Tant se val quin és el títol dels llibres de Pedro J. Ramírez. Són sempre "l'últim llibre de Pedro J." fins que arriba un altre nou "últim llibre de Pedro J." L'últim és la primera part de les seves memòries, Palabra de director, a la portada de la qual destaca el seu nom en un cos de lletra tres vegades més gran que el títol. Ramírez ha passat 41 dels seus 69 anys com a director de diaris. De Diario 16 el va fer fora un govern del PSOE per investigar la guerra bruta dels GAL contra ETA. D'El Mundo el va fer plegar un govern del PP per revelar els "papers de Bárcenas", que documenten la caixa B del partit. De El Español no "em faran fora perquè en soc el primer accionista i l'he finançat amb els diners que em van pagar per acomiadar-me [d'El Mundo]". Aquesta és una entrevista promocional de 20 minuts i l'editorial demana que se centri en les memòries, que van del 1973 al 2006, "el llarg pròleg del que avui vivim", com estampa a la dedicatòria. Ell, per descomptat, ha vingut a parlar del seu llibre.

El periodisme és la política per altres mitjans? És a dir, una manera d'assolir el poder sense les molèsties de la campanya electoral, la sectorial del partit, les primàries...?
El poder només el té qui pot enviar un projecte de llei al Parlament i aconseguir la majoria per publicar-lo al BOE o al Diari Oficial. Això és poder. Altre cosa és, bé, influència. El periodisme és una font d'influència. I a molta honra. Els diaris provem de donar a la gent elements d'informació, elements de judici... Que potser no influeix El Nacional en tot el sector independentista de la política catalana? Ha de demanar disculpes per això? Em fa molt orgullós cada cop que convenço algun governant d'alguna cosa. Perquè penso que serà per bé de la societat, segons la meva visió de què ha de ser el nostre país.

Em referia a la capacitat d'alguns òrgans no electes d'intervenir abans, durant o, després en el procés legislatiu o en l'exercici de l'executiu, com fan el Consell d'Estat, l'Agència de Protecció de Dades...
Crec que es refereix més als lobis, allò que sempre se n'ha dit poders fàctics, grups de pressió... En un sistema democràtic, quan la legitimitat prové del vot dels ciutadans i el govern emana de la sobirania popular, és normal que existeixin àmbits d'influència en "l'atri del poder", com ho anomenava Pablo Iglesias una mica escandalitzat. Governar no només és vèncer sinó també convèncer.

Pedro J. Ramírez acaba de publicar Palabra de director

A les memòries reprodueix una conversa en la qual el tinent general Milans del Bosch diu al tinent coronel Tejero que l'objectiu del cop d'Estat del 23-F del 1981 és "la democràcia ben portada". Té la impressió que al poder judicial hi ha qui té avui una actitud anàloga?
Això és un tòpic que es fa servir sense fonament. Crec que Espanya té una democràcia imperfecta però on hi ha una clara separació de poders i els alts tribunals proven d'aplicar la legalitat amb la màxima independència que poden obtenir.

Que és la que és...
És veritat que el sistema d'elecció del Consell General del Poder Judicial polititza els òrgans de govern de la judicatura, però jo he vist jutges cooptats o elegits amb el suport dels vocals d'un partit que han pres decisions contràries als interessos d'aquest partit. El cas més clar és el de [José] Barrionuevo i [Rafael] Vera [ministre i secretari d'Estat d'Interior en governs de Felipe González], que van ser condemnats [en el judici sobre els GAL, Grupos Antiterroristas de Liberación] i van acabar a la presó. La veritat sobre els GAL va quedar establerta judicialment gràcies a dos magistrats, Cándido Conde Pumpido i [José Antonio] Martín Pallín, que havien arribat al Suprem amb els vots dels membres del Poder Judicial designats pel PSOE. Podríem trobar també molts casos de magistrats a qui s'assigna origen conservador i que resolen favorablement per les posicions d'un govern d'esquerres. I perquè l'al·lusió no quedi sense respondre: Milans era un colpista, un enemic de la democràcia com tants del seu gremi en el decurs de la història d'Espanya. Tenia com a agafador una certa afinitat amb [el Rei] Joan Carles i revestia el seu integrisme amb l'aparença de monarquisme tradicional. Però els membres dels alts tribunals són defensors de la democràcia.

Ja. Dit d'una altra manera. El Tribunal Constitucional que el 1982 va anul·lar la decisió del Consell Suprem de Justícia Militar d'expulsar-lo del judici pel 23-F hauria aprovat la "llei mordassa"?
El Tribunal Constitucional ha pres moltes decisions controvertides, com passa amb el Tribunal Constitucional alemany o el Tribunal Suprem dels Estats Units. En tota democràcia sempre hi ha un òrgan que ha de vetllar per la defensa de la legalitat al marge de la conveniència política del govern de torn. De vegades es critica al Constitucional per haver estat massa dòcil als interessos i a la conveniència del govern. El cas paradigmàtic és la resolució sobre Rumasa, que es pren pel vot de qualitat del president després que aquest es trobés amb el president i vicepresident del govern espanyol, Felipe González i Alfonso Guerra. Un exemple del contrari és la declaració d'inconstitucionalitat de bona part dels articles de l'Estatut de Catalunya.

Aquest no és un cas més complicat?
Té un problema funcional fruit d'una decisió equivocada d'un temps anterior. El gran problema d'aquesta resolució és que esmena una cosa que ha estat avalada per un referèndum que va tenir poca participació però que té la legitimitat que li donen els ciutadans de Catalunya. Per què passa, això? Perquè abans s'havien carregat el recurs previ d'inconstitucionalitat, que hauria de precedir qualsevol consulta popular sobre una llei. De la manera com es va fer, sembla que es contraposa la voluntat del poble a la decisió d'uns jutges. Sincerament, crec que el Constitucional no podia actuar de cap altra manera. Hi havia articles en aquest text que difícilment encaixaven en l'ordre constitucional.

L'Estatut havia passat pel Congrés i el Senat.
Clar, però el Congrés i el Senat representen majories de caràcter polític, representen posicions que responen als interessos del govern de torn. El Constitucional no.

No?
Home... Aviam... Sí, tots els jutges són elegits pel mateix govern, el Congrés i el Senat però, com es renoven per terços, passa en la pràctica el mateix que al Tribunal Suprem dels EUA, on el nomenament dels magistrats és vitalici i ara pren decisions... ara hi ha una majoria conservadora...

...als EUA hi ha una asincronia entre el partit del president, la majoria en el Congrés i el Suprem.
Això és el que volia dir. Si creiem en un sistema de checks and balances [controls i equilibris], que unes vegades resulta contrari al que t'agradaria i altres vegades concorda amb el que t'agradaria, hem d'acceptar la imperfecció del model democràtic. El que resultaria més fàcil és que els polítics triin als jutges, que els jutges es posin ferms i no hi hagi cap tipus d'asincronia entre la legislatura i el mandat dels tribunals. Així mor el sistema d'equilibris i contrapesos.

No és exactament això el que ha passat amb la recent renovació del Tribunal Constitucional? O amb el PP bloquejant la renovació del Consell del Poder Judicial des de fa tres anys?
Cada setmana o cada quinze dies, nosaltres [El Español] repetim que el PP no pot supeditar la renovació del Poder Judicial a la molt convenient modificació de la Llei Orgànica del Poder Judicial (LOPJ) en el sentit que reclama la Unió Europea. Crec que és la representació màxima de com s'ha deteriorat un dels valors més importants de la Transició: la capacitat d'interlocució entre els grans partits, la capacitat d'arribar a consensos. Feia molt temps que el PP havia d'avenir-se a renovar aquest òrgan i feia molt temps que el PSOE s'havia d'avenir a participar en una comissió que, en sintonia amb la Comissió Europea, estudiés la reforma de la LOPJ. No ha passat res d'això. És una calamitat que erosiona la convivència i deteriora la qualitat de la nostra democràcia.

Pedro J. Ramírez, 41 anys director de diaris

Les seves memòries no amaguen la rivalitat amb Juan Luis Cebrián, director fundador d'El País.
Cada vegada que fem un debat, bé sigui sobre el Rei, bé sigui sobre [Emilio] Alonso Manglano [tinent general, primer director del Cesid, predecessor del Centre Nacional d'Intel·ligència], queda en evidència fins a quin punt teníem opinions i actituds no només diferents sinó oposades en relació amb el que havia de fer la premsa.

El periodisme de la Transició va jugar un paper més balsàmic que ara, que sembla més atrinxerat?
No crec que fos balsàmic publicar que el Rei firmava decrets a Madrid mentre era a Suïssa...

Ho era perquè és demanar comptes als poderosos. Avui sembla més aviat que el periodisme s'alinea amb un poderós o un altre.
No crec que sigui balsàmic dir que tenim un govern que comet assassinats. És el que cal fer. Si aquest govern aconsegueix que et facin plegar d'un diari [Diario16], doncs en fundes un altre [El Mundo] i si un altre govern de signe oposat aconsegueix que t'acomiadin del que has fundat, doncs en fundes un tercer [El Español]. D'aquest sí que no em faran fora perquè en soc el primer accionista i l'he finançat amb els diners que em van pagar per acomiadar-me [d'El Mundo]. Això s'ha tornat contra d'ells com un bumerang.

Però el periodisme espanyol actual està alineat amb uns poderosos o altres?
En aquests moments, a Espanya vivim una polarització molt perillosa, com en la resta del món, agreujada a conseqüència del funcionament de les xarxes socials i de la manipulació d'aquestes xarxes a través d'actors que escapen al nostre control. El president d'una empresa molt important del sector tecnològic a Espanya, en confiança, m'explicava l'altre dia com cada vegada que veiem un assumpte que exacerba els ànims i genera tensió en la vida social —pensa el que vulguis: l'Espanya buidada, Vox, l'independentisme o la tanqueta de Cadis—, sempre hi ha actors tecnològics controlats des de fora que proven que ens enfrontem com més millor.

A qui interessa això?
Home! Aviam. Vivim la mort d'un ordre mundial i el naixement d'un altre de nou. Fa dues setmanes, les dues persones més poderoses de la Terra es van reunir en una cimera. Durant mig segle hem escoltat aquesta expressió referida a l'americà i al rus. Ara no. Ara són l'americà i el xinès. Si tu fossis el qui han fet fora d'aquesta supertaula del poder... no estaries a gust amb aquest nou ordre.

Clar. Rússia.
Ara no vindré amb que tot el que passa ve dels russos i tal... Però faig una reflexió. Som marionetes a la corda. Els ciutadans i les comunitats autònomes, els estats de la Unió Europea... però si és que som players molt febles. L'única oportunitat per a la nostra generació és posar tots els esforços en la construcció d'una Europa federal, que aprofiti l'impuls del trauma de la pandèmia perquè mai més deixin de prendre's decisions en comú que afectin a tots els àmbits reals de la sobirania, i que hi hagi un exèrcit europeu, i que el Parlament Europeu tingui capacitat legislativa sobre el passaport covid... I que els ajuntaments s'ocupin del bread and butter [pa i mantega] de la gent. Totes les altres coses són elements instrumentals.