Conegut per tothom per la seva faceta de músic, Pau Riba Romeva (Palma, 1948) és autor d'una catorzena de llibres entre poemes, cançoners, narrativa, articles periodístics i assaig. Ara, amb la gira del cinquantenari del seu mític disc Dioptria aturada forçosament per culpa de la Covid, sorprèn amb volum entre divulgatiu, especulatiu i poètic sobre l'origen de l'Univers, l'evolució i el futur. A Història de l'Univers, editat per Males Herbes, Riba parteix d'una sòlida base científica i filosòfica que ha intentat respondre a les grans preguntes, per traçar el recorregut que va del Big Bang fins al món dels ciborgs, amb un missatge humanista que veu la Terra com un organisme viu del qual formem part.
El llibre comença amb l'origen de l'Univers, però, quin és l'origen del llibre?
L'origen del llibre és ja històric! Des de molt jove, des d'abans de Formentera que estic amb aquesta dèria. Als últims seixanta vaig fer una cançó que diu "nosaltres som un organisme de la terra".
De fet, aquesta és una de les tesis que defenses al llibre.
Deu ser una tesi que he anat cuinant i paint durant anys fins que ha explotat.
Com el Big Bang.
(Riu) No vaig tenir més remei que escriure-ho!
El galàctic Jaume Sisa diu que, en canvi, tu ets còsmic.
Per diferenciar-nos, en Jaume sempre ha dit que jo era còsmic. Ara li he volgut demostrar amb aquest llibre que té raó.
Sisa diu que ell és galàctic i jo, còsmic. Li he volgut demostrar que té raó.
Cada tradició cultural ha intentat explicar l'origen del món a la seva manera. De quantes has begut?
L'única tradició que vaig rebre de petit era la cristiana, que comença amb el Gènesi, que explica el mateix que jo intento entendre en aquest llibre, el que passa que ho fa Déu. Ara, si t'ho mires bé, no ens contradiem pas. La Bíblia diu que el setè dia Déu va descansar. M'imagino que quan hàgim endegat les màquines com a nou ésser racional nosaltres descansarem.
Partint de l'etimologia llatina del terme "Univers", acabes parlant de Déu com a poeta, que és el que has fet tota la vida.
De fet, ποιητής ( poietes), en grec vol dir creador. És a dir que d'aquí podem dir tant que el poeta és creador com que el Creador és poeta.
L'avi Carles Riba estaria content de veure que hi ha tantes referències a les llengües clàssiques i a la poesia.
Penso que sí. De fet, no l'esquivo aquesta herència directa del meu avi, sinó que segurament per això no em costa gens ni la literatura ni l'etimologia.
Ho portes a l'ADN.
Són les cadenes informatitzades de l'àcid desoxiribanucleic. Amb aquesta petita modificació (de 'ribo' a 'riba') puc dir que ell m'ho ha transmès directament i a mi em surt d'una manera espontània.
L'herència del meu avi Carles Riba ve a través de l'àcid desoxiribanucleic. La literatura i l'etimologia em surten espontàniament.
Parles de ciència, però dubtes, sospites, t'interrogues, si tot plegat no serà una excrescència del cervell.
Una palla mental (riu). El més terrible és la nostra absoluta solitud còsmica. No hi ha ningú que ens pugui confirmar que el que intuïm sobre l'origen de l'Univers és així. Ningú ens pot dir si ens equivoquem o si ho fem bé. Ens ho fem i ens ho cuinem nosaltres. És molt fàcil i probable que ens desviem i ens en anem cap a camins que no són els correctes. Però, com que ningú ens pot avisar, seguim i seguim. La humanitat s'ha muntat aquest relat, aquesta explicació, aquesta explicació a les grans preguntes, però res ens permet confirmar que és cert. Els científics, a vegades, no són gens científics. Quan a Stephen Hawking li preguntaven què hi havia abans del Big Bang, responia que, sense temps i espai, no hi havia res... quedant-se tan ample! Llavors, què coi va explotar? D'on surt el Big Bang? Qui el va fer explotar? Al capdavall, la història de l'Univers pot ser una novel·leta que algú s'ha inventat.
Al llibre vas de la ciència a la poesia, a la filosofia, i parles de l'Univers com una criatura.
Aquest llibre podríem dir que és "ciència poètica". Però, una criatura és un cos en desenvolupament. I el cosmos és, efectivament, un cos en desenvolupament. La paraula cosmos comença per "cos". El cosmos és com si fos el cos universal. Un cos universal viu que tot el que té a dins no només vibra sinó que evoluciona.
La Terra és un organisme del qual en som les cèl·lules grises. Això m'ha fet pensar...
Jo crec que tots els éssers de l'Univers són intel·ligents. La intel·ligència afecta tots els éssers vius. Una altra cosa és la raó. Però la Terra des que té aquest exocervell que som nosaltres, que raonem, també raona. Ens ha parit ella, hem sorgit d'ella en un moment del seu desenvolupament.
La intel·ligència afecta tots els éssers vius. Una altra cosa és la raó
Segons el teu parer, què ens fa humans?
Els animals senten, intueixen, però repeteixen perquè són incapaços de raonar, d'especular i dir-se a ells mateixos, compte, aquí hi ha un vas d'aigua. No hi toparan gràcies a l'instint i la intel·ligència que tenen, però no per un raonament. La dualitat és la gran diferència entre l'home i la resta de mamífers i animals del món. La capacitat de reflexionar. En definitiva, si pensar és dialogar amb un mateix, vol dir que som duals. Dos individus que fan pinya, l'un físic i l'altre virtual. Com dins nostres la imaginació no té límits, la virtualitat és infinita.
Si com dius som el cervell de la Terra, creus ens hem portat bé amb ella?
La Terra no se sent ferida, per què qui som nosaltres per ferir-la? Però se sent trista perquè es veu malgirbada per culpa de la desforestació, de la contaminació, de tot plegat. No ens carregarem la Terra, potser en tot cas ella se'ns carregarà a nosaltres. L'estem deixant pollosa i tirada en racó, plena de mosques i de pudor. De fet, les mosques potser som nosaltres.
Dius que l'Univers ens crea a nosaltres i que nosaltres, a la vegada, creem l'Univers.
Això és un concepte filosòfic desenvolupat des de la psicologia per Carl Jung que s'anomena Enantiodromia. ἐναντίος (enantio) vol dir, en grec, anar i tornar a l'hora, i δρόμος (dromos) vol dir cursa. Com a les curses del Circ Romà, nosaltres anem creant l'Univers a mesura que l'anem pensant, estructurant, però, a la vegada, l'Univers ens està creant a nosaltres.
No ens carregarem la Terra, potser en tot cas ella se'ns carregarà a nosaltres
La revolució científica ha anat molt endavant, però trobes a faltar una revolució científica.
De fet, el que vull fer amb aquest llibre és mirar de portar la filosofia una mica més a prop del que la ciència ens està proposant.
Els filòsofs i poetes i els científics s'han separat massa?
Jo crec que la màquina ha ajudat molt a la ciència, que ha pogut fer un do de petit. Però la filosofia, com que no és comprovable, li ha costat més. Els humans tenim la dualitat del número i la lletra. El número ens dona respostes fidedignes en les quals s'hi pot confiar. Quatre i quatre són vuit. Però, en canvi, la lletra està sotmesa a l'especulació, i no porta a cap certesa. Tant pot fer que el que parla desvariegi com que el que escolta no l'entengui.
Dius que l'home és gregari per naturalesa i que intentar no ser-ho costa molt, porta problemes. Parles per experiència pròpia?
Alguna cosa hi deu haver (riu). El ramat té inèrcia i un poder –el de la gregor– que si t'hi poses la processó t'hi porta. Ara, si te'n vols anar, comences a trobar dificultats. No només els que et queden et maleeixen, sinó que no tens les facilitats que dona aquesta idea tan catalana que "la unió fa la força".
T'has trobat moltes dificultats pel fet d'anar a la teva?
Una mica sí. Si hagués seguit una mica més el ramat m'hauria estat fàcil. Per exemple, molta gent se sorprèn que cada disc sigui diferent i, en canvi, el més fàcil hauria estat continuar fent el que feia al primer disc. Miró va trobar la fórmula d'èxit en la lluna, per exemple, i la va repetir com qui fa rosquilles. O Tàpies i la creu empastada. Jo un cop he descobert una fórmula intento descobrir-ne una altra. I això es penalitza, clar.
Si hagués seguit una mica més el ramat m'hauria estat fàcil
De fet, aquest llibre no s'assemblea a cap altre llibre que hagis publicat.
Em passa el mateix. No porto una línia sinó que vaig fent esses.
Buscar-nos la vida ens ha fet humans?
Això ens ha obligat a fer com els altres animals. Tots els animals s'han de buscar la vida, amb els seus instints i els seus mètodes per aconseguir-ho. Això és el més sorprenent de la natura: la quantitat infinita de relacions entre éssers vius, depredació. Però, els humans tenim la gran diferència que dubtem fins a l'infinit.
Hem creat les màquines...
Jo crec que la màquina és la resposta a la condemna bíblica per haver volgut tenir accés a l'arbre del coneixement, quan Déu diu que se'n desentén i diu a Adam i Eva que s'hauran de buscar la vida i desentrellar el misteri de l'existència.
Dius que ens convertirem en els Déus de les màquines.
Les màquines de moment són com pedres. Trastos que funcionen d'una manera concreta obeint ordres. Però si aconseguim desenvolupar del tot la intel·ligència artificial i les màquines comencen a raonar, llavors haurem creat una nova espècia i serem els seus déus i podrem descansar. De moment som els creadors, i per ser déus cal que algú altre ens ho reconegui.
Al llibre no hi ha cap referència a la pandèmia. Creus que tindrà alguna incidència en la nostra existència?
Vaig començar a escriure'l fa quatre anys. La pandèmia és una nota a peu de pàgina d'una història de milers de milions d'anys. Tampoc és nova, ha passat altres vegades a la història. No hi dono gaire importància a la pandèmia.
La pandèmia, però, ha aturat les gires i els concerts.
Ara estan tornant a moure una mica la cua. Però vaja, he aprofitat per escriure. Tinc una cosa escrita sobre la pandèmia, però estic a mig camí. He escrit sobre l'efecte maligne d'estar separats, de mirar-nos de lluny, que és antisocial i antihumà, fins i tot. M'agradaria afegir-hi una segona part ara quan tot hagi estat paït i explotat, a veure quines conclusions se'n pot treure.
Com veus el futur?
No sóc gens catastrofista. Quan era jove hi havia tota la qüestió del perill d'una guerra nuclear i el moviment ecologista estava preocupat pel forat de la capa d'ozó, l'efecte hivernacle. Llavors fins i tot havia arribat escriure sobre teories catastrofistes que deien que ara que es fonien els pols tota l'aigua aniria baixant cap a l'Equador i portaria una empenta que s'ho carregaria tot.
T'has tornat més optimista, ara?
Ara s'ha tornat a parlar del botó vermell arran del final de la presidència de Donald Trump, i el que preocupava era treure-li de l'abast. Si ho penses una mica, els països estan reduint el nombre d'ogives nuclears i, fins i tot en el cas pitjor d'una crisi el que es neutralitzarien els uns als altres. No podem pensar en una destrucció total.
No sóc gens catastrofista amb el futur
