“Una de les coses que menys m'agraden de ser actor és que, com a éssers humans, no som més que una conjunció dels personatges que hem interpretat”. La reflexió, de boca de Paul Newman, explica molt bé els clarobscurs i contradiccions d'algú que va conviure gran part dels seus 83 anys de vida adorat per desenes de milions de persones que aplaudien el seu talent i una carrera professional envejable. Bavejaven amb la seva bellesa de divinitat grega i amb el seu carisma a prova de bombes. Envejaven un matrimoni aparentment perfecte i admiraven (o censuraven, segons la ideologia) un ferm compromís sociopolític amb causes progressistes. Però aquesta inqüestionable icona del cinema també va arrossegar sempre una culpa profunda, el pes d'una infantesa infeliç, un alcoholisme que el seu entorn definia com a funcional, tones d'inseguretat i un, de vegades intolerable, hermetisme emocional. Una vida familiar molt més conflictiva del que els mitjans de comunicació mostraven i un dolor insuportable que li va provocar la devastadora mort del seu fill gran.
La gent em veu com un objecte sexual quan aparec a les pel·lícules. Però si em coneguessin personalment, el seu interès disminuiria a cada minut
Nascut el 26 de gener de 1925, ara fa cent anys, Paul Newman ha estat, possiblement, l'actor més guapo de la història del cinema. “De vegades em demanen que em tregui les ulleres de sol per veure'm els ulls, i em fan sentir com un tros de carn. La gent em veu com un objecte sexual quan aparec a les pel·lícules. Però si em coneguessin personalment, el seu interès disminuiria a cada minut”, sostenia, plenament conscient del poder d'una magnètica mirada blava que traspassava la pantalla, i també perpètuament turmentat per la possibilitat de ser tot façana i que el seu èxit obeís a les raons equivocades. A diferència del seu atractiu innat, la seva capacitat interpretativa va créixer exponencialment, des dels seus inicis, i després d'un aprenentatge en desenes d'obres teatrals en petites companyies i de la seva formació a la Universitat de Yale, fins a formar part d'una irrepetible generació d'alumnes d'aquell Actor's Studio que va canviar per sempre l'ofici d'actor.
Newman-Woodward: banyes i una llarguíssima història d'amor
Considerat un Brando de segona (com la resta dels seus companys, perquè, en realitat, qualsevol comparació amb Marlon Brando era sinònim de derrota), Paul Newman va debutar al cinema amb un pèplum, que ell mateix definia com “la pitjor pel·lícula que es va rodar a Hollywood a la dècada dels 50”. El calze de plata (1954) era un desastre, es miri per on es miri, i el nostre home va seguir omplint repartiments en sèries d'una televisió incipient i en obres representades a Nova York, com aquell muntatge de Picnic que li va servir per enamorar-se d'una tal Joanne Woodward. Tots dos eren suplents, i ella va ensenyar Newman a ballar, per si, com va acabar passant, li tocava substituir al titular. El primer punt d'inflexió professional de l'actor arriba a causa d'una tragèdia: l'accident mortal que pateix James Dean li permet heretar el personatge del boxejador Rocky Graziano a Marcado por el odio (1956). En aquella pel·lícula demostra el seu potencial i es treu del damunt les odioses comparacions amb altres actors de la seva època. I obre les portes a participar, sobre els escenaris o davant de la càmera, en algunes adaptacions de textos de Tennessee Williams que suposaran el seu salt a l'estrellat.
En aquest punt convé fer un parèntesi: en aquests anys de picar pedra i collir els primers fruits, el protagonista d'aquest article viu una doble vida, actuant i, en acabar la feina, sortint amb Joanne Woodward. Però també com a home casat i pare de tres fills. Sí, amics i amigues, Paul Newman li va posar les banyes a la seva dona Jackie durant cinc anys. I la culpa que arrossegaria, per les infidelitats i, després, per abandonar aquella primera família quan la Woodward li va plantar un ultimàtum, seria una llosa durant tota la seva vida. Un altre fet trascendental en aquest moment de la biografia: quan Newman celebra el seu segon casament, la seva nova esposa és més famosa i està millor considerada que no pas ell. Acaba de guanyar l'Oscar per Las tres caras de Eva (1957) i mig Hollywood se la rifa. Roda amb el seu marit El llarg i càlid estiu (1958), primer de setze llargmetratges i un bon grapat de projectes més junts, i amb Brando, Piel de serpiente (1960). Però, en una decisió que avui ens provocaria una urticària, i de la qual ella se'n va penedir, en privat i en públic, Woodward va sacrificar la seva carrera per la del seu marit, dedicant-se a aixecar els seus tres fills en comú i, quan tocava, els altres tres descendents del seu marit. A finals dels anys 60 i primers dels 70, però, es reivindicaria amb dos films dirigits, precisament, pel Paul: Rachel, Rachel i El efecto de los rayos gamma sobre las margaritas. I ja no deixaria de treballar, tot i que lluny de les possibilitats que apuntava en els seus inicis.
Paul Newman i Joanne Woodward s'estimaven a morir, però es llençaven sovint els plats pel cap i només la tenacitat de tots dos va evitar fer miques el que tothom veia com un matrimoni modèlic
En tot cas, Paul Newman i Joanne Woodward varen conviure durant cinquanta anys. Tots dos tenien el seu caràcter, i ella tenia bona mà per gestionar l'eterna culpabilitat del seu marit (per allò de destrossar una família per construir-ne una altra) i el seu alcoholisme (“s'emborratxava sovint, però mai es va perdre un dia de feina”, explicarien els seus fills), que va estar a punt de provocar el seu divorci. Perquè, sí, amics i amigues, s'estimaven a morir, però es llençaven sovint els plats pel cap i només la tenacitat de tots dos va evitar fer miques el que tothom veia com un matrimoni modèlic. Igualment, els va unir també un ferm compromís amb causes socials i polítiques: es van manifestar en favor dels drets civils i contra la segregació racial. Van fer campanya pel senador demòcrata Eugene McCarthy i van clamar contra la Guerra de Vietnam i en favor del medi ambient. Van obrir centres per a nens malalts de càncer i sida, i van donar a multitud de causes benèfiques tot el que guanyaven, desenes de milions de dòlars, amb l'empresa de salses i menjars que duia la imatge de l'actor a les etiquetes.
Newman, l'estrella. Newman, la icona
Tornant als inicis de la carrera de Newman, parlàvem del seu vincle amb les obres de Tennessee Williams: és La gata sobre la teulada de zinc, on forma parella amb Elizabeth Taylor, la que dispara la seva carrera. I és Dulce pájaro de juventud, que també havia representat a Broadway, la que el confirma com l'estrella favorita de mig planeta. A partir d'aquí anirà col·leccionant èxits i elogis, i, com el llistat seria interminable, destacarem només un grapat de films especialment representatius: El vividor, Hud, Harper, Cortina esquinçada (a les ordres d'Alfred Hitchcock), La llegenda de l'indomable, 500 millas (que va despertar la seva passió per pilotar cotxes de carreres), Dos hombres y un destino i El cop (es pot tenir més carisma que el duet de guapos format per Newman i el seu amic Robert Redford?), Buffalo Bill y los indios, El colós en flames, El castañazo, Harry i fill (en la qual hi va bolcar molt de la seva tensa relació amb el seu fill Scott, que havia mort d'una sobredosi tres anys abans), Veredicte final (amb escenes dolorosament reals que reproduïen un alcoholisme que coneixia bé) i El color del diner, que li va donar, per fi, l'Oscar a millor actor després de perdre'l en sis ocasions anteriors, tot i que no va anar a recollir-lo.
El color del diner li va donar, per fi, l'Oscar a millor actor després de perdre'l en sis ocasions anteriors, tot i que no va anar a recollir-lo
“Les meves millors carreres són aquelles en què derrapo i perdo posicions, i llavors, poc a poc, vaig avançant els meus competidors un a un. Quan tot te la sua i no et jugues res, ni pots perdre res. Tens el cap clar, et sents lliure, els músculs es relaxen i només et diverteixes”, afirmaria, i la reflexió li serviria tant per les carreres automobilístiques com per la cinematogràfica. D'alguna manera, amb El color del diner va començar a assolir una pau amb la professió, aparcant fantasmes i inseguretats eternes. Després aniria espaiant cada vegada més les seves intervencions, dedicat a la família, als seus projectes filantròpics i a una particular redempció íntima. Però encara arribarien títols magnífics com Esperando a Mr. Bridge (la darrera amb la Joanne Woodward), El gran salt (dels germans Coen), Ni un pelo de tonto, Al caer el sol, Camí de perdició o la minisèrie Empire Falls. I va tenir temps de connectar amb els espectadors més joves, donant veu a Doc Hudson, un dels cotxes del Cars de Pixar.
L'any 2007, Joanne Woodward va ser diagnosticada amb alzheimer. Nou dies més tard, el seu marit rebia la notícia que patia un càncer terminal, que se'l va acabar enduent el 26 de setembre de 2008. Però la llegenda del matrimoni (és especialment aconsellable recuperar la fabulosa sèrie documental The Last Movie Stars, que podeu trobar a Max) i, particularment, la de Paul Newman es mantindria per sempre més. És impossible oblidar-lo amagant la seva homosexualitat i fugint de les demandes luxurioses d'Elizabeth Taylor a La gata sobre la teulada de zinc, jugant al billar i perdent eternament a El vividor, com a autèntic malparit a Hud, menjant-se cinquanta ous durs a La llegenda de l'indomable, fent totes les trampes del món mentre juga al pòquer a El cop, barallant-se sobre una pista de gel a El castañazo, apel·lant al jurat davant d'un cas quasi perdut amb la dignitat de qui es rebel·la contra la derrota a Veredicte final o dient adeu al cinema a cop de metralladora a Camí de perdició. Passaran cent anys més i els ulls de Paul Newman continuaran il·luminant-nos el camí.