Barcelona, 7 de juny del 1640. En una mena de cerimònia ritual que es repetia, invariablement, cada any, deu mil pagesos jornalers esperaven acampats fora de la muralla de Barcelona que els contractessin per a la sega. Mentre això passava, al carrer Ample un magistrat de la Reial Audiència de Catalunya ordenava la detenció d’un cap de colla que estava negociant les condicions econòmiques dels seus representats. Se l’acusava de ser l’autor material de la mort de Miquel de Montrodon, la primera autoritat policial de Catalunya, assassinat cinc setmanes abans (30 d’abril) en l’aixecament armat popular de Santa Coloma de Farners (Selva). Aquella detenció encendria l’espurna del Corpus de Sang. Durant les hores immediatament posteriors, les masses populars es lliurarien al saqueig dels palaus de l’oligarquia col·laboracionista. Les tropes castellanes dispararien contra la multitud i la massa s’hi tornaria. I abans que el sol es pongués, el virrei hispànic Santa Coloma seria estimbat pels penya-segats de Montjuïc.
De revolució social a revolució nacional
La diada del Corpus de Sang va ser l’inici d’una revolució social que en el decurs de només unes hores derivaria en una revolució nacional. Aquella explosió de violència ha estat a bastament explicada. Però en canvi, què va passar a continuació ha quedat reclòs en el corpus de la historiogràfica acadèmica. Entre el 7 de juny del 1640 —diada del Corpus de Sang— i el 16 de gener del 1641 —proclamació de la I República Catalana— van passar moltes coses. Durant aquells set mesos, el país va transitar d’una situació d’ocupació militar i de revolució larvada a la de guerra declarada i república proclamada. Pau Claris, president de la Generalitat des de 1638, es convertiria en la figura més destacada d’aquell parèntesi temporal i la seva direcció política marcaria decisivament el desenvolupament de la crisi i del conflicte. Al llarg de set mesos trepidants, Catalunya va trencar relacions amb Madrid, va signar un tractat internacional amb París i es va constituir en una república sobirana.
Un virrei conciliador
Després dels fets del Corpus, el comte-duc d’Olivares, ministre plenipotenciari del rei hispànic Felip IV, atemorit pel caire dels esdeveniments, va contestar amb una oferta conciliadora. Si més no, aparentment. Va nomenar virrei Enric d’Aragó-Cardona-Córdoba i Enríquez de Cabrera, que ja havia ocupat el càrrec a l’inici de la crisi (1630-1632). Aragó-Cardona va arribar amb la missió d’apaivagar els ànims i negociar una sortida amb les institucions del país. I la primera mesura que va dictar va ser la de destituir —i fins i tot empresonar preventivament— alguns dels elements més destacats de la trama de corrupció política, d’especulació amb els aliments i de repressió contra la població que, durant anys, havia estat la divisa de l’oficina del virrei hispànic a Catalunya. La sort, però, no li va ser favorable i cinc setmanes després moria a causa d’una malaltia que arrossegava des d’abans del nomenament. En l’interregne la seva vídua s’encarregaria de posar de relleu la veritable intenció d'Olivares.
Mapa de Catalunya. Taller de cartografia de Jans Vriens. Amsterdam (1608) / Institut Català de Cartografia
Un altre virrei conciliador
De la vídua d’Aragó-Cardona, l’aristòcrata latifundista castellana Catalina Fernández de Córdoba-Figueroa y Enríquez de Ribera, algunes fonts en dibuixen un perfil polític continuista amb l’estratègia conciliadora del virrei, i d’altres destaquen els permanents enfrontaments amb la Generalitat a causa dels seus intents de rehabilitar els elements de la trama de corrupció, especulació i repressió del virrei Santa Coloma. Sigui com sigui, Olivares va respondre nomenant un altre perfil conciliador, el castellà García Gil de Manrique y Maldonado, que feia catorze anys que era a Catalunya, que parlava català, que era bisbe de Barcelona i rector de la Universitat de Barcelona, i que havia estat president de la Generalitat el bienni 1632-1634. Durant l’exercici del càrrec, Gil de Manrique s’havia enfrontat repetidament amb el virrei hispànic Ferran d’Habsburg (germà del rei Felip IV) i amb la Inquisició en defensa de les institucions del país. Un currículum que, paradoxalment, en aquell moment li valdria la confiança d’Olivares.
El comte duc d'Olivares / Museu del Prado
La doble moral d’Olivares
Però les classes dirigents del país ja havien marcat un rumb que no tenia Madrid com a port de destinació. Entre el 1627 i el 1640 havien passat moltes coses. Catalunya havia estat literalment arrasada per la crisi econòmica, provocada per l’especulació alimentària; la crisi social, provocada per l’ocupació militar castellana, i la crisi política provocada pels atacs contra la sobirania del Principat. Entre les classes dirigents catalanes, la figura d’Olivares i la del rei Felip IV havien perdut tot el crèdit polític. I els fets de Tortosa no farien més revelar la doble moral d’Olivares, i confirmarien aquesta desconfiança. El mateix dia que Aragó-Cardona moria a Barcelona, Olivares ordenava l’ocupació militar de Tortosa i l’execució de totes les persones que, els dies posteriors al Corpus de Sang barceloní, s’havien manifestat públicament favorables al posicionament de la Generalitat. La massacre de Tortosa revelaria la veritable intenció d’Olivares.
La crisi hispànica
La crisi del 1640 va ser la més greu de la monarquia hispànica dels Habsburg. El Corpus de Sang català va ser, també, l’espurna que va encendre les crisis de Nàpols, Portugal i Andalusia. Simultàniament al Corpus de Sang, a Nàpols una revolució social calcinava els palaus de l'oligarquia prohispànica amb els propietaris a dins. Només sis mesos després, l’aristocràcia portuguesa proclamava la restauració de la corona amb Joan de Bragança i Maria Luisa de Guzmán (curiosament, una neboda d’Olivares). I, passat just un any, Gaspar Alonso Pérez de Guzmán, duc de Medina-Sidonia, i Francisco Manuel Silvestre de Guzmán, marquès d’Ayamonte (i també, curiosament, parents d’Olivares) ordien un complot que tenia l’objectiu de convertir Andalusia en un regne independent. Aquestes dades són molt importants per entendre què passaria a Catalunya aquells set mesos entre el Corpus de Sang i la proclamació de la república, i, fins i tot, posteriorment.
El cardenal Richelieu / Museu de Belles Arts d'Estrasburg
Fora caretes
Amb aquest paisatge és molt revelador que Felip IV i Olivares prioritzessin l’operació Catalunya a la de Nàpols, o fins i tot a les maniobres conspiratives que s’ordien a Lisboa o a Sevilla. Olivares, molest per la desconfiança que li mostraven els dirigents catalans, o potser perquè no tenia cap parent situat a la cancelleria de Barcelona, va destituir el conciliador Gil de Manrique i va nomenar (juliol del 1640) Pedro Fajardo de Zúñiga y Requesens, marquès de Los Vélez, un falcó del règim i un pervers sanguinari. I el va posar al front de l’exèrcit que esperava a Cartagena per ser embarcat cap a Nàpols. Los Vélez seria el responsable de la massacre de Tortosa i, després, de les de l’Hospitalet de l’Infant, Cambrils, Constantí, Tarragona, Torredembarra i Martorell. Més de 5.000 víctimes civils, des del juliol del 1640 fins al gener del 1641, en el seu sinistre recorregut fins a les portes de Barcelona. Los Vélez era l’altra cara de la missiva que Felip IV i Olivares adreçaven al Principat pels fets del Corpus de Sang.
L’ofensiva hispànica antiindependentista
Amb la reguera de sang que Los Vélez anava deixant camí del seu despatx a Barcelona, la Generalitat, mancada de prou forces militars per fer front a aquell exèrcit colossal, no va tenir cap més remei que cercar un pacte amb la monarquia francesa. Aquest punt és molt important, perquè revela que la resposta violenta hispànica va precedir els Pactes de Ceret (entre Catalunya i França) i no a la inversa, com havia sostingut tradicionalment certa historiografia espanyola. Dit d’una altra manera, la campanya militar de Los Vélez era per liquidar el projecte independentista de Pau Claris, i no per expulsar els francesos de Catalunya. El 7 de setembre del 1640, cinc setmanes després de la massacre de Tortosa, els comissionats de la Generalitat, Ramon de Guimerà i Francesc de Vilaplana (nebot de Pau Claris), es reunien a Ceret (Vallespir, Catalunya Nord) amb el comissionat francès Bernard du Plessis-Besançon (nebot del cardenal Richelieu, ministre plenipotenciari de França).
Mapa de França. Taller cartogràfic de de Nicolas Sanson (1645) / Biblioteca Nacional de França
Els acords catalanofrancesos
Els acords de Ceret van ser una aposta personal del president Claris. Guimerà i Vilaplana van signar un tractat internacional tres dies abans que la Junta de Braços —l’equivalent al Parlament— aprovés d’iniciar negociacions amb França (10 de setembre del 1640). La qual cosa no li restava legitimitat, perquè la figura del president tenia atribuïts poders extraordinaris en situacions extraordinàries. L’encert o no del president Claris es demostraria a bastament quan aquell tractat va tenir tanta dimensió política com militar. La monarquia francesa, que es preparava per rellevar la hispànica en el lideratge continental, reconeixia Catalunya com una república independent, però que gravitava en l’òrbita política de París. En aquest punt cal aclarir que el concepte república a l’època no tenia el mateix significat que en l’actualitat i es referia a un règim polític pseudodemocràtic governat per les elits mercantils. En contrapartida, Catalunya rebia el compromís d’ajut militar francès per repel·lir l’agressió militar hispànica.
Mapa d'Europa. Taller cartogràfic de Jean Blaeu (1650) / Arxiu d'El Nacional
La república
Barcelona, 17 de gener del 1641. La Junta de Braços feia efectiva la voluntat política de les classes rectores del país i proclamava la República catalana. Set dies més tard, l’exèrcit catalanofrancès patia una derrota molt inquietant a Martorell. I la Junta de Braços, forçada pels esdeveniments, es veia obligada a cedir a les pressions franceses, pressions o xantatge. Renunciava al projecte republicà i acceptava —amb l’olor de la pólvora hispànica suspesa sobre el cel de Barcelona— retornar Catalunya a l’estatus històric de Principat. Amb la particularitat que la dignitat comtal retornava, paradoxalment, a la testa d’un descendent de Carlemany. Reveladorament, tres dies després (26 de gener del 1641), l’exercit catalanofrancès infligia una derrota clamorosa a Los Vélez al peu de la muntanya de Montjuïc. Una batalla decisiva que revelaria la impossibilitat de mantenir el projecte republicà català, que marcaria el final de la carrera militar de Los Vélez i el principi del final de la carrera política d’Olivares, i que se saldaria amb la liquidació del bo i millor de l’exèrcit hispànic.
Imatge principal: Retrat modern de Pau Claris / Arxiu d'El Nacional