Ja sabeu què és un sufix: un element que s'afegeix al final d'una paraula per a crear-ne una altra. Avui parlem d'un sufix curiosíssim: -im -am, que sol evocar un balanceig. Exemples: pengim-penjam 'penjant, de qualsevol manera', coixim-coixam 'coixejant' (el Diccionari català-valencià-balear ho localitza al Conflent), balandrim-balandram o banzim-banzam o badim-badam 'balandrejant, balacejant-se'. Aquestes paraules indiquen com està o es fa una cosa. Per això, solen dir-se amb el verb anar i semblants (Anava amb els braços pengim-penjam; L'home caminava coixim-coixam; La barca, balandrim-balandram, s'allunyava de la riba) o estar (Els cables estaven pengim-penjam).
Aquestes paraules indiquen com està o es fa una cosa. Per això, solen dir-se amb el verb anar i semblants
Però també hi han paraules que designen persones i coses: pengim-penjam pot significar 'persona malgirbada' (l'exemple del Gran diccionari de la llengua catalana és En Joan és un pengim-penjam) i també 'conjunt de coses penjades' (en Joaquim Ruyra, a La parada (1919), escrivia D'un pengim-penjam de bufes de greix). Alhora, a Mallorca i Menorca existeixen xalim-i-xalam 'xerrameca simultània i confusa' i xerrim-xerram 'persona xerraire'.
Un sufix especial
Per què aquest sufix és especial? Doncs perquè duplica la paraula primitiva i perquè s'afegeix a qualsevol cosa. Els sufixos generalment s'uneixen a un sol tipus de mots (per exemple, -ció s'ajunta només a verbs); però -im -am s'afegeix a verbs (penjar, xerrar), adjectius (coix) i onomatopeies (paraules que reprodueixen sons de la realitat: brr, banz).
Després hi han variacions: xerrim-xerram i xalim-i-xalam tenen com a variants xerrima-xerrama, xalima-xalama i xarima-xarama. Sovint apareixen altres sons: barrim-barram significa 'moviment atropellat o desordenat' i '(persona) que fa les coses sense miraments'; a partir d'aquí, el Gran diccionari de la llengua catalana entra barrip-barrap com a sinònim de barrim-barram; hi ha gent que en diu barrim-barrom; i al Priorat sentireu que algú fa les coses barrip-barrop, és a dir, maldestrament. També existeixen batzip-batzap ('manera de parlar excessiva i impertinent') i barrís-barràs, i a Andorra (segons el llibre La llengua catalana a Andorra d'en Manel Riera, 1992), d'algú que tendeix a ser despistat se'n diu que és un verdís-verdàs. Al Rosselló se sent plugim-plujot o plugit-plujot per a indicar 'plovisqueig', barrejant-se amb el sufix augmentatiu -ot (que, de gos i noi, dona gossot i noiot). Finalment, xerric-xerrac és sinònim de carrau o carraca (l'instrument de fusta amb què la canalla feia soroll per Setmana Santa, fent-lo girar ràpid), i a la Catalunya Nord en diuen carrisc-carrasc (l'escriptor perpinyanès Albert Saisset escrivia: "Com un carrisc-carrasc els queixals feia brúnyer").
Aquest sufix encara es pot aplicar a altres àmbits on la idea de moviment és tènue; recordeu el cant d'en Patufet (patim-patam-patum). Així, si un es troba mig-mig, pot dir que està fotim-fotam (a partir del verb fotre).
Afegim-hi que el francès ha creat mots semblants per a accions que es produeixen repetidament o que s'allarguen. Així, del verb frotter 'fregar' en surt frottifrotta 'acció de refregar-se amb algú per plaer, sobretot ballant', i del verb prêcher 'predicar' en surt prêchiprêcha 'discurs moralitzant'. Si una professora de català ensenya aquest sufix i alhora té fama de renyar sovint els alumnes, ves que els estudiants no acabin anomenant-la la Renyim-renyam!