Patrick Radden Keefe, el periodista que empatitza amb el mal

Falsificadors de vins, traficants d’armes, advocats defensors de terroristes i gàngsters de tot arreu. El catàleg de personatges que desfilen per Canalles -Edicions del Periscopi, (Maleantes, en la seva versió en castellà, publicada per Reservoir Books)- és digne del Hollywood més fosc: crims, sí, però també amb glamur i carisma. Després de retratar la família Sackler, creadors de l’addictiva OxyContin, i el món de l’IRA Irlandès, el periodista nord-americà Patrick Radden Keefe se centra en aquests personatges amb l’objectiu de retratar les seves trajectòries i motius d’aquests grans criminals.

Canalles és un recull d’articles que Radden Keefe ha anat publicant a la revista The New Yorker durant els últims vint anys. Es tracta, en tots els casos, d’històries reals i ben documentades que el periodista ha investigat reunint-se, en alguns casos, amb els seus protagonistes i a través de fonts indirectes. Les ha escrit, diu, amb la intenció “que es puguin llegir com una novel·la”. La traducció al català és de Ricard Gil.

Del Chapo Guzmán al ‘príncep de Marbella’

Com va saber retratar Spielberg a Atrápame si puedes (2002), la pel·lícula que ficcionava la vida de l’impostor i estafador Frank Abagnale, interpretat per Leonardo Dicaptrio, la vida dels malfactors i els estafadors és moltes vegades absolutament increïble, fascinant. El poder que semblen saber fer brotar des del no-res, els converteix en una espècie de superhomes, capaços de funcionar en un univers diferent de les normes que regeixen a la majoria de la població, una operació que serveix per Pablo Escobar o Charles Manson.

Radden Keefe sembla compartir aquesta opinió. Diu l’autor que el que uneix els tretze personatges del llibre és la voluntat de “doblegar el món per complir els seus desitjos, a vegades saltant-se la llei i a vegades simplement interpretant-la de forma laxa”. Això, afirma, els proporciona “un cert carisma”, que sempre l’ha atret, i en el qual fa dues dècades que es va decidir començar a submergir-se.

Diu l’autor que el que uneix els tretze personatges del llibre és la voluntat de 'doblegar el món per complir els seus desitjos, a vegades saltant-se la llei i a vegades simplement interpretant-la de forma laxa'

De les investigacions n’han sortit perfils variats i eclèctics. Destaquen narcotraficants cèlebres com el Chapo Guzmán, líder del cruel càrtel de Sinaloa mexicà, que va fugir d’una presó d’alta seguretat el 2015. També traficants d’armes com  Monzer-al-Kassar, conegut com ‘el príncep de Marbella’, acostumat a fer tractes amb governs de tot el món i encalçat per un agent de la DEA, l’agència antidrogues americana.

Però al llibre també figuren estafadors de guant blanc, personatges acostumats a esquivar les lleis sense que puguin ser catalogats com a delinqüents o simplement celebritats amb vides moralment discutibles. Aquest és el cas, per exemple, de l’advocada nord-americana Judy Clarke, acostumada a defensar legalment i a tractar de salvar de la pena de mort a assassins en sèrie famosos i també a un dels autors de l’atac amb bomba contra la marató de Boston del 2013. O de Mark Burnett, productor que va convertir a Donald Trump en una celebritat televisiva.

Les mentides, els bons i els dolents

A Keefe l’interessen especialment els motius pels quals la gent actua malament, explica, i de la mà d’això, “les històries que s’expliquen a ells mateixos i als altres” sobre el que han fet. “M’interessa molt l’autoengany”, afirma, “ens passa tots: vols dir-te a tu mateix que ets una persona decent i que fas les coses bé, però tu saps que hi ha moments en què no és així”.

M’interessa molt l’autoengany, ens passa tots: vols dir-te a tu mateix que ets una persona decent i que fas les coses bé, però tu saps que hi ha moments en què no és així

El periodista ha comparat els protagonistes de Canalles amb la família Sackler, a la qual havia dedicat el llibre L’imperi del dolor (Periscopi). Els Sackler, propietaris de la farmacèutica Prude Pharma, van crear un opiaci contra el dolor extremadament addictiu, l’OxyContin, que avui es considera el precursor de la greu crisi dels opiacis que pateixen els Estats Units. Van ignorar les advertències i evidències durant tot el procés de comercialització per ambició, però “ells creien que eren els bons de la història perquè deien que ajudaven a la gent que tenia dolor”, diu.

Fins i tot la gent més malvada no es veuen així a ells mateixos. Solen pensar que són els herois

Keefe defensa que aquest és un tret comú entre molts d’aquests malfactors. “Fins i tot la gent més malvada no es veuen així a ells mateixos. Solen pensar que són els herois”, explica. També respon a les crítiques que l’acusen d’humanitzar massa als dolents: “el que intento és explorar com els malvats es veuen a si mateixos. No els justifico, però no sóc predicador. No crec que la funció del periodista sigui aquesta”.

El reportatge com a thriller

Canalles, però, també fa alguna excepció i se submergeix, per exemple, en la figura d’Anthony Bourdain, un xef nord-americà que va saltar a la fama després d’escriure un llibre sobre el món de la cuina. Amb el temps, es va convertir en tota una celebritat presentant programes de cuina i de viatges a la televisió, en què rebia convidats de la talla de Barack Obama. En aquest cas, no hi cap relació amb la criminalitat, però de Bourdain, que es va suïcidar cinc anys enrere, l’atreia com a Bourdain li agradava “considerar-se com a tal i actuar com un facinerós”, la mateixa capacitat de surar per sobre de les normes del món.

En tots els casos, el talent narratiu de Keefe aconsegueix que les històries reals arribin al lector com si fossin pràcticament thrillers literaris més que no pas reportatges periodístics

En tots els casos, el talent narratiu de Keefe aconsegueix que les històries reals arribin al lector com si fossin pràcticament thrillers literaris més que no pas reportatges periodístics. La tensió narrativa es manté constant, i també ho fa el seu afany per respectar la complexitat dels retratats i fer que l’escriptura floreixi en aquests clarobscurs.  Per al periodista, aquesta és la pregunta més difícil de respondre: “com i per què aquestes persones es comencen a desviar del camí que tenen en comú amb tu”.

Keefe, que explica que se sent privilegiat per poder dedicar mesos i molts recursos a cada un dels reportatges que escriu per a The New Yorker, també ha reflexionat sobre el paper del periodisme, afirmant que rebutja aquells que consideren que els que practiquen aquesta professió són els veritables herois dels esdeveniments. “No cal exagerar els sacrificis que faig”, ha dit.