En un moment de la pel·lícula, la mare de la petita protagonista de Rita li dona un consell que probablement n oblidi mai: "Estudia, no depenguis mai de ningú, així podràs ser lliure". Paz Vega (Sevilla, 1976) dedica la seva òpera prima com a directora a tantes generacions de dones que, amb una mescla de resignació i tristesa, van haver d'aguantar un paper passiu, de silencioses i silenciades mestresses de casa, moltes vegades sac dels cops, verbals o físics, de marits que pagaven amb elles les seves frustracions. "És un homenatge a aquestes mares que, pobretes, no tenien recursos. Feien el que la societat els exigia, sense poder sortir d'allà," raona l'actriu i cineasta en una trobada amb Revers en el marc de la Seminci (Setmana Internacional de Cinema de Valladolid).

Li passa a la mare de la petita Rita en aquella Espanya de mitjans dels anys 80 que retrata el film. I continua passant quaranta anys després: "Encara queda molt per fer. Encara veiem aquesta agressivitat, aquesta masculinitat malentesa, aquest tipus de comportaments als bars, en el futbol, a les grades. Aleshores era acceptada, i no només això, era el comportament que se suposava que calia tenir. És el que s'aprenia. Ser home era ser això. Un home d'aquella època no tenia eines per ser d'una altra manera", diu Vega. I continua: "Ara es diu a les coses pel seu nom i aquest comportament ja és socialment inacceptable, perquè sí que tenim eines. Ja sabem del que parlem i no ho podem permetre. Però hi continuen havent comportaments així, fins i tot de nois molt joves. Llavors, alguna cosa està fallant en l'educació".

"Estudia, no depenguis mai de ningú, així podràs ser lliure", escolta de boca de la seva mare la petita Rita, a la que interpreta una miraculosa Sofía Allepuz, sense entendre massa bé de què li parla. És la seva mirada innocent la que vertebra la trama del notable debut rere les càmeres d'una Paz Vega que riu quan el periodista li recorda una llunyana primera trobada, quan estava a punt de fer un salt professional bestial després d'abandonar la sèrie 7 vidas i rodar Lucía y el sexo (Julio Medem, 2001). Aleshores va rodar films com El otro lado de la cama (Emilio Martínez Lázaro, 2002), Hable con ella (Pedro Almodóvar, 2002) o Carmen (Vicente Aranda, 2003), abans de creuar el bassal i iniciar una erràtica carrera als Estats Units, en feines sonades amb Adam Sandler (a Spanglish), amb Scarlett Johansson (a The Spirit) o amb Nicole Kidman (a Grace de Mònaco), però també en subproductes alimentaris que no van contribuir massa a enllustrar la seva filmografia.

Pau Horta © Seminci Samuel de Roman2
Foto: Samuel de Román / Seminci

Explicaves que t'ha costat molt aixecar el teu debut com a cineasta. Ser una actriu molt coneguda ha estat més un problema que un avantatge?
Així és. Jo ho sento així. Creia que em costaria menys. El dia que jo ja tenia un guió i dic, vinga, amb tota l'experiència que tens... pensava que tot seria més fàcil. Però no, m'he trobat amb aquest hàndicap, d'haver de demostrar que podia ser autora i crear alguna cosa, a més de ser actriu i de maquillar-me i de posar-me uns tacons, i de fer aquestes coses que fem les actrius.

A què ho atribueixes?
No sé a què atribuir-ho. Crec que als prejudicis. La gent té molts prejudicis. La gent no em coneix, a mi ni a ningú. O sigui, els que treballem en aquesta indústria... La gent pensa que ja et coneix perquè entrem al saló de casa seva a través de la pantalla. Però no, no et coneix gens. I així ha de ser, m'agrada mantenir aquesta parcel·la per a mi i per al meu entorn. Llavors hi havia molt prejudici de veure si seria capaç de fer alguna cosa bona.

Si dirigir era un caprici d'estrella?
Clar, o un vehicle per lluir-me com a actriu, perquè de vegades hi ha actors que dirigeixen una pel·lícula per estar el 99 per cent del temps a la pantalla. Però, encara que interpreti la mare de la nena protagonista, la meva pel·lícula no era així, ni per res estava concebuda d'aquesta manera.

Qualsevol primera experiència pot generar inseguretat. Com et vas sentir quan vas començar a trepitjar el set?
Doncs la veritat és que em vaig sentir molt segura, molt en la meva salsa. De fet, mai no he estat més plena que rodant. Perquè quan exerceixo d'actriu, al meu cap dirigeixo. En moltes ocasions no he pogut evitar qüestionar les decisions del director, encara que aquest no és el meu paper. Però jo, des de sempre, veia la càmera i deia, però quin pla tan horrorós. Per què cony fa aquest pla obert que després no va enlloc? Coses així, no? Jo he estat molt guerrera en aquest sentit. I llavors, quan he pogut dirigir de veritat i el primer dia de rodatge vaig donar claqueta, la felicitat era tal...! I m'he sentit segura perquè anava amb el guió molt estudiat, amb tot molt preparat. En tots aquests anys m'ha donat temps a madurar-lo. I he tingut un equip que ha confiat, que ha sentit que jo ho tenia clar i s'ha deixat portar. I això ho agraeixo tant... Perquè una de les coses més importants en la direcció és saber comunicar les coses que tens al cap. D'altra banda, els productors m'han deixat fer la pel·lícula que jo he volgut al cent per cent. He fet la pel·lícula somiada, he de dir-ho.

M'he trobat amb el hàndicap d'haver de demostrar que podia ser autora i crear alguna cosa

Intueixo que t'has creuat amb directors molt poc comunicatius...
Sí. Resulta molt difícil quan un director és tímid, perquè jo atribueixo la poca comunicació a la timidesa, vull pensar que és per això. Hi ha directors que viuen molt cap endins. I clar, si tu has d'endevinar el que ell vol... jo no tinc telepatia. Necessito que m'ho expliqui, i que doni instruccions fàcils: baixa la veu aquí, que estàs molt cridanera. O redueix la velocitat. Coses bàsiques. És el que jo he pogut fer amb els nens de la meva pel·lícula, per exemple. També amb els adults, però sobretot havia de ser així amb els nens: una direcció molt precisa, molt bàsica, però que resultés molt efectiva. Digues la frase més lenta; mira cap a baix; fes això. Instruccions que tenen una intenció, perquè jo tinc al meu cap com muntaré l'escena i sé quina és la mirada o el gest que necessito. Llavors, jo com a actriu a vegades he necessitat una direcció així de bàsica, i no l'he tingut. Però sí que he pogut exercir-la com a directora.

Quan va començar aquesta voluntat, necessitat, il·lusió, de dirigir?
Des de sempre. T'ho juro. Quan jo tenia 16 anys, quan vaig descobrir que volia ser actriu, vaig fer dues coses: una, apuntar-me a una escola de teatre. I, després, com que a la meva escola no n'hi havia cap, la vaig fundar jo. Vaig parlar amb la directora, la germana Pilar, i li vaig dir que volia muntar una escola de teatre. I el primer que vaig fer va ser dirigir una obra amb 16 anys, amb xavals que més o menys tenien la mateixa edat que jo. I aquesta escola de teatre continua funcionant a dia d'avui.

Això és que t'agrada manar?
No, però sí que m'agrada controlar. Reconec que tinc un problema amb el control, i en la direcció ho puc desenvolupar sense sentir-me culpable. Mira, dirigint m'he adonat com de vulnerables que som els actors i actrius, i del poc control que tenim de la nostra feina. Perquè quan tu actues, tu pots controlar la parcel·la de la teva interpretació, però això passa després a altres mans. I això ho canvia tot.

Pau Horta © Seminci Samuel de Roman3
Foto: Samuel de Román / Seminci

Parlant de la teva feina com a actriu, estàs contenta amb la teva carrera americana?
Doncs fixa't, per a algú que no parlava anglès crec que... Les eleccions de projectes és un tema: a veure, actuar és la meva feina i la meva font d'ingressos, amb el que dono de menjar als meus fills i els pago l'escola. Tant de bo jo pogués parar-me i esperar que m'arribés el gran director amb un superguió en la superproducció. Això seria meravellós, però és que no puc. Llavors, de vegades, una ha d'acceptar coses que ja d'entrada sap que sortiran malament. Però bé, em paguen els meus xecs i puc continuar vivint. A mi això no em genera cap problema, ni cap complex. Per a res, al contrari. Crec que de totes les feines, fins i tot de les dolentes, se n'aprèn. I per a mi la feina dignifica, i això és una feina. Sí que és art, i és tal, però és una feina. Llavors, és veritat que hi ha hagut moments bonics, i altres moments que no han estat tan bons, però que m'han ajudat a pagar les factures.

Acabo tornant al nostre retrobament després de moltíssims anys. Com recordes a aquella Paz Vega a punt de fer el salt amb Lucía y el sexo?
Doncs mira, aquella Paz, i potser tu ho recordes, era una de molt inconscient. Superinconscient. Em va passar el que em va passar, i jo no m'adonava de tot l'èxit i de tot el que va suposar Lucía y el sexo. I ho vaig viure com el que està en una nòria, ara a dalt i ara a baix, però ni li donava importància ni era conscient del que m'estava passant. Una cosa raríssima. I ara, amb el pas del temps, sí que he pensat... Hòstia! És que a mi el que em va passar amb Lucía va ser molt fort! I en aquella època jo no li vaig donar el valor, i això potser va ser bo, perquè potser no em va menjar la... la... no sé, la fama. És que ni tan sols era la fama, eh, no parlo d'això. Més aviat del que em va donar i on em va posicionar Lucía y el sexo com a actriu.

Ja eres molt coneguda per la sèrie 7 vidas...
Sí, però el que Lucía va suposar professionalment era una altra cosa, és clar. Era una altra cosa, i on em va col·locar i tot, va ser preciós, maquíssim... Però ja et dic, jo estava com empanada. No li donava la importància que tenia. Van passar anys fins que me'n vaig adonar. O sigui, ara és quan jo reflexiono i dic, ostres, que fort tot allò. Perquè sé com de difícil que és que et passi el que em va passar a mi. Com de difícil, per exemple, ha estat per a mi aixecar una pel·lícula com a primera directora. Lucía y el sexo va ser gairebé la meva primera pel·lícula, i ara... Ha estat un camí tan llarg i tan difícil i tan anguniós, que dic, ostres, mira que va ser fàcil allò i no ho vaig apreciar, i no li vaig donar el valor. Ara ho valoro molt més.

Segueix ElNacional.cat a WhatsApp, hi trobaràs tota l'actualitat, en un clic!