No sé si de pega, però està clar que la gira de Pearl Jam va començar amb mal peu al poc d'anunciar-se. No sabem si per culpa seva o pels qui els assessoren. Primer l'embolic amb el preu de les entrades (aquella lluita de fa anys contra Ticketmaster els penalitza), després el paperot amb la prereserva i, finalment, després d'anunciar dues dates a Barcelona, veure com no van esgotar cap de les dues i la campanya posterior per rescatar els dubtosos i els ofesos. Potser van ser massa optimistes amb la previsió i amb una data hi havia prou (si bé per als més acèrrims, fer doblet és un regal). I per a súmmum de desgràcies, en els dies previs a aquesta doble cita, arriba el suspens: havien cancel·lat la data de Londres i les dues de Berlín per, presumptament, problemes de salut, si bé no van arribar a concretar les raons. Així doncs, fins fa dos dies ningú no tenia la seguretat que aquests concerts se celebrarien. Per sort, i malgrat la incertesa (no hi ha res més desesperant que no tenir pistes) no hi va haver aquest mal auguri i ambdós compromisos han continuat vigents.
Dark matter és un àlbum cru, vigorós i, sobretot, honest amb el seu recorregut
Pearl Jam, a més, venen amb un bon subjecte sota el braç: un últim disc que els ha tret de l'ensopiment que acostumaven a l'estudi últimament (Gigaton el 2020 no estava a l'altura de la seva llegenda) i que mostra de nou a una banda motivada creant i tocant cançons. Dark matter és un àlbum cru, vigorós i, sobretot, honest amb el seu recorregut. El que ara, en aquest tram de carrera, pot (i deu) perpetrar Pearl Jam és rock sense més afegiments que aquesta: música directa i sense artificis. Un grup d'amics que s'ajunten al local d'assaig i que toquen per divertir-se. El que sempre han estat, són i seran, una família, la colla de col·legues que somiaven dedicar-se a això. Empesos per un que va arribar de fora de Seattle, un Eddie Vedder que es volia menjar el món i que no amagava el compromís amb el que després ha estat un dels seus leit motiv: regalar felicitat als seus seguidors. Encara que ara algun es pugui sentir enganyat (o traït).
El que ara, en aquest tram de carrera, pot (i deu) perpetrar Pearl Jam és rock sense més afegiments que aquesta: música directa i sense artificis
En qualsevol cas, i malgrat les conjectures, Pearl Jam són carta segura. En situacions adverses, que les han tingut, han estirat orgull. I de casta. També del talent (que et salva de moltes). Si no tens tot això, no construeixes un edifici com el seu. No comptes amb discos com Ten, Vs. o Vitalogy (quina trilogia per a un inici) i, a partir d'allà, fer el que et vingui de gust. Discos més serens, altres de més experimentals, altres de fins i tot descafeïnats, però no passa res. Just quan s'ha dubtat d'ells, han ressorgit com l'Au Fènix. En 2006 amb el disc de l'alvocat, o el 2024 amb un disc del qual poden presumir i que ells defensen amb tots els medis. Fins i tot el seu productor, Andrew Watt (el mateix que va firmar l'últim de The Rolling Stones), que el va viure en primera persona, se sorprèn quan els sent dir que és el seu millor àlbum. Però, si no t'ho creus tu, com convenceràs els altres d'això? Òbviament, no està a dalt de tot en el rànquing de la banda, però és una col·lecció de temes molt gaudible. I això, ja ens val. No estem per exigir tant. Això seria una imprudència.
Perdonant-los els seus pecats
Amb la sensació de no saber què et trobaràs, però amb certes expectatives, Pearl Jam han sortit a l'escenari caminant tranquil·lament, gairebé en penombra i com a presentació, una cara B dels seus començaments, Footsteps (estava en el single de Jeremy i després es podia trobar al recopilatori de descarts Lost Dogs). No és, en cap cas, l'inici que esperes. Just per això, i altres coses, són tan especials. En el seu cas, el repertori és imprevisible, cada nit canvia, una idea que els allunya d'aquests grups que juguen un dia sí l'altre també amb les mateixes cartes. I quan arriba Given to fly es dissipa un altre dubte: la veu d'Eddie Vedder. Pel que sembla, a Manchester va patir de valent amb ella. Amb els deures fets i papers amb notes en castellà diu: "Som molt feliços d'estar aquí avui amb vosaltres al cim d'aquesta muntanya, en una de les millors ciutats del món." A què prossegueix això: "Les últimes setmanes han estat molt dolentes, hem patit penúries i dolor. Gaudirem del millor xou de les nostres vides". Pot ser que no sigui el millor, però si un que t'hi reconcilia i verifica el que fa anys que sabem, Pearl Jam és l'últim gran reemplaçament per al rock (potser en aquesta tasca els puguin ajudar Queens Of The Stone Age).
Amb una pantalla en forma, diguem que de retrovisor, la producció visual és espectacular, t'apropa més si cap als músics. I sí, encara que no ho sembli, hi ha detalls: Vedder comenta que a Ten les cançons tenien una sola paraula, un pretext per presentar Wreckage de Dark Matter (aquesta nit és l'àlbum més representatiu amb sis temes). Ell també parla dels seus companys com dels seus germans, mentre Jeff Ament i Stone Gossard es fan una sentida abraçada. Matt Cameron colpeja amb aquesta elegància i la contundència que el caracteritza, i Mike McCready va a la seva, però entregat a la causa, amb la seva samarreta rosegada de Motörhead (sempre va ser el punk de la colla). Crida l'atenció com de repartit queda el pastís entre els seus discos, cauen més cançons de les esperades de No Code, l'àlbum que va agradar als qui al seu dia no els agradaven Pearl Jam i preferien Nirvana. I, en canvi, en aquesta nit de dissabte només n'ubiquen una de Vs. (tot i que fa poc hi va haver un aniversari mitjançant amb reedició de campanetes). Tanmateix, això no vol dir que dilluns toquin fins i tot més d'aquest àlbum que de Dark matter.
Per exemple, Jeremy la fan amb molta més urgència i sense tanta solemnitat i Better man que se celebra com un gol decisiu en un gran torneig. Sorprèn que caigui Porch (i aquesta elecció de Ten no sigui per a Black) i que a la tornadaa l'escenari cleda després d'un lleu respir, l'aposta sigui per a Just Breathe de l'oblidat i infravalorat Backspacer, amb Vedder només a la guitarra, aquesta és la peça escollida per encendre de nou el foc. Alguna cosa del que sí que s'ocupa el disc de l'alvocat amb dos talls, o una Do the evolution sempre benvinguda, amb aquest punteig de guitarra icònic a mitja cançó que eleva les pulsacions. Però el que de veritat representa i defineix Pearl Jam, amb els llums del pavelló ja oberts (al contrari de com van començar) són les notes d'Alive. Amb la pantalla partida en cinc i les siluetes de cadascun dels seus membres clàssics, amb un Vedder eufòric que clava el genoll, el públic en complet èxtasi i, sense temps a degustar i assimilar aquella estona de glòria, el Baba O'Riley de The Who. Un coet sònic que, ara sí, deixa els més escèptics sense arguments. Aleshores, què, els perdonem els seus pecats? Encara en continuem dubtant? Sincerament, després d'això, no m'atreviria a fer-ho. Ells sempre surten guanyant (i nosaltres també).