Les pel·lícules nominades als Oscar 2022 que més sonen a la travessa dels premis

La lluita: Ara mateix, totes les apostes diuen que la batalla estarà entre CODA i El poder del perro. Títols que fa unes setmanes partien amb cert favoritisme, com West Side Story o Belfast, han anat perdent pistonada, però no es poden descartar, com tampoc la japonesa Drive My Car (tot i que podríem dir, sense por a equivocar-nos, que la quota exòtica ja va quedar coberta fa un parell d’anys amb Paràsits), que, això sí, té tots els números per endur-se l’Oscar a Millor Pel·lícula Internacional. A hores d’ara, Dune, Licorice Pizza, El método Williams i El callejón de las almas perdidas semblen poc més que convidades de pedra.

Qui guanyarà: CODA
Després d’endur-se, fa uns dies, el gran premi del Sindicat de Productors, el PGA, una de les pistes més fiables per endevinar qui guanya l’Oscar, les seves opcions s’han multiplicat fins a l’infinit, i hauria passat d’escalfar banqueta a tocar el premi gros amb la punta dels dits. Ja venia de trencar rècords al palmarès de Sundance, i de convertir-se en la venda més cara mai realitzada al mercat industrial del festival, amb la barbaritat de 25 milions de dòlars desemborsats per Apple, que la va estrenar als Estats Units. Remake de la pel·li francesa La família Bélier, aquesta feel-good-movie de manual juga totes les cartes a les emocions en el relat de superació d’una noia, l’única de la seva família que no és sordmuda, que somia a dedicar-se a la música i canta com els àngels, sense el suport dels pares i el germà, massa ocupats en seguir endavant amb el seu petit negoci de pesca.

Qui voldríem que guanyés: West Side Story

La reinterpretació del clàssic, tant respectuosa amb l’original com modernitzada des d’una potència visual i una energia que deixa bocabadat. I, més enllà de l’exuberància dels seus números musicals i de les icòniques cançons de Leonard Bernstein i Stephen Sondheim, aquesta nova versió posa el focus en elements com la gentrificació i els conflictes identitaris, ja presents al West Side Story original, i que aquí es veuen elevats per la lectura d’Spielberg i del guionista Tony Kushner (ja col·laborador del director a Lincoln i a Munich), dialogant amb el context sociopolític extraordinàriament polaritzat que vivim avui.

La lluita: El favoritisme de Jane Campion sembla lluny de dubtes, tot i el catàleg de candidats de luxe que plantaran cara a la directora d'El piano. Tindrà davant a Steven Spielberg, a Kenneth Branagh (que amb Belfast rep la seva segona nominació com a director, 32 anys després d’Enrique V), a Paul Thomas Anderson (en la tercera candidatura com a director, per Licorice Pizza, després de perdre’l amb Pozos de ambición i amb El hilo invisible) i al japonès Ryûsuke Hamaguchi.

Qui guanyarà: Jane Campion

Jane Campion, i el seu Oscar vindria a confirmar, un cop més, una tendència ben sorprenent, i merescuda, amb l’allau de premis que cineastes dones venen acaparant l’últim any i mig. L’any passat, Chloé Zhao recollia el testimoni de Kathryn Bigelow (l’única dona fins llavors en endur-se l’Oscar a Millor Direcció per En tierra hostil) i aixecava l’estatueta per Nomadland. Però la cosa va més enllà, i el reguitzell de triomfadores que han dinamitat el monopoli masculí que dominava les catedrals del cinema inclou els festivals de Cannes, Venècia, o San Sebastià, i noms com Julia Ducournau (Titane), Audrey Diwan (El acontecimiento), Alina Grigore (Crai nou) o Dea Kulumbegashvili (Beginning). Per no parlar del flamant Os d’Or a Berlín per Carla Simón (Alcarràs) i de la lluminosa generació de cineastes catalanes que tallen el bacallà (les Ballús, Roquet i companyia). En tot cas, Campion afronta amb moltíssimes possibilitats d’èxit la seva segona nominació, 28 anys després de la rebuda per El piano (llavors sí es va endur el guardó a Millor Guió Original, enguany opta també a l’Adaptat).

Qui voldríem que guanyés: Steven Spielberg

Sense treure-li ni mig mèrit a Jane Campion, a Revers som molt d’Steven Spielberg. El mestre s’ha atrevit enguany amb una nova versió d’un musical (el primer de la seva carrera, si obviem el meravellós inici d’Indiana Jones i el Temple Maleït) tan mític com West Side Story, sortint molt més que airós d’un repte majúscul, i regalant-nos una pel·lícula fabulosa. Cal recordar que Spielberg ha guanyat dos Oscar com a director (per La lista de Schindler i per Salvar al soldado Ryan), però el seu historial amb l’Acadèmia i els premis no permet ser gaire optimista: en cinc ocasions han nominat els seus films com a Millor Pel·lícula sense candidatura a Direcció, i no podem oblidar l’any d’El color púrpura, quan el film va marxar sense cap guardó malgrat les seves 11 candidatures.

La lluita: Si fem el símil futbolero, Jessica Chastain (Los ojos de Tammy Faye) seria el Reial Madrid i a un grapat de punts de distància, com el Sevilla i el Barça, hi trobaríem Olivia Colman (La hija oscura) i Kristen Stewart (Spencer), amb la Lady Di de Pablo Larraín en dinàmica guanyadora. Ningú dona un cèntim d’euro, o de dòlar, per les ja oscaritzades Nicole Kidman (candidata per fer de Lucille Ball a Ser los Ricardo) i Penélope Cruz (per Madres paralelas, que també té nominada la música d’Alberto Iglesias).

Qui guanyarà: Jessica Chastain

O els més informats s’equivoquen o Jessica Chastain s’endurà l’Oscar per una d’aquelles interpretacions a-la-nicholson, ja sabem que passar-se de rosca dona punts extres. A Los ojos de Tammy Faye, o la crònica de la caiguda i redempció de la famosa telepredicadora evangelista que dona nom al film, propietària d’un imperi gràcies al talent del seu marit per fer diners a base d’irregularitats financeres. Un biopic que pretén ser satíric i punyent i no passa de producte ideal per una migdiada de diumenge. Chastain és una actriu estupenda, n’hi ha prou amb veure la recent Secretos de un matrimonio (disponible a HBOMax), però acabarà guanyant el premi gros per un treball molt menys lluït que els que defensava a les seves dues anteriors nominacions fallides, per Criadas y señoras (2011) i La noche más oscura (2012).

Qui voldríem que guanyés: Kristen Stewart

Kristen Stewart, que es transmuta en Lady Di a la perturbadora Spencer, mostrant tota la vulnerabilitat, angoixa i desconcert d’un personatge que es fa seu i que continua demostrant les inquietuds d’una actriu inconformista, que va voler fugir de l’etiqueta d’heroïna teen que li van penjar amb la saga Crepúsculo. Feines com les de Viaje a Sils Maria o Personal Shopper ja ens va fer intuir que Stewart no tenia sostre. Veient la cura que li posa a les seves interpretacions i com escull els seus projectes (el proper a les ordres de David Cronenberg), fa la sensació que un Oscar li faria més nosa que servei, però des d’aquí l’aplaudiríem amb les orelles.

La lluita: La cosa estarà entre Will Smith i Benedict Cumberbatch. El primer ho dona tot a El método Williams, on es posa a la pell del tenaç i obsessiu pare de les germanes Serena i Venus Williams. El segon, fabulós en la seva interpretació d’un cowboy turmentat, homosexual reprimit i amb una desencadenada misantropia, il·lumina El poder del perro, un insòlit i sòrdid drama disfressat de western sobre masculinitats desconstruïdes i malsans jocs de poder. Difícilment tinguin opcions Andrew Garfield (Tick, Tick... Boom!) o els anteriorment guanyadors Javier Bardem (amb Ser los Ricardos es guanya la quarta nominació, i el va aconseguir per No es país para viejos) i Denzel Washington (amb dos estatuetes i nou nominacions, aquesta última per La tragedia de Macbeth).

Qui guanyarà: Will Smith

Will Smith, tot i que Benedict Cumberbatch s’hagi endut uns quants premis més que Smith per part de les diverses associacions de crítics en la carrera de premis que es conclou amb els Oscar. Ara fa 20 anys començava el viatge cap a l'Oscar de qui llavors era una de les estrelles més ben pagades de Hollywood, gràcies als èxits d’Independence Day i Hombres de negro. Llavors es posava en mans de Michael Mann per interpretar el boxejador més icònic de la història a Ali. Va guanyar Denzel Washington per Día de entrenamiento. I ara es tornen a trobar però tot indica que Will Smith (que tampoc el va guanya l’any 2006 per En busca de la felicidad) es prendrà la revenja i complirà un dels grans objectius de la seva carrera.

Qui voldríem que guanyés: Andrew Garfield

Andrew Garfield, perquè és l’amo i senyor de Tick, Tick... Boom!, el film de Lin-Manuel Miranda que adapta el musical autobiogràfic de Jonathan Larson (l’autor de la referencial Rent). Garfield fa un extraordinari desplegament de recursos, com a actor però també cantant, i buscarà donar la sorpresa amb la seva segona nominació a l’Oscar, després de perdre’l fa cinc anys (se’l va endur Casey Affleck) per la seva feina a Hasta el último hombre.

La lluita: No hi ha color. Totes les apostes deixen Ariana DeBose a anys llum de les seves competidores. No semblen tenir opcions ni la Kirsten Dunst d’El poder del perro, ni l'Aunjanue Ellis d'El método Williams, ni la Jessie Buckley de La hija oscura, ni la veteraníssima Judi Dench (guanyadora de l’Oscar per Shakespeare enamorado, i sis vegades nominada), l’àvia del somiador nen de Belfast.

Qui guanyarà: Ariana DeBose
Ariana DeBose, l’esplendorosa nova Anita de West Side Story, té tots els números per emular Rita Moreno, l’Anita original, també guanyadora de l’Oscar a Millor Actriu Secundària ara fa 50 anys. A la pel·li d’Spielberg comparteixen una de les millors de les seves escenes, una trobada emocionant i poètica en ple clímax del relat. Els amants dels musicals més ficats en el tema van descobrir DeBose al Hamilton teatral de Lin-Manuel Miranda, i alguns serièfils la recordareu cantant i fent de mestre a l’estupenda sèrie d’Apple TV Schmigadoon. Una actriu enèrgica i exuberant a la que no deixarem de veure en projectes cada vegada més grans.

Qui voldríem que guanyés: Ariana DeBose o Kirsten Dunst

Aquí som molt de Spielberg i som molt d’Ariana DeBose, però una altra boníssima guanyadora seria Kirsten Dunst, que en El poder del perro desprèn maduresa i fragilitat, dolor i vulnerabilitat, por i profunditat, amb un personatge que té un arc narratiu enorme i desafiant.

La lluita: En un any on les categories interpretatives semblen cantades, la d’Actor Secundari és, potser, el més clar. Tot apunta a que serà Troy Kotsur, el pare de la protagonista de CODA, qui s’endugui el gat a l’aigua. Si algú li pot plantar cara és Kodi Smit-McPhee (el fràgil i amanerat jove que trenca tots els esquemes de Benedict Cumberbatch a El poder del perro, un personatge que ja li va donar l’avui menyspreat Globus d’Or). Pràcticament cap opció per la resta: ni el veterà Ciarán Hinds (l’avi de Belfast), ni Jesse Plemons (també per El poder del perro) ni J.K. Simmons (que ja en té un per Whiplash i que ara aspira a premi per Ser los Ricardos).

Qui guanyarà: Troy Kotsur

El gran desconegut d’entre els cinc candidats. Com el seu personatge, Troy Kotsur és un actor sordmut, i podria ser el segon en guanyar l’Oscar després que la seva dona a la ficció de CODA, Marlee Matlin, se'l va endur fa 35 anys per Hijos de un dios menor. La carrera de fons de Kotsur és una història de superació, d’autoconfiança i de perseverança, amb anys i anys de castings sense recompensa. Ha treballat en infinitat de produccions teatrals per a sords i ha aparegut a sèries com Mentes criminales o The Mandalorian. L’Oscar seria una empenta i un suport a la diversitat en els repartiments del cinema contemporani.

Qui voldríem que guanyés: Ciarán Hinds

Ciarán Hinds, un d’aquells tot terrenys que sempre, sempre, sempre estan bé. Traient el cap a mil i una pel·lícules (de Munich a Gorrión Rojo, de El Topo a Pozos de ambición), l’actor nord-irlandès és una assegurança de vida, i a Belfast omple de dignitat i de sentit de l’humor l’avi del nen protagonista, l’home que li dona els millors consells que rebrà mai. Un Oscar reconeixeria la trajectòria de Hinds, però també el convertiria en representant de tants secundaris robaescenes dels que moltes vegades desconeixem el nom. Hinds, sempre al nostre equip.

La lluita: Difícilment l’Oscar Internacional d’enguany no parli japonès. I això que la competència és ferotge: la noruega La peor persona del mundo, l’italiana Fue la mano de Dios (on Paolo Sorrentino, en la seva pel·li més personal, viatja a la seva adolescència, marcada per un traumàtic fet familiar i per l’arribada de Diego Armando Maradona, molt més que un futbolista, a Nàpols), la butanesa Lunana: A Yak in the Classroom i la danesa Flee (que té l’insòlit rècord d’optar també als Oscar a Millor Documental i a Millor Pel·lícula Animada).

Qui guanyarà: Drive My Car

Drive My Car, la bellíssima reflexió sobre el dol, la memòria, el llegat i la incomunicació, parida per Ryûsuke Hamaguchi (que en poc temps va estrenar també La ruleta de la fortuna y la fantasía), guanyadora ja del BAFTA i del premi al Millor Guió al Festival de Cannes. Que Drive My Car estigui també nominada a Direcció, Guió Adaptat i Pel·lícula és una assegurança de vida perquè aquest Oscar no se li escapi.

Qui voldríem que guanyés: La peor persona del mundo

Els lectors de Revers ja sabreu que ens encanta La peor persona del mundo, d’un Joachim Trier que també opta a l’Oscar a Millor Guió Original, una peça d’orfebreria audiovisual signada a quatre mans amb el seu col·laborador habitual Eskil Vogt. Lluminós i, a estones, demolidor, aquest polièdric retrat de les passions i inquietuds d’una dona a les portes de la trentena, en plena búsqueda de sí mateixa, en un permanent assaig-error emocional, aquest és un llargmetratge superlatiu. Ha tingut la mala sort de caure en un any on tothom està hipnotitzat per Drive My Car, però sempre ens quedarà un bri d’esperança.