"Aquesta és la pel·lícula més important de la meva carrera perquè, entre altres coses, és la història de la meva vida". La de David Serrano (Madrid, 1975) i la de molts, perquè un dels ganxos de Voy a pasármelo bien està en plasmar, i celebrar, l'adolescència de molts que van viure (que vivim) els anys d'EGB, dels bollycaos i les mirindas, dels estudiosos i els xulos, de rebobinar cintes de casset amb un bolígraf, de la llet de pantera i d'aquell innocent primer amor. El de David Serrano es deia Layla, era companya de classe i, d'alguna manera, li va deixar una espineta que s'ha tret gràcies a la ficció: "La meva relació amb la Layla no va ser tan bonica com la de la pel·li, ni de bon tros, i d'alguna manera vaig voler donar-li a la meva història d'amor el final que jo hagués desitjat que tingués", confessa.
Més enllà de la seva vinculació personal amb el relat que planteja, Voy a pasármelo bien és una joiosa festa. Per a boomers però també per a públics de totes les edats. Encomana entusiasme, vitalitat i bon rotllo, supura innocència perquè érem innocents (i, en el fons, desitjaríem que el cinisme no ens evités continuar sent-ho), i activa la memòria emocional. I la musical, perquè utilitza un grapat d'èxits dels Hombres G per posar a cantar i a ballar els seus protagonistes i el públic. David Serrano té experiència en aquest sentit des de temps immemorials: es va convertir en el guionista de moda del cinema espanyol amb el seu primer llibret, el de El otro lado de la cama (2002), un gran èxit que va portar a gairebé tres milions d'espectadors als cinemes, amb una fórmula que barrejava elements de comèdia romàntica, de poliamor abans que ningú no parlés de poliamor, i de cançons populars (de Los Rodríguez, Kiko Veneno o Tequila) utilitzades com a element vertebrador.
Després d'un altre boom comercial, el de Días de fútbol (2003), el seu primer film com a director, Serrano va començar a veure l'altra cara de la indústria, la del fracàs i el menyspreu, amb el seu següent treball, Días de cine (2007). I allà el va salvar el teatre musical, aquell Hoy no me puedo levantar al servei dels temes de Mecano. Després arribarien als escenaris Más de cien mentiras (basada en cançons de Joaquín Sabina), Grease i Billy Elliot. I encara s'atreviria amb una altra pel·lícula musical, Una hora más en Canarias (2010).
Voy a pasármelo bien s'estructura en dues línies temporals: d'una banda ens proposa un viatge en el temps fins al setembre de 1989, quan David i els seus amics, els Pitus, comencen vuitè d'EGB. L'arribada a classe de Layla, una nova alumna, despertarà sentiments desconeguts al nostre protagonista. Per l'altre, un David quarantí (Raúl Arévalo), que continua vivint a Valladolid, rep la notícia de la tornada a la ciutat d'aquella noia que el va enamorar 30 anys enrere. La pel·lícula navega dels 80 als nostres temps per construir un agredolç relat sobre el pas del temps i les segones oportunitats. I proposa un grapat de números musicals a partir d'èxits d'Hombres G com Suéltate el pelo, Te quiero o la cançó que dona títol al film.
Aquesta és la pel·lícula més important de la meva carrera perquè, entre altres coses, és la història de la meva vida
A la pel·lícula li juga a favor un altre element: una ajustadíssima tasca de càsting que ens descobreix un grup de joveníssims talents que desmenteixen l'endèmic problema del cinema espanyol amb els nens i nenes actors. Dol comparar el formidable repartiment infantil de Voy a pasármelo bien amb, per posar un exemple recent i molt reeixit, el de Padre no hay más que uno 3. Aquí, David Serrano i les responsables de càsting Ana Sainz-Trápaga i Patricia Álvarez de Miranda han trobat petroli en Izan Fernández, Renata Hermida Richards, Rodrigo Díaz o aquest enèrgic robaescenes nat anomenat Rodrigo Gibaja. "Estic molt content amb ells, vam veure uns 600 nens i, en relació a Rodrigo, és un geni, un xaval espectacular. I també és veritat que el seu personatge té moltíssima comicitat, ell ho va entendre molt bé", afirma el cineasta.
He gaudit molt amb la pel·li. Estic segur que el feedback està sent més que satisfactori, però no sé com això afecta el maneig de les expectatives.
Sí, és veritat que les reaccions estan sent boníssimes. En teoria, el que seria més sa és oblidar-se una vegada la pel·lícula està acabada. Com deia Peter Brook, defensa-ho amb passió i abandona-ho amb lleugeresa. Però és inevitable preocupar-se perquè la pel·li vagi bé i funcioni, i més en aquest moment tan complex que estem vivint. Aquesta pel·li és segurament la més important que he fet a la meva vida per moltes raons, crec que té cor, que més enllà dels defectes que pugui tenir és una història amb ànima. I estic molt content amb el resultat, és la primera vegada que em passa amb una pel·lícula, he fet una cosa que no em dona pudor ensenyar, que no em fa vergonya que la gent vegi (rialles).
Tots els nens de la pel·lícula són formidables. Felicitats!
Hi va haver molta preparació darrere, quatre o cinc mesos treballant amb ells. Això que diuen que els nens han de ser espontanis pot servir en el drama, però quan fas comèdia, perquè un acudit funcioni, es necessita un timing molt concret, una forma de dir la frase, unes pauses... I has d'aconseguir que els nens no estiguin passats de rosca, que no facin el ximple, que és una cosa que em posa nerviosíssim: veure una pel·li amb nens insuportables. Vaig provar de posar en pràctica el que havia après en teatre. Quan vam fer el càsting de Billy Elliot, vam veure que no hi havia ni un sol nen a Madrid o a Barcelona que sabés ballar clàssic i claqué, i que pogués cantar. Cap. Muntem una escola durant un any i mig, que va servir també per a l'any passat quan vaig fer Grease amb xavals més grans, o ara amb l'obra que estrenarem el setembre, Matilda. A aquests nens no se'ls troba, a aquests nens se'ls fabrica.
Moltes vegades el cinema infantil sembla cinema per a idiotes
Vaig poder comprovar en la projecció a la qual vaig assistir que, més enllà del públic boomer, que et guanyes de seguida, la pel·li funciona molt bé amb un espectador jove.
Tenia molt clar que els podia encantar a criatures de 9, 10, 11, 12 anys... Moltes vegades, el cinema infantil sembla cinema per a idiotes. I es fan pel·lis de nens però molt poques pel·lis d'amor amb nens. Fa uns anys vaig topar amb Un pequeño romance, amb Diane Lane, dirigida per George Roy Hill. Després de fer El golpe i Dos hombres y un destino, i quan podia fer el que volgués, el paio va dirigir de sobte una pel·lícula d'amor amb nens! D'alguna manera va ser una inspiració. Vaig pensar també en Melody, que recordava molt de veure-la amb 6 o 7 anys. I vaig recordar també Del rosa al amarillo, de Manuel Summers. Amb l'experiència de Billy Elliot em vaig adonar que la reacció del públic era semblant, ja fossin nens, mares o avis. Si alguna cosa és emocionant, ens emociona tots. I jo he fet la pel·lícula pensant en nens de 10 anys però també que els adults no tinguin una sensació de vergonya quan els acompanyin.
Com encaixa tot això amb les cançons d'Hombres G?
Feia anys que el productor Enrique López Lavigne i jo pensàvem en fer una pel·lícula musical, i un dia em va dir que tenia els drets de les cançons d'Hombres G amb la idea d'encarregar-me un biopic dels primers anys de la banda. Em semblava interessant, però després se'm va ocórrer explicar la meva vida i el meu primer amor. Jo també tenia La cagaste Burt Lancaster en casset (ens l'ensenya). El que no volia era fer un musical de gramola, de jukebox, perquè tinc experiència i sempre hi ha un moment en què t'obliguen a posar una cançó sigui com sigui i has de modificar la trama. El que fan a Mamma mia!, per exemple. Les cançons funcionen molt més com a memòria emocional que com a fil conductor.
Es va implicar la banda en el procés?
Sí, sí, de fet tenien capacitat de vet. Han estat maquíssims, són una gent increïble. En la meva carrera he hagut de treballar amb gent molt important del món de la música —cantants, grups— i els Hombres G són els únics assenyats. A més, estan en un moment boníssim de la seva carrera. S'han involucrat moltíssim, van visitar el rodatge i es van ficar en l'estudi per tocar en les quatre versions que apareixen a la pel·lícula. Perquè d'alguna manera aquesta també és la seva pel·lícula i és un homenatge al grup.
Els Hombres G tenien capacitat de vet; d'alguna manera, aquesta també és la seva pel·lícula i és un homenatge al grup
Abans em parlaves de referents quant a cinema infantil romàntic. Quins vas tenir pensant en termes de cinema musical?
Sobre tot La La Land. Pensa que no és una pel·li amb un gran pressupost. I van ser molt llestos: no fan més que quatre números musicals, i tres són molt grans. I allà es gasten tota la pasta. A més m'encanta com està rodada, perquè en els musicals sol passar una cosa que em sembla horrorosa, que és que no se sap on és la càmera. Es mou per allà, cap aquí, per a dalt i per a a baix, i ja se solucionarà en muntatge. Això no passa a La La Land, òbviament. I en la meva pel·li he intentat planificar moltíssim amb el coreògraf Íker Carrera i amb el director de fotografia, Kiko de la Rica, com anàvem a rodar els números musicals. Que es veiessin bé els balls, no sobremuntar. També vaig pensar, clar, en Las señoritas de Rochefort, de Jacques Demy, que és una pel·li que adoro. I hi ha un altre musical que em torna boig, Dinero caído del cielo, de Herbert Ross. És una obra mestra i em va donar la idea que els números musicals fossin fantasies, cosa que m'ajudava per al final, per marcar la diferència de com veus la vida als 12 anys i als 42...
Han passat 20 anys des que El otro lado de la cama et va convertir en el guionista de moda del cinema espanyol. També era un musical...
Sí, encara que el guió que jo vaig escriure era diferent al que Emilio Martínez Lázaro va rodar. Probablement la meva versió no hauria tingut ni una quarta part de l'èxit que va tenir. La meva pel·lícula era bastant més boja, amb cançons de fantasia, dels anys 60... No he tornat a veure-la des de l'estrena. No sé com haurà envellit, no sé si avui algunes coses sonaran masclistes o homòfobes. El món ha canviat molt. En tot cas, Emilio li va donar una connotació sexual que no hi era al meu guió. Va posar escenes de llit i nus. En el guió cardaven tots amb tots, clar, però no es veia, se centrava més en el matí següent. En qualsevol cas, el director ha de fer-se seva la pel·lícula, i va ser Emilio qui va convertir El otro lado de la cama en una pel·li comercial. És que el meu guió era molt marcià: apareixia Luis Aguilé fent d'àngel de la guarda del personatge de Willy Toledo!
No he tornat a veure El otro lado de la cama des de l'estrena i no sé com haurà envellit, el món ha canviat molt
Quina meravella!
Sí, clar, meravellós per a tu i per a mi, però... hauríem fet gairebé tres milions d'espectadors amb cançons de Marisol, del Duo Dinámico de Raphael i de Luis Aguilé? Jo crec que no. La idea inicial era que jo la dirigís, però no va poder ser, i vaig posar dues condicions: escollir jo el director i que es mantingués al repartiment que jo havia proposat. Vaig proposar a Emilio perquè havia dirigit Los peores años de nuestra vida i, sobretot, Amo tu cama rica. I em vaig reunir amb ell per al cast, i em va comprar a Alberto San Juan, a Ernesto Alterio i a Willy Toledo, però no a Nathalie Poza, que va acabar fent un paper petit, ni a Pilar Castro, que va acabar protagonitzant la seqüela. També li vaig demanar d'estar al rodatge, m'ho va permetre, i vam tenir una relació molt correcta. Recordo que una vegada li vaig dir que considerava un error el que estava fent amb determinades cançons, i Emilio em va contestar alguna cosa molt de gos vell que ara, amb l'edat, també dic jo: "Si surt malament podràs dir-me: t'ho vaig dir" Si algú et deixa anar això, t'ha guanyat (rialles).
L'altre dia vaig tornar a veure Días de fútbol, i ja tenia molt bon record de la pel·li...
... Doncs jo no (rialles).
No? Però pel que va suposar el seu èxit, pel que pogués passar en el rodatge o per com va quedar la pel·lícula?
Bé, el rodatge va ser un horror per a mi, era la meva primera pel·lícula, a més jo mai no ho passo bé en els rodatges, sempre pateixo molt. Crec que l'única vegada que he gaudit filmant va ser dirigint els quatre primers episodis de la sèrie Vota Juan. Quant a Días de fútbol... soc incapaç de veure-la. No puc, no puc. El que recordo és que els actors eren molt graciosos, que alguns moments eren divertits, i vaig poder conèixer Rafael Azcona gràcies a la pel·li. En aquell moment jo estava obsessionat amb Azcona, i la seva influència estava al guió, en la música, en tot. Però prefereixo oblidar-la, perquè per a mi és dolorosa.
Potser li hauries de donar una altra oportunitat, em sembla una pel·li formidable.
És flipant perquè amb Días de fútbol està passant alguna cosa com, salvant les distàncies, el que va passar amb Amanece que no es poco. Ha nascut una nova generació d'espectadors de la pel·li. Grups d'amics que queden per veure-la, és al·lucinant... i aquesta reivindicació em sembla molt guai, clar. Hi havia una generació d'actors, tot el cercle d'Animalario: Alberto San Juan, Ernesto Alterio, Willy Toledo, Nathalie Poza, Pilar Castro, Secun de la Rosa, Roberto Álamo, Luis Bermejo, Fernando Tejero, Javier Gutiérrez... Hi havia un grup d'actors que manegen la comèdia d'una forma magistral, no n'hi ha de millors. És una pena que no continuéssim treballant com a grup, però hi havia tal caos als caps de tots, sobretot als seus (rialles)... En aquell temps, pensava que pencaria amb ells tota la vida, i podríem haver fet coses molt interessants que es van quedar pel camí.
De quina manera et van distorsionar els superèxits de El otro lado de la cama i Días de fútbol?
Va ser una etapa molt peculiar en la meva vida, perquè de cop passes de no tenir diners, de no saber si podràs dedicar-te a escriure per viure, de que les noies no et facin gaire cas, a convertir-te en algú d'èxit en vista dels altres. I això és complicat de gestionar, sobretot a determinades edats. Suposo que em vaig convertir en un subnormal profund, clar, però és que és molt complicat, eh... És que de sobte la gent comença a fer-te la pilota sense parar. Ara, amb 40 i tants, ja saps de què van les coses, però als 26 et creus un geni, que tot t'anirà de meravella, i que l'èxit serà permanent.
Suposo que em vaig convertir en un subnormal profund, clar... És que de sobte la gent comença a fer-te la pilota sense parar
I no ho va ser.
No, a mi la professió em va donar una hòstia de seguida, perquè la meva segona pel·li com a director, Días de cine, va ser un fracàs estrepitós. Entre ambdues vaig escriure Los dos lados de la cama, que va funcionar molt menys que l'original, però allò de Días de cine... Va tenir una recepció crítica que probablement sigui la pitjor del cinema espanyol. Un crític d'un blog va arribar a desitjar-me la mort, un paio que desitjava que arribés la meva hora. Jo podia haver rodat la segona part de Días de fútbol, estaven com a bojos perquè la fes. O Los dos lados de la cama, perquè em van oferir dirigir-la. Però vaig preferir fer una altra cosa, més arriscada, fosca. El que passa és que en aquell moment dolorós vaig tenir la fortuna que es creués en la meva vida el teatre i vaig desenvolupar una carrera molt diferent on soc molt feliç.
Hi va haver unes altres dues experiències dirigint cinema...
Una hora más en Canarias i Tenemos que hablar segurament no sorgeixen de la manera natural en què haurien d'haver nascut. Sobre tot Tenemos que hablar, que probablement sigui l'única pel·lícula que he fet buscant tenir èxit, plantejada perquè funcionés en taquilla, i que va passar sense pena ni glòria. Una hora más en Canarias es va quedar en un quiero y no puedo, amb la idea de fer una espècie de Las señoritas de Rochefort però sense mitjans. Va ser un referent del que no volia fer a Voy a pasármelo bien.
Tornant a Voy a pasármelo bien, creus que pot beneficiar-li l'èxit d'una altra pel·li amb nens com Padre no hay más que uno 3?
Tant de bo! Aquests resultats són esperançadors per a tothom, és molt important que les pel·lícules facin diners, perquè els cinemes estan en una situació molt espinosa, n'estan tancant un darrere d'un altre. El que està passant amb la pel·li de Santiago Segura és important per a ell i per a tothom. I els nens es moren per veure la pel·lícula, això té moltíssim mèrit. Tant de bo la nostra funcioni. Ja firmava la meitat de la seva taquilla!