Pedro Olalla (Oviedo, 1966) és hel·lenista i des de 1994 resideix a Grècia. Ha traduït obres d'autors grecs com Nikos Kazantzakis, i també és autora d'obres com l'Atlas mitológico de Grecia, Historia menor de Grecia o De senectude política. Olalla va passar pel Palau Macaya de la Obra Social La Caixa per impartir la conferència Sentit i valor de les humanitats al llarg de la història en el cicle Sentit i Valor de les humanitats al segle XXI, amb la coordinació acadèmica de l'Associació Catalana d'Universitats (ACUP).
Vostè és un hel·lenista atípic que resideix a Grècia...
Sóc atípic també per altres coses... La major part de la gent que es dedica a l'estudi de la cultura grega i de la Grècia antiga ho fa des de la distància, una mica in absentia. Jo sempre he volgut fer un hel·lenisme in situ, en contacte amb la llengua, amb la gent, amb les fonts... A Grècia he intentat ser part del seu present i també influir sobre el seu futur. He intentat integrar-me, i potser això em fa singular.
Ha vingut al Palau Macaya per reivindicar el valor de les humanitats. És realment necessari reivindicar-les?
És necessari reivindicar-les sempre, desgraciadament. És la tediosa defensa d'allò obvi. Però és tan necessari defensar el que és obvi com el que és complex o el que és perillós. La cultura i la civilització són entitats molt fràgils. S'han de defensar en el dia a dia, perquè no són coses que romanguin. I ho estem veient avui dia... Veiem com al cor d'Europa, que semblava el bastió de la humanitat, la cultura i la civilització continuen perdent terreny... Els valors, els drets i tot el que constitueix l'objecte de cultiu de l'humanisme, continuen sent conquestes amenaçades i precàries... Jo concebo l'humanisme com una actitud de resistència, davant l'hostilitat de l'home...
Les retallades en humanitats no responen a una estratègia per estalviar recursos, sinó per minar la dissidència
Quins problemes han d'enfrontar avui en dies les Humanitats?
Crec que hi ha una actitud de menyspreu envers elles... Una espècie de desqualificació. Se les considera sabers inútils o sumptuaris, la qual cosa és una manera de desqualificar-les. Crec que quan la nostra societat i la política que la regeix volen arraconar les humanitats, no és en realitat perquè no tinguin un valor, sinó perquè el valor que realment tenen no els interessa, perquè sempre seran crítiques amb el poder establert i amb els interessos dominants. Això explica que, històricament, el primer que s'apressa a retallar qualsevol règim totalitari és la llibertat de pensament i la llibertat d'expressió. Jo tinc clar que les retallades en humanitats i la desafecció cap a les humanitats no responen a una estratègia per estalviar recursos, sinó per minar la dissidència.
La infravaloració de les humanitats és un problema extensible a tot el nostre món globalitzat
Pedro Olalla al Palau Macaya. Foto: ACUP.
Això és un problema específicament espanyol o extensible a altres països?
No és espanyol. No és una realitat endèmica, més aviat epidèmica: és extensible a tot el nostre món globalitzat. Però als llocs com Espanya, Grècia o el primer món en general, on tenim encara el privilegi de poder expressar-nos sense ser fortament reprimits i de tenir cobertes, en general, les necessitats bàsiques, tenim el deure moral, davant la resta de la humanitat, de vetllar per aquests valors i fer que no sucumbeixin. Si no ho fem nosaltres, què podem esperar que facin les poblacions que viuen en la repressió, com a la riba sud de la Mediterrània? És un problema epidèmic, però nosaltres podem abordar-lo des d'una posició privilegiada, i per això intervenir es converteix en un deure moral.
Què opina del paper de les humanitats en l'educació?
La situació de les humanitats ha estat deficitària... I a més estem assistint a un retrocés progressiu de la presència de les humanitats en els plans d'estudis, especialment en l'ensenyament mitjà, que és una fase especialment formativa de la persona. I aquí ens trobem amb una actitud de resistència de part del professorat, que ha fet d'això una croada. Això és molt lloable, però hi ha una banalització del valor de les humanitats en la societat en el seu conjunt... I no només em refereixo a l'estudi de les llengües clàssiques, sinó també a totes les disciplines que tenen com objecto d'estudi l'home al món: la política, la psicologia, la filosofia, la llengua, la comunicació, la literatura, les arts, la medicina... No hauríem de veure les humanitats en un sentit restrictiu. La nostra civilització ha avançat respecte al dogma gràcies a les humanitats i als sabers que pretenen explicar l'home al món.
Les humanitats són necessàries per a l'exercici de l'ètica. I sense ètica no podem esperar que hi hagi justícia, que hi ha llibertat, que hi hagi solidaritat...
Què és el que valora el sistema educatiu avui dia?
Avui sembla que en el nou sistema es prioritzen determinats sabers de caràcter merament instrumental sobre altres de caràcter més marcadament formatiu, i això ho hem de combatre, sobretot a l'ensenyament mitjà. Les humanitats són necessàries per conrear la consciència, perquè la consciència continuï viva. Són necessàries per a l'exercici de l'ètica. I sense ètica no hi ha veritable progrés; i no podem esperar que hi hagi justícia, que hi hagi llibertat, que hi hagi solidaritat... Tot això només serà possible amb les humanitats.
Què pensa que a Espanya l'exèrcit tingui encarregada la difusió d'alguns valors humanístics a l'escola?
Crec que la formació de l'esperit polític i ciutadà és una cosa que, com diu Sòcrates ho aprenem com animals, pasturant lliurement en el context de la nostra societat. Ho aprenem amb el contacte amb tots els actors de la societat, igual com aprenem a parlar. Quan aquesta tasca s'intenta fer des de dalt o des de l'ideari d'un govern qualsevol, ja no es diu formació política, sinó adoctrinament. I d'això en tenim molts exemples, fins i tot en la història del nostre país. Per això és important que la societat assumeixi la seva funció de formadora política i no la delegui en mans del sistema.
La mateixa acadèmia, valora prou les humanitats?
Tradicionalment algunes carreres d'humanitats, com a Filosofia i Lletres o Dret, tenien prestigi, però el desenvolupament de la vida moderna i de certes especialitats aplicades amb un rendiment més immediat al món del treball les han anat relegant a una condició de sabers sumptuaris, i això és un gran error. És especialment negatiu quan això es fa en etapes formatives, quan s'han de formar capacitats i actituds. No es poden substituir les humanitats per sabers merament instrumentals.
No es tracta de venerar el jardí dels clàssics, sinó de continuar buscant el mateix que ells van buscar
La Grècia clàssica podria ser, encara, un model per a la nostra societat?
La Grècia clàssica ens ha donat els fonaments i les actituds que han consolidat la nostra civilització, i en aquest sentit, en el moment en què som, seria bo recuperar els conceptes tal com els van desenvolupar els grecs: el concepte de política, com a art de governar la polis, el projecte comú; el concepte d'economia, com l'art de governar la casa, la casa comuna; el concepte de democràcia, com a sistema que aspira a la màxima identificació entre els governants i els governats i a la compensació de les desigualtats econòmiques i de classe a través de la igualtat política... Aquests són conceptes que en la nostra època han perdut el seu valor essencial i en el procés de tornar a carregar-los de valor, de resemantitzar-los, de tornar a donar-los sentit per no continuar guiats per fal·làcies, revisitar les fonts de la cultura grega, on aquests conceptes es van formular i es van posar en pràctica per primera vegada en la història de la humanitat, continua tenint un valor important. No es tracta de venerar el jardí dels clàssics, de provar de traslladar les seves troballes de manera immutable a la nostra realitat present, però sí de continuar buscant el mateix que ells van buscar i de saber en quina mesura els seus descobriments i les seves actituds poden continuar resultant-nos útils en aquesta recerca d'avui.
La democràcia actual és un sistema més hereu del republicanisme romà que de la democràcia atenesa.
Al seu llibre Grecia en el aire contrastava la democràcia grega amb la nostra. En què guanyava la grega?
La democràcia seria un exemple palmari de com s'ha descarregat de sentit aquell projecte... Com vaig dir anteriorment la democràcia aspira a la identitat màxima entre els governants i els governats, és un sistema que aspira a corregir les desigualtats econòmiques i socials amb la igualtat política, un sistema que aspira a la realització de l'ésser humà com a animal polític i un sistema que defineix el ciutadà com aquell que té la capacitat de governar i de jutjar. Totes aquestes definicions, tots aquests trets, si els comparem amb el que tenim avui, continuen resultant revolucionaris... Avui la democràcia, desgraciadament, no és més que un sistema hereu en gran manera del republicanisme romà, molt més que de la democràcia atenesa. Emparat en el prestigi de l'antiga democràcia i utilitzant mecanismes de vot i d'elecció, intenta (i aconsegueix) legitimar sobre una base de votants els interessos d'una oligarquia encoberta.
Creu doncs, que hem d'intentar recuperar l'esperit de la democràcia grega?
Si volem tenir realment una democràcia, no trobarem millor guia que la que ens ofereixen els testimonis del que va ser aquell projecte a la Grècia antiga... Mai l'opinió d'un home comú no va tenir tant de pes polític com el va tenir en aquells dies...
La història d'Occident ha traït reiteradament els valors fundacionals de la seva tradició grega humanista
Per a molts europeus, Grècia és una societat modèlica. Des d'altres parts del món, no obstant això, es veu a Grècia com l'arrel dels problemes de moltes societats...
Jo no ho veig així... Jo veig molt més que els problemes del món modern tenen la seva llavor en la tradició anglosaxona, que és en aquests moments la que ha generat els mecanismes de la globalització. Els criteris que han regit i regeixen aquest model supremacista, colonial imperialista i deshumanitzat no són en absolut els criteris ni els valors que un pot trobar en la tradició humanista grega. Així com la història de l'Església traeix els valors fundacionals del cristianisme, la història d'Occident ha traït reiteradament els valors fundacionals de la seva tradició grega humanista.
Aquest món pot canviar?
No només crec que pot canviar: crec que ha de canviar, perquè el model de món en el qual vivim no podrà mantenir-se durant gaire temps. Per molt que ara ens sembli que les coses són així perquè és el normal i no pot ser de cap altra manera, tant de bo arribi el dia en què mirant cap enrere algú es pregunti "Com va poder existir un món en el qual 8 potentats reunien més fortuna que la meitat de la humanitat junta? En el qual una desena de companyies multinacionals movien més recursos que la meitat dels països de la Terra junts? En el que la meitat de la humanitat vivia amb menys de dos dòlars al dia i en el qual els que més guanyaven, guanyaven 10.000 vegades més que els que menys guanyaven?". Això que ens sembla normal no ho és... No només no és normal, sinó que no és sostenible i tant de bo siguem capaços de generar a temps prou consciència per revertir aquest procés i per arribar a un dia en què ho puguem veure com un horror del passat afortunadament superat. Per a això són necessàries les humanitats.