17 esbossos des de la foscor és el títol que va posar el dramaturg Roland Schimmelpfennig a la seva particular versió del text clàssic La Ronda d’Artur Schnitzler. La direcció és d’Elena Fortuny i la representació es pot veure a la sala de baix del teatre Tantarantana fins el proper diumenge 7 d’abril. El text reprodueix la mateixa estructura del dramaturg austríac; observem diverses escenes que s’encadenen, totes elles tenen com a personatge un dels protagonistes de l’escena anterior, creant així una sensació d’unitat, una estructura circular.
A 17 esbossos des de la foscor es mostra una multiplicitat de registres que defuig d’un realisme. Hi ha escenes còmiques, d’altres que interpel·len a l’espectador. També hi ha escenes que amplifiquen les emocions més bàsiques d’una relació de parella que s’estronca, i la dramatúrgia especula sobre possibles ruptures i els seus desencadenants. Es tracta d’una obra sense protagonistes però que basa la seva estructura en un viatge, posant al centre els personatges femenins encarnats per Paula Blanco i Junyi Sun, que comença la funció interpretant una treballadora sexual no binària. L’obra fa una radiografia de la violència i de les mecàniques de poder, en paraules dels actors.
La producció té el segell de la companyia La Danesa, que fa poc ha estrenat espectacles com El nedador del mar secret —premi Quim Masó— amb direcció de Jumon Erra. L’obra que podeu veure al Tantarantana l’ha dirigit l’Elena Fortuny, l’altra terç de la companyia, conjuntament amb Ota Vallès. Hem pogut parlar amb Paula Blanco i Babou Cham abans d’una de les funcions.
Com arribeu a l’obra?
Paula Blanco: És un projecte que neix de la directora, l’Elena Fortuny. Jo vaig ser la darrera en incorporar-m’hi. No coneixia aquesta versió lliure de La Ronda, sí altres adaptacions anteriors.
De què parla?
PB: Per resumir-ho molt, parla d’algunes de les violències sistèmiques que amaren les relacions interpersonals. També reflexiona sobre qüestions complexes com ara que les víctimes també poden esdevenir victimaris, també poden exercir violències, perquè la cadena de l’abús ens fereix fins a tal punt que ens pot convertir en agressors potencials.
Babou Cham: Tot gira. Pots viure una escena en el punt de vista de la víctima, i tot es capgira, perquè es venja i vol posar les coses a lloc.
És a dir, la violència és el motor de la nostra societat.
PB: L’obra mostra això, les ferides que deixen aquestes violències i com ens condicionen la manera de sociabilitzar en aquest món. La violència és perillosa perquè es converteix en una mena de testimoni que passa d’unes mans a unes altres com en una cursa, que és la de les nostres relacions en el món. Esclar que no tothom perpetra les mateixes violències ni de la mateixa manera, això està íntimament entrelligat a les qüestions de raça, gènere i classe.
I quina creieu que és l’aportació de Schimmelpfennig?
PB: No soc especialment coneixedora de l’obra del dramaturg alemany. Per mi, hi ha una actualització, en certa manera; hi ha una presa de consciència dels personatges que han d’encarnar aquestes violències.
Babou Cham: "El context actual ens fa massa evident pensar en qualsevol conflicte bèl·lic dels que hi ha actius"
Representar la violència en escena sempre és delicat, perquè la pots estar banalitzant.
PB: La feina de l’actor aquí m’ha exigit treballar molt fora dels assajos. Hi ha una dificultat argumental molt gran perquè hi ha molts canvis de personatge. Entre els personatges hi ha una cambrera de pis, una treballadora sexual, un militar… I la proposta fuig conscientment del realisme.
BC: Hi ha molta ironia al text. Només començar, el militar, que represento jo, t’ensenya les violències que exerceix Occident. És a dir, d’inici ja estem obrint la vista al màxim. Aquest ex-combatent torna d’una guerra. I nosaltres hem pres la decisió de no voler concretar quina perquè el context actual ens fa massa evident pensar en qualsevol conflicte bèl·lic dels que hi ha actius.
Parlem d’un conflicte bèl·lic inicial per acabar apuntant a això que en diem microviolències?
BC: Violències, és a dir, l’exercici sistemàtic de les violències que hi ha en el nostre dia a dia. En un moment em poso una careta de silicona i represento un gran director d’audiovisuals. I el teu personatge, Paula, una actriu a la cinquantena, lluita per aconseguir d’ell la producció per la seva pel·lícula. No direm més coses de l’escena però hi ha una mostra clara de la relació de poder que els vincula.
PB: Com també l’escena en la qual represento una cambrera de pis d’hotel i he de recollir una habitació destrossada on al televisor hi ha encara engegada una pel·lícula porno. Víctima del luxe absolut. En arribar l’encarregat, ell exerceix violència sobre mi perquè el que l’excita és precisament aquesta diferència de poder entre nosaltres.
És curiós que totes les dones protagonistes de l’obra somien ser algú d’una posició social superior.
PB: Totes desitgen ser en un altre lloc o tenir coses que no tenen en aquell moment en la seva vida, i la majoria d’elles es veuen obligades a fer coses que no voldrien fer per aconseguir-ho. Coses que impliquen violències damunt seu per part dels homes poderosos del seu entorn. Aquí es veu molt clarament la relació entre desig, poder i gènere.
Paula Blanco: "El teatre difícilment és realista o naturalista; sempre hi ha artifici"
BC: Sí, veiem diverses vegades l’escena d’una parella que se separa amb diferents possibles desencadenants. Que reforça això que plantegem, especular sobre qui són víctimes.
L’obra, per la complexitat de personatges que dibuixa, és una obra realista? Com podria ser qualsevol sèrie de televisió.
PB: El teatre difícilment és realista o naturalista. Sempre hi ha artifici.
BC: Hi ha un moment que em poso una màscara de làtex, i hi ha molts codis escènics que fugen del realisme. Com per exemple que nosaltres tres interpretem deu personatges diferents.
PB: Això afegeix capes de significat a l’obra, i més quan parlem que l’obra pivota sobre les relacions de poder.