Pau Vallvé ha volgut posar alegria a la seva vida, tot i que siguin temps incerts. Dos anys després de la publicació de La vida és ara, disc sublim amb què va assolir el zenit creatiu de la seva trajectòria, suma un nou capítol al seu llegat fonogràfic amb :), un treball que bascula entre el missatge protesta i l'eufòria de la música samba amb què aquesta vegada, mantenint la seva personalitat sonora de sempre, ha volgut experimentar. Em cita a la plaça Rovira i Trias del barri de Gràcia. La mateixa plaça on l'he entrevistat totes les vegades que l'he citat (set, vuit, nou vegades???). Com a bon gracienc, a ell també li costa sortir del barri. "Visc aquí. És un barri. Hi ha altres barris de Barcelona que no són tan barris; Gràcia, sí. Els que som de Gràcia, tenim certa fama, merescuda, que no ens agrada sortir del barri. És cert. Sortir ens fa molta mandra. Tenir un barri gairebé de vianants al cent per cent, amb tantes places, és una altra manera de viure a la ciutat.
Musicalment, series el mateix Pau Vallvé si visquessis en un altre lloc?
Ja vaig viure una temporada a Banyoles. Creativament, viure a Gràcia no crec que m'afecti. Però sí que em permet viure més en pau que en altres llocs. També s'ha de dir que cada vegada és més car viure aquí, i no falta gaire perquè no quedi ningú de Gràcia vivint a Gràcia. A mi em queda un contracte més i si em pugen el lloguer hauré de marxar. La gentrificació, no para.
Als Pirineus, com dius en una de les cançons del nou disc? De fer, és un dels temes que volen sobre :).
No ho sé. On pugui permetre-m'ho. I sí, la precarietat ja ens afecta a tots. És una cosa transversal.
Per la teva trajectòria hauries de viure sense problemes de la teva música.
Estic en contra dels discursos victimistes en el món de la música, perquè tot està molt malament: la música, la fotografia, el periodisme... Cada vegada més, tendim a la fórmula del fals autònom, a ser nosaltres els nostres propis caps, però que en realitat les empreses de què depenem ens puguin fer fora quan vulguin. Abans ens explotaven, ara ens obliguen a autoexplotar-nos. L'ideal seria organitzar-nos en general, perquè estem tots malament. Estem al límit d'aquesta tendència que fa anys ens van començar a vendre que tots havíem de ser emprenedors i que si volíem, podíem. I la realitat és que tot és inestable, tot és incert. Sortim d'una pandèmia i anem abocats al col·lapse i a la televisió el que ens diuen és que no fem més que queixar-nos. Aneu a la merda. Una situació de la qual es fa ressò el disc, especialment, pel que fa als millennials, generació de què en formo part des de la frontera.
M'estic deixant anar i ara soc més jo que en els meus discos anteriors
Segurament és el teu disc més polític i per com ho tractes, amb aquesta pàtina corrosiva i àcida, el disc de Pau Vallvé més Estanislau Verdet, aquell entranyable alter ego que vas tenir ara fa quinze anys.
Passa que m'estic deixant anar i ara soc més jo que en els meus discos anteriors.
Eres el sadboy nostrat per antonomàsia.
Vaig arribar a la conclusió que si m'havia de passar dos anys voltant per escenaris defensant un disc, volia fer-ho tal com soc jo de veritat. Cada vegada tinc menys vergonya de ser jo tal com soc. Per això cada vegada als meus discos hi ha més humor, més política, més diversió, més tendresa... Més jo.
Del teu treball anterior, La vida és ara, deies que era el teu disc més alegre. Encara no sabies que, tot i unes lletres carregades de protesta, anaves a fer un àlbum com :)
És una actitud. Volia pensar en col·lectiu davant d'aquest individualisme que ens volen imposar. Sortim d'una de ben grossa per caure en una encara pitjor. Fet i fet, l'únic que ens queda és gaudir i cuidar-nos. Aquesta és la filosofia del disc, i la meva individual en enfront de la vida. No hi ha futur, però abans que cremar-ho tot, fem-ho més bonic mentre duri.
Sortim d'una de ben grossa per caure en una encara pitjor. Fet i fet, l'únic que ens queda és gaudir i cuidar-nos. Aquesta és la filosofia del disc
Abans gravaves el disc tot sol, aquesta vegada ja no ha estat així.
Quan va acabar el confinament i vaig poder sortir del soterrani on tinc l'estudi, em vaig descobrir escoltant samba de roda a tota hora. No samba, sinó samba da roda. Samba gravada per gent real del carrer, tocant tots ens directe i entregant-se a la festa. Buscava la col·lectivitat i l'alegria i era el que vaig trobar amb aquesta música.
Samba és una de les paraules claus del disc.
Per què no? Em senta molt bé sortir de la meva zona de confort, però a la vegada sonant a mi. No volia un disc fred i individualista. Això ja ho havia fet moltes vegades. Volia un disc que em sonés real. Això és el que més m'ha obsessionat: com portar el meu estil cap a la disbauxa col·lectiva. Per això no hi ha una bateria sinó molta gent tocant la percussió. Molta gent cantant. Fins i tot gent opinant sobre les cançons.
Qui és tota aquesta gent?
El 15 de maig és el meu aniversari. Aquest any vaig llogar una masia i vaig muntar una festa amb tota la meva família i amics. Ja tenia el disc fet, gravat tot sol per a mi, i el vaig posar. Volia saber la seva opinió. El fet és que mentre l'escoltaven vaig col·locar un micro i vaig gravar les seves reaccions. Ens vam venir a dalt, i vam acabar gravant segones veus, percussions... Tot això ha acabat al disc, fent-lo molt més viu i real. Per a mi ha estat molt important que la forma del disc s'hagi adaptat a l'actitud i el concepte. Jo que soc molt perfeccionista, aquesta vegada m'he adonat que no passa res si hi ha imperfeccions. Avui en dia amb un ordinador podem ser perfeccionistes fins a nivells extrems. La gràcia ara és fer tot el contrari, ser naturals. Ho vaig entendre a Menorca. No sabia què volia fer amb la meva vida, em van deixar una casa i vaig marxar. Allà va prendre forma i actitud el disc.
Vull disfrutar i passar-ho bé mentre pugui. Reconvertir la frustració en alguna cosa que ens regeneri i ajudi a viure en pau
Què vols fer amb la teva vida, Pau?
Disfrutar i passar-ho bé mentre pugui. Reconvertir la frustració en alguna cosa que ens regeneri i ajudi a viure en pau. Potser tot se'n va a la merda, però mentrestant què fem? Mirar Netflix al sofà o trobar-nos i fer coses junts?
Com a artista amb un aparador, et sents amb el compromís de transmetre aquest missatge?
No em dono tanta importància. Ni tinc tanta influència. Els discos els faig per a mi, i el que dic a :) són, principalment, coses que necessito sentir jo mateix. Tots aquests missatges, soc jo el primer que necessita escoltar-los. Faig discos per a mi, i com em considero una persona normal crec que hi haurà més gent que se sent com jo. No tinc cap superpoder per canviar res. Tinc dubtes, problemes, angoixes i les plasmo en cançons que segurament escoltarà gent amb les mateixes dubtes, problemes i angoixes.
Més que llançar solucions, m'agrada plantejar preguntes
Existeix la pulsió per arribar a la gent o és secundari?
Si no hi fos, no publicaria discos, però per a mi és secundari. El primer és descobrir a través de la meva música què necessito i què em fa falta. I una vegada ho descobreixo, fer-ho extensible a la resta de la gent. Més que llançar solucions, m'agrada plantejar preguntes.
Si aquest disc s'hagués quedat al disc dur i ningú més que tu l'hagués escoltat, existiria?
A mi com a procés ja m'hauria servit. De fet, soc plenament conscient que algun dia passarà.
Per què?
A tot ens passa que deixes d'agradar. I haurà un moment en què això també em passarà a mi. I quan passi, em guardaré els discos que faci al disc dur o se'ls enviaré als amics a través d'un link. Tard o d'hora això arribarà. Mentrestant, si puc pagar el lloguer fent discos, genial. Si no, ja faré una altra cosa.
Què? Quin és el pla B?
Produir discos d'altres artistes, gravar bandes sonores, que és una altra feina que m'agrada fer.
Quantes vegades t'has plantejat deixar la música?
Moltes. Una d'elles quan vaig anar a viure a Banyoles. I dos mesos més tard ja havia gravat un disc (riures). Ara mateix, però, ni m'ho plantejo, estic en un dels millors moments de la meva carrera.
La vida és ara va funcionar molt bé.
Ha estat la primera vegada que he acabat una gira i tenia estalvis. I se'm va plantejar un dilema: podia tenir pasta o podia tenir temps.
Abans em feia terror tenir temps lliure. Ara he après a gaudir d'una tarda de festa sense fer res
Què vas triar?
Vaig decidir que volia tenir temps. I em vaig prendre sis mesos pensant com volia que fos aquest nou disc. Volia deixar de ser constantment productiu. Abans em feia terror tenir temps lliure. Ara he après a gaudir d'una tarda de festa sense fer res.