La història d'Hildegart Rodríguez (1914-1933) sorprèn per l'extraordinari del personatge i la seva peripècia. També per ser, relativament, poc coneguda, malgrat omplir pàgines dels diaris de l'Espanya dels anys 30. I malgrat que, entre d'altres, l'expliquessin Almudena Grandes i Fernando Fernán-Gómez: ella a la novel·la La madre de Frankenstein, adaptada després als escenaris pel Centro Dramático Nacional amb Blanca Portillo liderant el repartiment, i ell com a director de la pel·lícula Mi hija Hidegart (1977).
La història de l'Hildegart Rodríguez és també la de la seva mare: seguidora de les teories eugenèsiques, orientades al perfeccionament de l'espècie humana mitjançant la intervenció manipulada de l'herència genètica. Aurora Rodríguez Carballeira va engendrar i va parir la seva filla amb l'objectiu de liderar (i alliberar) la dona del futur. Educada a casa i severeament controlada per la seva possessiva mare, l'Hildegart va ser una nena prodigi: llegia als 2 anys, parlava sis idiomes als 8, va ser l'advocada més jove d'Espanya amb 17, va firmar múltiples assajos i articles, i va ser un referent del Partit Socialista de l'època. Però les seves ànsies de viure la van empènyer a escapar-se de la presó d'or que havia construït la seva mare. Quan la Segona República s'apropava al seu final, Aurora, duta pel fracàs del seu projecte vital, va assassinar la seva filla.
Ara, a La Virgen Roja, que s'estrena avui després de la seva premiere al Festival de Sant Sebastià, la cineasta Paula Ortiz (Saragossa, 1979) recupera aquells fets per reflexionar sobre assumptes d'enorme calat: "Aquesta no és la història d'una psicòpata, i sí que ho és d'una fanàtica. I d'una pionera. Què hauria estat d'aquesta generació de dones que creien en un canvi de paradigma, i què seria de totes nosaltres, si totes aquestes idees no s'haguessin retallat amb una guerra i una dictadura?", es qüestiona la directora de La novia (2015) o Teresa (2023). Ortiz compta amb la complicitat de la productora María Zamora (flamant nou Premi Nacional de Cinematografia, amb crèdits com Alcarràs o Creatura) i de dues actrius en estat de gràcia com Najwa Nimri i Alba Planas. I, en una xerrada amb Revers, continua: "D'altra banda, m'interessa moltíssim la contradicció ontològica, endèmica, que carrega l'Aurora. Que és la de l'anàlisi del totalitarisme, del feixisme, de quan l'estructura supera l'ésser humà."
L'Hildegart hauria estat una gran líder?
Sí, o potser hauria estat un monstre. Un monstre terriblement totalitari. No sé quina deriva hauria seguit, o si s'hagués acabat suïcidant per no aguantar una pressió semblant, perquè és bestial la pressió que sosté Hildegart. Pots concloure que és increïble el nivell de violència al qual pot portar el nivell de civilització més gran. El que m'interessa tant d'aquesta història és que és una anàlisi del feixisme des del feminisme, el feixisme nascut del feminisme. Llavors, analitzar com tot extrem, tota estructura rígida, fins i tot des de principis que poden ser lluminosos i que puc compartir, com tot això pot acabar convertit en violència i destrucció... em sembla que allotja gran part del debat del que som i d'on estem. Hi ha un moment a la pel·lícula que l'Hildegart diu en un dels seus mítings que si estem sota la fam, la ira, en certa manera la desigualtat, tot això condueix el poble a un estat d'irresponsabilitat en el qual res no és possible. I això ens conduirà a aquestes aigües i a aquests pantans del feixisme. Però és que, esclar, és molt interessant veure com la mateixa Aurora arriba al mateix punt.
Una altra frase que s'escolta en un míting és que l'amor i la revolució no són compatibles.
Efectivament, és aquesta rigidesa, és aquest autoritarisme de l'Aurora, que afirma que l'amor ens esclavitza i que ens destrueix, i la filla li contesta que això és mentida, que no hi ha revolució possible sense amor. Aquest debat provoca que la filla es rebel·li. L'Aurora vol educar una líder que alliberi les dones, vol educar a la primera generació de dones lliures. I quan l'Hildegart exerceix el seu primer acte de llibertat, la destrueix, la mata. Per això em sembla que, des dels mateixos principis pels quals jo lluito i que jo comparteixo, es pugui arribar a la violència o la destrucció. Aquesta contradicció em sembla interessantíssima i necessària. La pel·lícula va d'això.
Els mateixos principis pels quals jo lluito i que jo comparteixo, poden derivar en violència o destrucció. Aquesta contradicció em sembla interessantíssima i necessària. La pel·lícula va d'això
Hi haurà qui qualifici la pel·lícula com un true crime, ara que estan tan de moda...
D'alguna manera, neix així, però el més interessant és que el que pogués semblar un true crime, que a mi m'interessen poquíssim, en realitat és una metàfora de la civilització i la barbàrie. De l'actual i de la que venim, fa gairebé cent anys: o sigui, el reflex de fa un segle continua sent el d'avui, i això és el que em sembla més esgarrifós, més interessant i més imprescindible. I per la qual cosa val la pena ficar-se en això.
Per què no t'interessa el true crime?
No m'agrada quan es converteix en una banalització una mica adrenalítica de les baixes passions. Aquesta part no m'agrada. Quan qualsevol conflicte, per extrem que sigui, true o no true, s'eleva a metàfora de la condició contradictòria de l'humà... això sí que m'interessa. Però el true crime sol anar a allò que és truculent i a l'espectacularització. Es queda a la superfície de la víscera, dels conflictes, i no tant a la ferida i les conseqüències, en la metàfora. I això és el que no m'agrada gens del gènere.
El context, tots aquells avenços de la Segona República destruïts després pel franquisme, és imprescindible per entendre la història de l'Hildegart.
Sí, aquell moment d'efervescència, que dius: "Com van ser possibles fets com la Institució Lliure d'Ensenyament?". Tot el que es parlava en ciència, en literatura, en art, en política, en enginyeria... Recordo que una professora d'Història Contemporània de la meva universitat em va parlar de l'Hildegart, i de grups d'anarcofeministes a Galícia i a Barcelona, de què escrivien, d'articles que firmaven mèdiques, advocades, una cosa que em semblava absolutament de ciència-ficció. Perquè avui els articles no són tan radicals. En aquell moment eren molt més valents, o debatien assumptes molt avançats. També em va explicar el que era l'eugenèsia, i com va impregnar la creença clínica, com tot l'avenç social venia també d'un avenç científic i d'una creença molt científica. I amb el descobriment de la protogenètica, clar, hi ha una revolució respecte a tot el que heretaven de Freud, és espectacular.
Et va parlar també de Hitler?
Sí, del que l'eugenèsia implicava i com havia desembocat en el feixisme alemany, en Hitler i en tota la filosofia entorn de la raça ària. Però també com havia estat aplicat en molts aspectes socials de propostes comunistes, de tenir els ciutadans més sans possibles, que és alguna cosa que dius, tela! I des d'un punt de vista de les dones, de la gènesi d'una educació de dones lliures, de dones també més intel·ligents, més fortes... És increïble!
La Virgen Roja retrata també un nivell intel·lectual en la política que ara pràcticament no existeix.
La pel·lícula m'ha fet entrar de ple en aquest món polític, dels partits. En com van tenir lloc les eleccions, els governs en aquest tram i com eren les discussions... És que és fascinant, impressionant, l'audàcia política, de gent de qualsevol posició, l'audàcia expressiva, com parlaven. I no em refereixo a una sofisticació, una elegància, una precisió, una finor intel·lectual. No, no. Independentment de la intel·lectualitat, hi havia audàcia. Actualment, amb les barbaritats que escoltem en uns debats molt banalitzats i molt toscos, a més d'aquesta tosquedat, és que hi ha molt poca audàcia. No es va al centre de les qüestions, i els polítics d'aquella època sí que anaven al centre de les qüestions.
El nivell intel·lectual dels polítics sembla inexistent. I la política s'ha futbolitzat.
Sí, hi ha alguna cosa de la formació i del llenguatge que té a veure amb la preparació dels polítics i una vocació de l'intel·lecte, no de la intel·lectualitat, no entès com una cosa elitista. També és cert que aleshores els polítics eren una elit, eren molt pocs, perquè la immensa majoria de la població era analfabeta. I sí, hi ha una espectacularització de la política com si fos un reality o un partit de futbol. El component d'espectacle fa que a mi em sorprenguin els mítings de l'Hildegart, i ja no me'n vaig a Azaña, a Campoamor o Victoria Kent, als que sí que sabem que van ser els grans discursos, grans debats. No, no, la mateixa Hildegart, i tens els seus mítings penjats a internet, és al·lucinant: quan parla d'una generació i l'ateisme, o la necessitat de la laïcitat per a una generació com la seva. És increïble.
Abans ho esmentaves, però en aquest sentit, veient la pel·lícula, el discurs de lHildegart, a un nivell sexual, feminista, també socialista, avui ens semblaria molt extrem. El franquisme va fer molt bé la seva feina...
La dictadura va ser altíssimament eficaç, perquè no és que esborrés aquest discurs, és que va arrencar l'arrel. I les llavors, per substituir-les per una altra llavor nacional-catòlica. Es va esborrar qualsevol tipus de plantejament que tenien aquestes dones, amb una cosa tan essencial i tan radical, en el sentit etimològic de soca-rel, com que no hi pot haver una igualtat entre homes i dones si no hi ha una emancipació de les dones des del seu cos. I l'emancipació del cos comença amb una consciència de la sexualitat i, com plantejava l'Hildegart, un control i un accés a un pla estatal d'accés als anticonceptius, per exemple. Ella defensava que fos l'Estat el que donés accés lliure i gratuït, com una de les primeres mesures per a l'emancipació de la dona. Era la manera en què les dones podrien decidir què fer amb les seves vides, perquè tenen control sobre el seu cos, sobre els seus embarassos, i el seu objectiu vital no és el bíblic, no és el de pariràs, amb dolor a més, i ja, perquè només ets aquí per perpetuar l'espècie.
Amb la dictadura es va esborrar qualsevol tipus de plantejament que tenien aquestes dones, amb una cosa tan essencial i tan radical, en el sentit etimològic de soca-rel, com que no hi pot haver una igualtat entre homes i dones si no hi ha una emancipació de les dones des del seu cos
Parlem de les protagonistes: l'Alba Planas em va agradar molt en la sèrie Días mejores i està molt bé a la pell de l'Hildegart
Vam fer un càsting perquè era dificilíssim trobar algú que fes de l'Hildegart. Com trobes algú de 16 anys capaç de sostenir aquesta nena educada a casa, que no ha sortit, no s'ha relacionat, que havia de ser una bèstia rara social? I que tanmateix tenia una capacitat innata de lideratge, que era una superdotada i una nena prodigi. Algú capaç de transmetre aquesta intel·ligència i aquest nivell discursiu. Doncs l'Alba va ser la llet. Fer aquest càsting va ser increïble. L'Alba també té una presència a càmera, hi ha alguna cosa al seu rostre tremendament fotogènic. I a més, amb aquesta dificultat, al llarg de la pel·lícula es va encoratjant, i ella mateixa va sent conscient d'on està com a actriu, de quin personatge i amb quin temps ha de bregar i sostenir, i crec que ha fet una gran feina. Hi ha molt esforç en l'Alba, i una voluntat d'aprenentatge molt gran. Em sembla una paia que veurem molt en el futur.
I la Najwa Nimri?
Tinc un enamorament amb la Najwa. Em sembla una dona amb una intel·ligència, un nivell de connexions neuronals absolutament extraordinari, i una intuïció brutal. I traspassa la pantalla en aquesta forma i aquesta bellesa tan inquietant com hipnòtica, que no et deixa apartar la mirada. Crec que ha sabut navegar sense prejudicis per les aigües de l'Aurora Rodríguez Carballeira, i no era fàcil. Ho ha fet amb unes valenties que ha buscat en altres llocs, que ha anat a tota la sofisticació d'un personatge tan complex, però també a trets molt atàvics. La Najwa va descobrir una frase de l'Aurora, quan es justificava en el judici després de l'assassinat: "Soc més celeste del que és habitual, però vostès, els homes, no se'n van adonar". I la Najwa també és més celeste del que és habitual.