"Els periodistes hem de continuar fent preguntes incòmodes". La sentència, encara ara, al metro tornant a la redacció del CCCB, em colpeja la consciència amb la força percutora, constant i implacable, d'un martell pneumàtic. "Els periodistes hem de continuar fent preguntes incòmodes". Patrick Radden Keefe ets un malparit. Un malparit que fa cara de patir jet-lag. Però ja tindràs temps per recuperar-te. Acabes d'arribar de Nova York i et quedaràs dos mesos a Barcelona. O potser no pateixes de jet-lag. Tal vegada ets seriós. Potser pateixes jet-lag i ets seriós. Un fet no exclou l'altre. El que ets, indubtablement, és un dels millors periodistes i escriptors de no-ficció del segle XXI, autor de dos obres imprescindibles com són No diguis res, la millor obra mai escrita sobre el conflicte nord-irlandès; i L'imperi del dolor, relat, obra mestra, sobre com la saga farmacèutica dels Sackler va fer dels Estats Units un país d'addictes als opiacis.
Just let me know
"Si mai hi ha una residència llarga a Barcelona, just let me know", va demanar Patrick Radden Keefe als responsables del CCCB. Era 2021 i el periodista nord-americà visitava Barcelona per presentar un llibre que encara no havia publicat a casa nostra, L'imperi del dolor, perquè, per aquells paral·lelismes existents entre el conflicte nord-irlandès i el procés català, tothom li preguntés sobre No diguis res. "Aquest llibre va tenir una gran acollida a Barcelona, potser pel context històric del moment a Catalunya. Vaig tenir converses increïbles durant aquella visita. Va ser una estada galvanitzant. Més encara perquè feia res que acabàvem de sortir de la pandèmia i per primera vegada en molts mesos podíem mantenir trobades i converses cara a cara".
"Si mai hi ha una residència llarga a Barcelona, just let me know", va demanar Patrick Radden Keefe als responsables del CCCB. Tres anys més tard torna al mateix lloc per fer realitat aquella petició que va deixar anar més com un desig epicuri que una oportunitat de poder passar uns mesos a la capital catalana centrat en nous projectes a realitzar. L’escriptor i periodista nord-americà és el primer convidat del programa de residències internacionals amb què el CCCB vol celebrar el seu 30 aniversari portant a la ciutat algunes de les figures més rellevants internacionalment del periodisme actual: persones que destaquin per la seva lluita sense treva de la llibertat d'expressió i el seu compromís amb el debat de qualitat, així com veus no-occidentals que descentrin la visió de la contemporaneïtat. El programa durarà tres anys i cada convidat serà a Barcelona durant tres mesos. Menys Patrick Radden Keefe, que només té temps per quedar-s'hi dos: juny i juliol.
Patrick Radden Keefe vesteix camisa blanca, americana grisa, pantalons texans blaus i mitjons grocs. Només els nord-americans poden vestir tan desconjuntadament malament i alhora transmetre aquest posat tan transcendental. Ara parla amb la premsa. Explica què farà durant els seus dies a Barcelona, primer sol, després, quan els fills acabin l'escola, amb tota la família. En una estona, en el mateix hall del CCCB, es trobarà amb 350 estudiants de secundària. Ha preparat una conferència que duu per títol El periodisme i els confins de la veritat, en què reflexionarà sobre la importància del periodisme d’investigació i les conseqüències de renunciar a descobrir i defensar la veritat. En els pròxims dies, Keefe també serà el comissari, entre d’altres projectes, del Dia Orwell 2024 (5, 12 i 19 de juny al CCCB), en què parlarà de les Veritats fràgils: Enfrontar-se als poderosos quan s’ataca el periodisme, que té com a objectiu analitzar l'estat del periodisme i la llibertat d'expressió actualment. "Els periodistes hem de continuar fent preguntes incòmodes".
Resolent el misteri
Entre moltes altres capçaleres de ressonància llegendària, Patrick Radden Keefe ha escrit per diaris i revistes com The New Yorker, The New York Times Magazine, Slate o The New York Review of Books. "Ara, però, és una època molt estranya per ser periodista. El model econòmic de la premsa ha canviat molt i ja no pots preguntar qui ens paga la feina que fem". El de la premsa venuda als poders econòmics, no és l'únic problema de l'ofici. "També hi ha líders polítics com Donald Trump que diuen que els periodistes som l'enemic del poble. Això ha derivat en la creença que som creadors de fakes news o altaveus de propaganda partidista. Com ho revertim, això? A més, hi ha la intel·ligència artificial, que en res canviarà el paradigma de consum de la informació. Temps enrere parlava amb gent implicada en aquest sector i em preguntaven per què no hi ha més periodistes escrivint sobre l'impacte de la IA, si és un invent que està revolucionant la història ara mateix, no demà, ni d'aquí a uns mesos, ni d'aquí a cinc anys, sinó ara. Malauradament, crec que la gent normal no tenim aquesta capacitat d'abstracció per entendre a temps real un fet tan impactant socialment com aquest".
És una època molt estranya per ser periodista. El model econòmic de la premsa ha canviat molt i ja no pots preguntar qui ens paga la feina que fem
Nota a peu de pàgina: noies i nois que avui heu fet la selectivitat i voleu estudiar periodisme. És un ofici meravellós, però penseu-vos-ho dues vegades.
Patrick Radden Keefe també aprofitarà la seva estada a Barcelona per avançar en el seu nou llibre: la història de l'assassinat misteriós el 2021 d'un noi de Londres de 19 anys que es feia passar pel fill d'un oligarca rus. Un relat de sortida inversemblant amb què Keefe també intentarà retratar l'evolució de la societat occidental i de la ciutat de Londres els darrers anys. "Estava a Londres i se'm van apropar els pares d'aquest noi per explicar-me la seva història. En un primer moment no vaig saber discernir si n'escriuria un article pel New Yorker o un llibre, però sí vaig sentir que era una bona història, vaig notar aquell formigueig a l'estómac i al cor".
És aquest formigueig, es aquesta excitació el que fa que Keefe s'hi llenci de cap a una història i es passi mesos treballant en el seu relat. "Ja quan treballava a temps complert al New Yorker, tenia la sort de poder disposar de prou temps per a treballar només en tres o quatre històries a l'any. Una vegada decideixo dedicar-me en exclusiva a una història, el que intento és observar-la des de tots els angles possibles per comprendre-la en la seva total complexitat. Després intento resoldre el misteri, perquè si no resolc el misteri del que estic escrivint em sento decebut. Més ara que els periodistes hem de competir amb els telèfons mòbils per captar l'atenció dels lectors. En el context actual, com dirien els productors de cinema de Hollywood: I need a girl and a gun". Això i continuar fent les preguntes incòmodes.