Les pel·lícules basades en fets reals no són només un imant per als aplaudiments del públic, sinó també per als de la crítica. Només cal fer un cop d'ull enrere: La societat de la neu va ser l'última guanyadora indiscutible dels Premis Goya i es va posicionar com la tercera pel·lícula més premiada de la història amb 12 estatuetes, i un any abans va ser Rodrigo Sorogoyen i el seu As bestas qui liderava la nit del cinema espanyol emportant-se 9 dels 17 guardons als quals optava. Ho feia amb un thriller rural que rescatava un crim ocorregut per una disputa veïnal en un llogarret de Galícia i que ratificava, amb una narrativa fosca i decadent, que la realitat quasi sempre supera la ficció. Per la seva part, la versió de J.A. Bayona sobre els joves que van sobreviure a un catastròfic accident aeri als Andes va conquerir al món sencer amb una recreació versemblant que retratava amb pèls i senyals les situacions més crues del succés, canibalisme subtil inclòs.
🟠 Premis Goya 2025: tots els detalls de la gala
🟠 Nominats als Goya 2025: llista de nominacions
Que les històries reals copin la gran pantalla és una tendència que no passa desapercebuda i s'ha magnificat l'última temporada. Curiosament, les tres pel·lícules més nominades en la pròxima edició dels Goya — El 47, La infiltrada i Segundo premio— estan basades en fets reals, i el patró es repeteix en altres propostes que acumulen nominacions i bones ressenyes, com Marco, La estrella azul o La virgen roja. Ho reflecteixen les xifres: de les 37 pel·lícules amb candidatura (excloent les d'animació i documental), 11 estan basades en un esdeveniment real, cosa que suposa un 29,7% del total.
"Va una mica per modes; de sobte hi ha una història real que funciona i tots comencem a indagar en històries reals, i aixequem pel·lícules perquè veiem que el públic és permeable a això, però no crec que sigui una cosa que es quedi", explica María Luisa Gutiérrez, productora de La infiltrada, premiada amb el Fotogramas de Plata a la Dona de l'any 2000 i considerada una de les dones més influents del cinema espanyol per revistes com Vanity Fair o Forbes. D'ella depenen films taquillers com la saga Padre no hay más que uno, A todo tren o Torrente, a més de propostes com Lobo feroz o No dormirás, totes elles ficcions originals. "Poques vegades he tingut l'oportunitat de produir històries reals, i em sembla molt enriquidor, perquè tractes amb persones que han viscut de forma directa o indirecta el que estàs explicant", remarca.
L'episodi que recull La infiltrada va arribar a les seves mans en una xerrada entre amics, un d'ells policia nacional de la lluita antiterrorista, que el va exposar amb molta admiració. Allà Gutiérrez ja va veure clar que havia de portar aquesta realitat al cinema. Dirigida per Arantxa Echevarría, explica el cas real d'una policia nacional que es va infiltrar a ETA durant 8 anys i es va convertir en la primera dona en conviure amb dirigents de la banda. La proximitat amb el que va passar realment ha marcat el camí de l'argument: malgrat que no han parlat amb la dona infiltrada, ni ella ha volgut participar-hi per motius obvis, la productora explica que sí que han pogut comptar amb persones que van formar part de l'operatiu, així com amb altres infiltrats, que han permès recrear l'experiència i apropar-la al públic. Ja és la pel·lícula espanyola més taquillera de l'any dirigida per una dona.
María Luisa Gutiérrez, productora de La infiltrada: "Va una mica per modes; de sobte hi ha una història real que funciona i tots comencem a indagar en elles, però no crec que sigui una cosa que es quedi"
Tanmateix, la cineasta Paula Ortiz no creu que l'aposta per històries reals sigui qüestió de modes, sinó d'un gir que té més en compte l'argument que abans. "Estem en un moment d'allau d'històries gegantines, gràcies també a les plataformes, i hem passat de tenir un cabal narratiu ingent a l'imperatiu d'allò argumental; l'argument o el personatge pot sobre altres experiències narratives", explica la directora de La virgen roja, també multinominada als Goya i també basada en una història real. Concretament, descobreix la figura d'Hildegart Rodríguez, destinada a ser la dona del futur i assassinada per la seva pròpia mare, Aurora Rodríguez Carballeira. "Avui és més fàcil fer qualsevol pel·lícula basada en fets reals a què es produís una pel·lícula de Buñuel", un fet que Ortiz també atribueix a un món boig i ple de soroll que necessita buscar respostes desesperadament. "Apropar-te a un fet real amb tant soroll és impossible, però a través de la ficció, d'una experiència emocional dramàtica i narrativa, se't fa més comprensible i pots posar-hi una mica de llum".
Ella va saber del Projecte Hildegart a la universitat i sempre l'havia obsessionat entendre què li va passar a aquesta adolescent destinada a canviar la vida de les dones, fins que li va arribar la proposta de portar-la al cinema gràcies a la productora María Zamora. "Es van trobar amb una directora que era una friki del tema", diu Paula entre riures. Aquesta passió va fer que aparqués els accents fantàstics que caracteritzen el seu particular univers creatiu —La novia, Teresa— i s'embarqués en fer una projecte històric per primera vegada. "És una història que tanca un abisme i una ferida enormes, amb una contradicció inexplicable, i pertany a un moment de la història d'Espanya del qual som fills i filles, amb qüestions que no han estat resoltes que tenen a veure no només amb el feminisme, sinó amb totes les qüestions sociopolítiques que estaven a sobre de la taula llavors, i que segueixen estant-ho ara".
Precisament, aquest ha estat l'obstacle més gran a què s'ha enfrontat la directora saragossana: reflectir tota la complexitat d'una història tan bèstia i bàrbara de com unes dones tan brillants, extraordinàries i intel·lectualment aclaparadores van acabar implicades en un acte tan violent. "És molt difícil recrear el que no saps, perquè hi ha molta informació històrica d'elles i van fer molt discurs, però mai no sabrem què va passar en la intimitat d'aquella casa, i recrear aquesta intimitat és el més difícil". També aquest ha estat el gran repte de Jorge Gil i l'equip de guionistes de Marco, pel·lícula d'Aitor Arregi i Jon Garaño sobre Enric Marco, l'home que durant anys va enganyar al món sencer dient que havia sobreviscut a un camp de concentració nazi. Feia 18 anys que la història estava sobre la seva taula, primer en format documental i amb la col·laboració directa de Marco. "Ell sempre estava disposat a explicar la seva història a qui volgués escoltar-lo, obria les portes de casa seva i donava tota la informació", recorda Gil, que es va reunir amb ell en múltiples ocasions a començaments dels 2000. El projecte no va sortir i, una vegada el protagonista ja havia mort, es van proposar de fer una pel·lícula.
🟠 Quan s'estrena La infiltrada, nominada als Goya 2025, i a quina plataforma?
El cas d'Enric Marco va engreixar tots els titulars quan es va aixecar la catifa de la seva impostura. Va ser el 2005 quan l'historiador Benito Bermejo va demostrar que el català mai no havia estat arrestat ni pres en un camp de concentració nazi, sinó que havia estat a l'Alemanya d'Adolf Hitler com a treballador voluntari al servei de la indústria bèl·lica alemanya. Va ser un escàndol que va sacsejar els fonaments de la democràcia en ple marc de la Llei de Memòria Històrica i que va tocar de ple la confiança de les víctimes de l'Holocaust, especialment de l'Associació Amical de Mauthausen, de la qual Marco era president. "No ens interessava jutjar el personatge, no tenia sentit tornar a maltractar-lo, però tampoc no es tractava de blanquejar-lo; el que volíem era mostrar que era un ésser humà, amb les seves parts més lluminoses i les seves parts més fosques, i la pel·lícula prova de mostrar la persona més enllà del titular", relata el guionista.
Paula Ortiz, directora de La virgen roja: "Avui és més fàcil fer qualsevol pel·lícula basada en fets reals a què es produís una pel·lícula de Buñuel"
També volien ampliar la foto i ajudar a muntar el puzle per desxifrar un Enric Marco que, si bé va mentir a tothom durant dècades, també va ser una persona complexa i contradictòria, amb una història atapeïda de paradoxes. "Enric Marco va ajudar com ningú a difondre la realitat dels deportats espanyols als camps de concentració, va ser la persona més activa i va aconseguir molts recursos gràcies als seus contactes a la Generalitat, va fer moltíssim per l'associació i es va deixar la pell sense cobrar un cèntim; però després els va clavar la punyalada mortal", afegeix.
Per a Gil, tractar històries reals des de la ficció no genera més reflexió en l'espectador que una ficció a l'ús, però sí un canvi en la seva actitud i en la fascinació que els acompanya. "La ficció et permet jugar més amb les emocions i fa que l'espectador sigui més lax al canvi", defineix, una cosa que també s'evidencia, diu el guionista, amb l'auge del true crime. I això, segons ell, crida l'atenció dels productors, perquè "tenen aquesta percepció que a l'espectador li atreu el que està basat en fets reals", i propicia que investigui el que va passar pel seu compte. També ho ha notat ell mateix en els col·loquis post Marco. "La gent pregunta molt per la història verdadera, per la seva dona o les seves filles; per això entenc que es plantegin aquest tipus de pel·lícules, perquè crec que els productors tenen la sensació que així és més fàcil atreure el públic."
Aquesta mimetització amb el fet real també la defensa Isa Campo, guionista de Soy Nevenka, que opina que l'empatia és una de les capacitats més poderoses que es desprenen del cinema. "És increïble que l'espectador pugui sentir —que no comprendre, compadir o jutjar— amb el personatge", remarca. Segurament per això no té la sensació que hi hagi una tendència concreta actual que aposti per històries verídiques, sinó que li sembla una cosa que sempre ha passat de forma natural. "Les històries reals tenen un plus d'emotivitat i de connexió amb una memòria personal", subratlla, encara que també opina que això no blinda a aquest tipus de pel·lícules de riscos. "Al cinema no hi ha gairebé cap aposta segura".
Ja abans d'involucrar-se a la cinta, Campo recordava la imatge de Nevenka Fernández a la roda de premsa en la qual va acusar públicament Ismael Álvarez, alcalde de Ponferrada, d'abusar sexualment d'ella."Tinc 26 anys i tinc dignitat", va proclamar aquell 26 de març del 2000, titllada pels mitjans i la societat com una meuca. Era un primer pas que es va convertir en la primera condemna per abús sexual contra un polític a Espanya, sent ella regidora d'Hisenda. "No sé si vaig tornar a pensar en ella fins molt després, amb el gir social relacionat amb el consentiment i la reivindicació de Nevenka com una de les pioneres que ens van obrir camí a totes", explica la guionista.
Isa Campo, guionista de Soy Nevenka: "Per a Icíar i per a mi era molt important cuidar-la i preparar-la perquè el que veiés no la revictimitzés"
Un camí que la pel·lícula d'Icíar Bollaín ha intentat radiografiar amb la màxima fidelitat possible, posant el respecte per damunt de tot i assumint la responsabilitat d'explicar un episodi que impacta de ple en la intimitat de l'exregidora. Ho explica Campo. "Per a Icíar i per a mi era molt important cuidar-la i preparar-la perquè el que veiés no la revictimitzés; òbviament ella porta molta teràpia a sobre, una feina molt gran que ens donava una certa tranquil·litat, però sempre tens aquesta por de fer mal de nou". I també tenien un compromís amb l'espectador i l'objectiu d'aconseguir que tots els buits tinguessin sentit, encara que arribar a la comprensió impliqui mostrar coses summament desagradables. "Has de poder arribar a entendre per què es bloqueja, per què l'espectador està pensant "no et pugis a aquest cotxe" i ella puja, encara que també ho pensa, perquè ja és una persona amb la voluntat anul·lada", accentua.
Realitat o ficció? Entre les llicències creatives i el respecte a la història
Una altra de les inquietuds del públic quan consumeix fets reals a la gran pantalla és entendre fins a quin punt la fidelitat és crucial en aquestes propostes. Hi ha una sola manera de ficcionar una realitat? Existeix algun barem que legitimi unes adaptacions i no d'altres? La directora de La virgen roja té clar que depèn de la història i del narrador, del punt de vista, però també destaca l'enorme responsabilitat que comporta portar a la gran pantalla un fet històric. "Crec que no pots ser deshonest amb el que va passar, però les fidelitats en la reconstrucció no crec que siguin bones; és més, crec que són impossibles".
"Hi ha persones reals darrere de la història que estàs explicant i volem que les persones que retratem sentin que ens hem apropat a la seva història des del respecte", diu el guionista de Marco. En aquest cas, tant Enric Marco com la seva dona ja van morir, i les seves filles no han volgut formar part del projecte. "Quan Enric va morir i els vam dir que faríem la pel·lícula, ens van demanar que talléssim la comunicació amb elles, perquè tenien por que reobrís una ferida; en aquest sentit, un dels anhels més grans d'Eduard Fernández —Marco en la ficció— és que les dues filles menors vegin la pel·lícula, perquè ell creu que, si la veuen, es tranquil·litzaran i entendran que no hem volgut faltar-li al respecte ni riure'ns d'ell". Qui sí que l'ha vist amb tota seguretat, no obstant això, és la filla gran, que es va presentar a un passi. "Estava molt emocionada i va reconèixer el seu pare en la interpretació d'Eduard", diu Jorge Gil.
A l'equip també li pesava molt com viurien la recreació de la història els deportats espanyols de la Segona Guerra Mundial i l'Associació Amical de Mauthausen, que al principi no va voler involucrar-se massa i que ara li donen suport activament. I, fent el guió, els va costar especialment estructurar la vida del personatge i resumir 101 anys de vida en hora i mitja, però també retratar la intimitat dels personatges. "Quan arriben aquestes seqüències és inevitable que et recorri la incomoditat, perquè intentes intuir i imaginar coses a les que és impossible accedir". I sobre la fidelitat dels fets, com a guionista, considera que hi ha seqüències que no demanen tanta veracitat, que la deformació de la realitat és necessària en la cinematografia i que el poder el té el narrador sense renunciar, per a ell, al respecte.
Hi coincideix María José Gutiérrez. Ella subratlla que la dificultat més gran de La infiltrada sempre ha estat no ferir els sentiments de ningú i que els bascos acceptessin la història sense que les víctimes del terrorisme se sentissin ofeses. "Era molt fàcil ficar la pota, hi havia molt risc perquè podia no entrar bé en algun lloc", diu. També que els agents que van formar part de l'operatiu sentissin que estaven explicant la història tal com va ser. Tot això, a més, permetent-se llicències creatives que fessin arribar la història a l'espectador. "De vegades la realitat no és cinematogràfica i has d'utilitzar eines dramàtiques per fer-se-la arribar a l'espectador", defensa la productora. No es tracta de tergiversar la realitat, sinó de modelar-la narrativament perquè l'argument cobri sentit.
Jorge Gil, guionista de Marco: "No ens interessava jutjar el personatge, però tampoc no es tractava de blanquejar-lo; el que volíem era mostrar la persona més enllà del titular"
Per exemple, a la pel·lícula d'Echevarría encapçalada per Carolina Yuste, surt l'atemptat contra Gregorio Ordoñez, en la qual la protagonista es creua amb l'assassí del líder del Partit Popular a Guipúscoa. "En realitat ella no hi era, va ser una altra persona, però hem explicat l'atemptat tal i com està redactat en l'atestat policial", diu Gutiérrez, amb l'objectiu de contextualitzar què estava passant aquells anys al País Basc i a què s'estava enfrontant l'agent infiltrada. "És una llicència dramàtica que no distorsiona la realitat, perquè és cert que l'assassí es va trobar amb algú a la porta, i alhora ens ajuda a explicar la història de la protagonista", matisa.
Aquest mateix recurs el va utilitzar també Jorge Gil a Yo, adicto, la sèrie que recupera la història real de Javier Giner en el seu camí per superar les addiccions i que es va convertir en un dels fenòmens de l'any passat. Per exemple, algunes situacions narrades en la sèrie no les va viure el mateix Giner, però sí li van passar a persones del seu al voltant. Dirigida per ell mateix, i amb Gil com a guionista, narra el camí de superació que va viure gairebé 20 anys enrere, adaptació del llibre homònim que va publicar el 2021 i amb la brillant interpretació d'Oriol Pla a la seva pell. "És molt diferent amb el projecte de Marco, perquè en Javi volia explicar la seva història i va elegir què volia explicar, i el teníem allà parlant", recorda, i afegeix que va ser sorprenent veure la repercussió que va tenir entre la gent. "És molt bonic sentir que la gent se l'ha fet seva, perquè en el fons parla d'una cosa molt universal, que és d'algú que ensopega i s'aixeca, es destrueix i es construeix, i crec que en algun moment tothom s'ha sentit així de perdut en la seva vida".