Si hi ha un fet que no se li pot negar a Patti Smith és el compromís. Fidelitat amb un estil de vida i uns ideals que va començar amb el recitar de “Jesús va morir pels pecats d'algú, però no pels meus”, un dels versos més icònics de la història del rock, que marcava el punt de partida de Horses, el seu disc del 1975, radiografia excitant d'un moment molt concret: la Nova York en la qual ella va aterrar procedent del seu Chicago natal, i que llavors era epicentre artístic i capital del món. Ja saben, el Greenwich Village i el CBGB, l'univers Warhol, els llibres de Rimbaud, el Chelsea Hotel... Ara, als 77 anys, Patti Smith gaudeix de cada instant. Fins i tot quan venen mal dades.
Per exemple, l'any de la pandèmia, va compartir cada dia una fotografia en el seu compte d'Instagram. El 2018 els seus fills la van convèncer per fer-se'n una i, d'aquesta manera, protegir el seu material i donar-li autenticitat. El resultat a allò va ser un llibre, El llibre dels dies. En any de traspàs, per tant hi havia 366 imatges. En la de l'1 de gener, surt ella d'esquena, el mar de fons, i aquesta reflexió: "Es fa de dia un nou any, allò desconegut davant de nosaltres desborda les possibilitats". I en l'última diu això: "Cada any, pel meu aniversari, la meva mare em trucava a les 6:01 del matí i em deixava aquest missatge: Patrícia, desperta't, que has nascut". De fet, cada any ho celebra amb dos (o tres) concerts, amb l'excusa de celebrar el seu aniversari (30 de desembre) i tancar l'any al Bowery Ballroom de Nova York. La imatge d'aquells dos dies és ella i el públic amb els braços alçats celebrant que ha bufat espelmes i la fortuna de ser vius.
Els últims anys, la vida de Patti ha discorregut allunyada dels estudis de gravació. No li ha fet falta. La seva última aventura discogràfica va ser Banga, el 2012. Un àlbum correcte, però lluny de l'excel·lència que acostumava. La seva tornada a mitjans dels noranta, de la mà d'un Michael Stipe que la va empènyer a treure una altra vegada el cap, va ser brillant. La collita va ser exquisida, discos com Gone again, Peace and noise, Gung Ho o Trampin' són tresors que perduraran en el temps i en la memòria d'aquests seguidors que viuen cada un dels seus moviments, com una guia que els porta pel bon camí. Encara més, el documental Patti Smith: Electric Poet, dirigit per les franceses Anne Curaia i Sophie Peyrard, donava noves pistes. I a propòsit d'un Record Store Day va publicar un nou recopilatori, en el qual el més important era la fotografia de portada amb homenatge a A love supreme de John Coltrane i el text de la seva mà dreta, Lenny Kaye, a què relatava com, a través dels discos i les seves botigues, va conèixer Patti. També ha estat al capdavant de Correspondences, un projecte que va iniciar precisament com unes cartes sonores entre Patti i Stephan Crasneanscki de Soundwalk Collective.
Una experiència diferent i gratificant
Amb l'anell de dona inspiradora per a molts joves (i els que no ho són tant) gràcies al seu llibre Érem uns nens (feina que li va prometre a Robert Mapplethorpe al seu llit de mort), i amb el que va guanyar el National Book Award, Patti es presenta als llocs com a algú que més enllà de cantar (i escriure), representa una manera de comportar-se, de respecte als altres i denunciar, si aquest és el cas, que podrit està el món. Smith ha trepitjat terres catalanes en infinitat de vegades les últimes dues dècades, i sent concerts amb esquemes semblants, sempre hi ha alguna cosa, un detall o una situació, que el converteixen en una experiència diferent i gratificant. Dels seus concerts surts com un heroi, convençut que res no se't pot resistir. Si ella ho ha fet, tu també. És com una xamana que et convenç amb els seus actes i la seva sola presència. Així doncs, cada cert temps necessites que Patti reconfirmi que les teves idees i la persecució dels teus somnis, no són tan inversemblants i improbables.
Smith ha trepitjat terres catalanes infinitat de vegades en les últimes dues dècades, i sent concerts amb esquemes semblants, sempre hi ha alguna cosa, un detall o una situació, que el converteixen en una experiència diferent i gratificant
En aquesta ocasió, Patti Smith venia sense el seu fidel escuder, Lenny Kaye. Es fa estrany no veure'ls junts. Però en aquest cas, crec que l'ha afavorit: menys encotillada i no tan pendent del seu amic de l'ànima. Com si fos un senyal diví, el concert ha començat amb Summer cannibals, la fuetada de benvinguda a Gone again, el disc de la revàlida i la de la seva pròpia redempció. Amb Redondo beach ha encès aquesta estranya metxa del reggae, mentre que Ghost dance i Man in the long black coat de Bob Dylan la han posat en clau poètica. Patti canta des de la calma perquè està en pau amb si mateixa. És a dir, els seus concerts pot ser que siguin (o semblin) iguals, però en el fons, mai no ho són. D'això pot donar fe Gay Mercader, de qui sempre se'n recorda: mai no falten les roses i l'ampolla de vi com a obsequi i aquesta picada d'ullet a l'amistat (Patti fins i tot ha sortit en un moment del concert amb ell agafada del braç). Un altre record sempre present és la seva història d'amor amb Fred "Sonic" Smith, a qui dedica la interpretació de Summertime sadness de Lana del Rey, una de les sorpreses gratificants en aquesta gira (la toca de vegades), amb una adaptació fidel i respectuosa. Una elecció que podria estranyar, però no: Patti sempre va estar a prop dels joves, ensuma el talent a quilòmetres de distància (en el seu moment, per exemple, va reconèixer el d'Amy Winehouse). I la Lana en té per donar i vendre.
Patti canta des de la calma perquè està en pau amb si mateixa. És a dir, els seus concerts pot ser que siguin (o semblin) iguals, però en el fons, mai no ho són
Això ha empalmat directament amb un Because the night molt més suat, però no per això, prescindible. Després d'un lleu descans en què els seus companys han fet Fire de Jimi Hendrix; ha tornat amb les piles carregades, més profunda i molt reflexiva. Ha reprès el concert amb Dancing barefoot, després ha vingut una Peaceable kingdom amb una gran càrrega emocional (diatriba en defensa del poble palestí) i, potser, la cançó que ha fet més a cor obert, Pissing in a river. La ha cantat amb ràbia continguda, esperit guerrer marcat a foc a la seva pell i a la seva veu. La festa,però, no ha acabat aquí. Encara hi ha un altre episodi nostàlgic, el doblet amb About a boy (la cançó que va cantar Kurt Cobain amb ella a Gone Again) i la revisió enfurismada de Smells like teen spirit de Nirvana. Amb la platea (i les grades) ja en ebullició, quedava Glòria que, com a bis, ha creat aquesta comunió en què uns salten i d'altres somriuen (també n'hi ha que ploren de l'emoció). I ella, allà al mig, com si res. Ja no tan enèrgica com abans, pot ser que fins i tot més mesurada i, si això és possible, encara més sàvia. Patti hauria de ser immortal.