L’Ajuntament de Barcelona acaba de publicar Barcelona i els seus misteris. Es tracta de la traducció al català d’un fulletó del tortosí Antonio Altadill, del 1860, que es va fer tremendament popular a la Catalunya del segle XIX i que fins i tot va ser dut al cinema el 1915. Un dels personatges centrals de l’obra és el negrer Pedro Blanco, un dels personatges més obscurs de la Barcelona literària i real del segle XIX.

Altadill, l’home de la ploma

Altadill va ser un autor molt prolífic, que vivia de l’escriptura. Va dedicar-se al periodisme, però també al teatre. Però allò que el va fer realment popular van ser els fulletons. A Barcelona y sus misterios és clara la influència dels fulletonistes francesos Alexandre Dumas i Eugène Sue. L’obra d’Altadill és lluny de la qualitat d’aquests autors: la trama és simple, el ritme es perd... Però això no va ser obstacle perquè l’obra fos molt llegida i que Altadill fos un personatge molt conegut a la Barcelona de l’època.

Blanco, el malvat negrer

Amb el seu fulletó, Altadill denunciava la presència a Barcelona d’un fosc personatge, el traficant d’esclaus Pedro Blanco. En la novel·la, Pedro Blanco no només es dedica al tràfic d’esclaus, sinó que, a més, traeix al protagonista de l’obra, el barceloní Diego Rocafort, i el ven com a esclau a un rei negre. Quan el tortosí va escriure aquesta obra, Pedro Blanco ja era mort, però fins aquell moment la presència a Barcelona de l’esclavista havia estat dissimulada: pràcticament, ni era mencionat a la premsa local.

Blanco com a exponent de la putrefacció burgesa

Antonio Altadill, a través del personatge de Pedro Blanco, fa una crítica a la societat barcelonina de l’època. Altadill, de simpaties republicanes, denuncia la corrupció de les elits catalanes i en el seu fulletó fa grans proclames contra els mals de la seva societat: l’egoisme dels rics, l’explotació infantil, la misèria de la població, els problemes derivats de l’especulació borsària...

Un personatge desaprofitat

En realitat, Altadill tenia pocs coneixements reals sobre la trajectòria de Pedro Blanco. Es limita a presentar-lo com capità d’un vaixell negrer, quan en realitat, Blanco a més a més de capità, va ser propietari de molts bucs negrers i va gestionar durant molts anys un gran centre de compravenda d’esclaus a Gallinas, a l’actual Libèria. Va vendre desenes de milers de captius als vaixells negrers entre el 1824 i el 1845. L’anomenaven “el Rothschild de l’esclavatge”, tot i que als anys 1840 es va arruïnar.

El Pedro Blanco de Novás Calvo

En canvi, qui estava molt millor documentat sobre la vida de Blanco era l’escriptor hispanocubà Lino Novás Calvo, que el 1940 va publicar una obra fascinant:  Pedro Blanco, el negrero (reeditat fa poc temps per l’editorial Tusquets). Novás havia fet una bona recerca històrica, i menciona detalls rellevants de la vida del personatge: cita els seus socis gaditans, detalla els seus col·laboradors africans, informa sobre els atacs anglesos a les factories negreres de Blanco...

Quan la ficció supera la realitat

Però cal deixar clar que l’obra de Lino Novás Calvo, tot i que va ser publicada inicialment a la col·lecció de biografies de l’editorial Austral, era una novel·la. I com a tal, es permetia múltiples llicències literàries. No només inventava diàlegs, sinó que atribuïa a Pedro Blanco una relació incestuosa amb la seva germana Rosa. A més a més, explicava que Rosa havia mort a l’Àfrica i que Blanco s’havia endut el cadàver per mig món dins un gran bagul, en què els seus criats pensaven que hi guardava un tresor. Tot això sembla ser pura ficció.

El diable de Gallinas

Els anglesos, que a l’època de Blanco perseguien el tràfic d’esclaus, coneixien bé Blanco. El negrer malagueny, per burlar la vigilància britànica, havia posat moltes torres de guaita prop de la seva factoria. Així podia burlar les patrulles dels creuers britànics. La marina anglesa el 1840 va organitzar un desembarcament a Gallinas i va destruir-li la factoria. Però Blanco la va reconstruir i la va mantenir oberta fins el 1845.

Un home amb bons amics

Blanco no hagués pogut fer tot el que va fer sense una extensa xarxa de col·laboradors. A l’Àfrica comptava amb l’imprescindible ajuda del rei vai Siaka; a Cuba, amb la del capità general Miguel Tacón; a la colònia britànica de Sierra Leone s’havia associat amb membres del tribunal de repressió de l’esclavatge... I tenia agents a Nova York, a Matanzas, a Puerto Rico, a Trinidad de Cuba...

El benefactor de la humanitat

Diversos enemics del tràfic d’esclaus van retratar Pedro Blanco com un home molt educat, que intentava tractar els esclaus amb el màxim de correcció que permetien les circumstàncies. Algú fins i tot el va definir com un gentleman. Ell es considerava un benefactor dels negres. Assegurava que “el comerç negrer fa més bé que tots els missioners de l’Àfrica”, perquè “la condició dels esclaus millora molt amb el seu trasllat als països cristians”.

Escàndols sexuals

L’històriadora Lola García Cantús va demostrar a la seva tesi que Blanco va patir un fort rebuig a l’illa de Cuba durant una llarga estada que va fer allà. Però Cantús destaca que no se’l discriminava per la seva implicació en el tràfic d’esclaus, sinó pels seus escàndols. Va matar un home en una baralla tavernària, se n’anava al llit amb un munt d’homes, blancs i negres, i fins i tot va violar el seu nebot.

L’enemic d’Espartero

Quan Blanco va sol·licitar a la seva dona que contemplés com anava al llit amb d’altres homes, la dona el va denunciar i l’afer va fer-se públic. Estigmatitzat a Cuba, el negrer va fugir, primer a Cuba i després a Màlaga i Barcelona. Però allà no va quedar-se inactiu: va conspirar per treure el càrrec al capità general de Cuba, l’antiesclavista Jerónimo Valdés. I fins i tot se sospita que va participar en el pronunciamiento que va enderrocar el regent Bartolomé Espartero.

I, malgrat tot, un bon pare

Diuen que Blanco va tenir molts fills amb un munt de dones diferents. Però en realitat la seva favorita sempre va ser la mulata Rosa, que duia el nom de la seva germana. La mare de Rosa era una princesa africana, filla de Siaka, el rei vai de Gallinas. Blanco l’adorava i va arribar a apel·lar a la Cort espanyola per poder-la reconèixer legalment. Quan el negrer va viatjar a Cuba, Rosa va acompanyar-lo. Però els cubans la rebutjaven pel seu color de pell. Per això, Blanco la va enviar a viure a Barcelona i la va casar amb un ric nebot seu.

Mort a Barcelona

L’acció del fulletó d’Altadill se situa a la Barcelona del 1857. Però era pura ficció. En realitat, en aquelles dates Blanco ja era mort. Havia mort el juny de 1856, un dia de tempesta, a causa d’una “congestión cerebral causada por una demencia que padecía hace mucho tiempo”.