“Cada dia algú em pregunta per Grease i segueixo pensant que va ser un regal enorme fer-la”, explicava sovint. Qualsevol perfil biogràfic sobre Olivia Newton-John (1948-2022) porta les referències al mític musical en lletres majúscules. L’impacte d’aquella pel·lícula manté la mateixa màgia des de fa més de 40 anys, convertida en un d’aquells insòlits casos que no pateixen ni el pas del temps ni els canvis en els gustos dels espectadors. Grease és un clàssic intergeneracional, transversal, immortal. I va convertir Newton-John en una icona cinematogràfica tot i que la seva carrera com a actriu va ser molt menys reeixida que la musical.
📽️ Mor Olivia Newton-John, protagonista de 'Grease', als 73 anys
El poder del musical dirigit per Randal Kleiser l’any 1978 es sustentava en una dotzena de cançons fabuloses (Summer Nights, Sandy, Hopelessly Devoted to You, You’re the One That I Want, entre d’altres), en la mirada entre nostàlgica i paròdica a la iconografia pròpia dels anys 50, i en una trama divertidíssima acompanyada de l’aposta per actors de vint-i-molts anys fent d’adolescents d’institut, decisió artística que contribuïa a augmentar la comicitat de la història. I, òbviament, en la química, pura dinamita, entre els seus protagonistes.
Tot i l’èxit aclaparador de la pel·lícula, la carrera cinematogràfica de l’actriu i cantant mai no va acabar d’explotar (una altra cosa va ser la musical, amb més de 100 milions de discs venuts i èxits brutals com Physical, que va vendre dos milions de còpies i va ser número 1 de la llista Billboard durant 10 setmanes consecutives). Només l’extravagant Xanadú, pel·li de culte amb el pas del temps, va tenir certa repercussió. Però és que el pes de Grease era tan gegantí que també va perseguir un Travolta que va passar una dècada ben perdut fins que una comedieta sense gaires pretensions, Mira qui parla, i sobretot el Pulp Fiction de Quentin Tarantino, van tornar a reivindicar-lo com a estrella.
Anglesa de naixement i australiana des que la seva família s’hi va instal·lar, quan ella tenia només cinc anys, Olivia era nèta d’un Premi Nobel, el físic alemany Max Born, i filla del professor Brinley Newton-John, que durant la Segona Guerra Mundial va fer d’agent de l’MI5 i va treballar amb l'equip que va desxifrar el codi Enigma, clau per la victòria dels aliats contra els nazis.
Quan Grease va arribar a la seva vida, ja portava més d’una dècada cantant: havia començat als 16 anys, va formar part d’un quartet vocal femení de jazz, va guanyar un viatge a Londres en un concurs televisiu de talents, havia format el duo Pat & Olivia amb una amiga australiana, i ja en solitari havia enregistrat un grapat de discs, havia participat a Eurovisió representant el Regne Unit amb Long Live Love (va quedar quarta, aquell any van guanyar uns tals ABBA amb Waterloo), havia encapçalat llistes d’èxits amb I Honestly Love You, Have You Never Been Mellow o Please Mr. Please, i havia guanyat tres premis Grammy.
Casada en dues ocasions, amb Matt Lattanzi (ballarí a qui va conèixer fent Xanadú), pare de la seva filla Chloe, i amb l’empresari John Easterling, Olivia Newton-John va ser diagnosticada amb càncer de mama l’any 1992, començant una trajectòria paral·lela a l’artística com a compromesa activista en la lluita contra una malaltia que va tornar a la seva vida repetidament fins al final. Entre d’altres coses, va crear l’Olivia Newton-John Foundation Fund, i no va deixar de recaptar fons (encara es recorda la subhasta de la jaqueta i els pantalons de cuir que lluïa a l’escena final de Grease) i de parlar dels beneficis de teràpies alternatives basades en l’ús de plantes medicinals.
En diverses ocasions, Newton-John havia explicat que va estar a punt de refusar fer Grease, perquè no es veia interpretant una adolescent de 17 anys quan ella ja havia bufat les 29 espelmes, i tampoc no sabia ballar. La va convèncer John Travolta, i la història del cinema reservaria un lloc d’honor a la parella. A més, el rodatge els va unir per sempre: amics íntims durant més de 40 anys, en més d’una entrevista van admetre que la tensió sexual entre tots dos, explicaven que mai resolta però tan real com la vida mateixa, va remar a favor d’obra. L’actor escrivia ahir al seu instagram: “Estimadíssima Olivia, vas fer que les nostres vides fossin molt millors. El teu impacte va ser increïble. T’estimo molt. Et veurem en el futur i tots estarem junts de nou. Soc teu des del primer moment que et vaig veure. I per sempre! El teu Danny, el teu John”.
Fantasia kitsch que barrejava mitologia (ella interpretava Kira, la seductora filla de Zeus, que s’enamora d’un mortal, interpretat per Michael Beck) i cançons composades per la pròpia artista (Magic) i per col·laboradors de luxe com Cliff Richard (Suddenly) o l’Electric Light Orchestra (All Over the World, I’m Alive o la mateixa Xanadu). I que unia a dues icones del musical com la mateixa Olivia i un Gene Kelly quasi septuagenari. Va ser un estrepitós fracàs de públic i crítica, però el pas del temps va anar consolidant un grup cada vegada més nombrós de fanàtics que van acabar convertint-la en una imprescindible cult-movie (que, per cert, podeu recuperar a Filmin).
Pràcticament, ningú recorda, i no ens estranya, aquest desastrós intent de recuperar la màgia d’una parella emblemàtica. Una història absurda, que barrejava àngels i un dimoni, els plans de Déu per destruir la Terra, un atracament i un home i una dona que poden ser la darrera esperança de la humanitat per sobreviure. La barreja de comèdia romàntica i fantasia divina funcionava menys que Coutinho com a extrem del Barça. Un desastre de proporcions còsmiques en aquells moments en què Travolta no sabia que necessitava un Tarantino, i en què Olivia semblava més preocupada per la seva carrera musical.
El seu compromís pels drets de la comunitat LGTBIQ+ i que Randal Kleiser (el director de Grease) signés la pel·lícula van ser suficients perquè Newton-John participés en aquest agredolç melodrama sobre la darrera celebració de vida d’un malalt de sida condemnat a una mort imminent. Kleiser s’inspirava en la seva pròpia experiència com a exparella de l’arquitecte Harry Stein, que va marxar, com el protagonista del film, muntant una festa d’acomiadament en vida, amb tots aquells que l’estimaven.
Desconeguda entre nosaltres, mai va arribar a les sales de l’estat espanyol, aquesta comèdia passada de voltes té bon predicament entre les comunitats LGTBIQ+ anglosaxones. Olivia Newton-John es deixava anar fent d’una cantant de country lesbiana que torna al seu petit poble de Texas per retrobar-se amb la seva família i assistir al funeral de la mare. L’actriu i cantant interpretava cinc cançons i tant a gust es va trobar amb el seu personatge que el va recuperar quan Sordid Lives es va convertir en sèrie, vuit anys més tard.
Possiblement la perla oculta de la carrera d’Olivia Newton-John, formant part d’un projecte del productor Don Kirshner per reproduir un èxit propi anterior, amb els Monkees. La idea era presentar una nova banda, els Toomorrow, fent-la protagonista d’una pel·lícula. Seguint l’empenta pop de l’època, el resultat és un delirant musical de ciència-ficció en el que uns extraterrestres segresten uns músics perquè necessiten de les seves vibracions per sobreviure. Allò no tenia ni cap ni peus, i, tot i l’ambiciós plantejament, que va incloure l’enregistrament d’un àlbum a RCA Records, ni Toomorrow pel·lícula ni Toomorrow grup musical van anar enlloc, i la dissolució del grup va ser immediata.