Fa poc més de 10 dies que es va estrenar, però ja és un visionat obligat de la plataforma 3Cat. A l’estil dels patriarques de la BBC, a Guimerà, el Nobel sense premi, docusèrie de tres capítols (o actes) produïda per la mateixca 3Cat amb la col·laboració de Frame CreativeMedia i PuntTV; Àngels Gonyalons es passeja per mig món intentant desvelar el misteri sobre el Premi Nobel que, presumptament, li hauria estat robat al més cèlebre dels nostres dramaturgs. La resposta, que arriba força de pressa, acaba sent una excusa per crear un documental rodó on, a més de l’abast que va tenir l’obra de Guimerà arreu d’Europa, s’exploren qüestions com el seu paper en la forja de l’independentisme modern o la seva relació amb Tenerife, l’illa que el va veure néixer. Entrevistem Pep Antoni Roig, juntament amb Jordi Escofet, un dels directors del projecte.
Està molt bé el documental, però com és que no hi parles de l’adaptació cinematogràfica de Terra Baixa que va fer la directora preferida de Hitler?
Manca de pressupost, així de fàcil. Les imatges de Tiefland, de la Leni Riefenstahl, eren molt cares. A més, per explicar l’abast internacional de Guimerà, ja teníem altres recursos.
Fins a quin punt la senyora era conscient que estava adaptant Àngel Guimerà?
No ho sé. Ella partia d’una òpera en alemany que es va estrenar a Praga el 1903. El cas és que, fora de l’estat espanyol i de Sud-Amèrica, la transmissió de l’obra de Guimerà funciona una mica com el joc del telèfon. En les diverses versions que es fan canvien l’escenari, el nom dels personatges i alguns detalls de la trama. Per exemple, l’adaptació que arriba als Estats Units es diu Marta of the Lowlands i dona molta més importància a la protagonista femenina de la història.
Crec que a la versió de Riefenstahl, en Manelic es diu Pedro.
Sí. I la imatge que dona del Pirineu català té molt més a veure amb el folklore espanyol que amb l’imaginari de Guimerà.
Entenc que no totes les adaptacions van ser tan funestes.
A Sud-Amèrica, per exemple, li va anar bastant bé. José Echegaray va començar a traduir les seves obres al castellà a finals del segle XIX, però la figura clau va ser Maria Guerrero, que, en aquell moment, era la Penélope Cruz del teatre espanyol. Estem parlant d’una dona importantíssima, que tenia una companyia pròpia i que va ser la responsable que Guimerà s’estrenés a l’Argentina.
Guimerà no es tradueix a les llengües que més interessen a l’acadèmia sueca. Cap de les seves obres es va representar a Estocolm
És veritat que el van traduir al sicilià?
Ho fa Giovanni Grasso, que estrena una versió de Terra Baixa que du per nom Feudalismo. El problema és que Guimerà no es tradueix a les llengües que més interessen a l’Acadèmia Sueca. Cap de les seves obres es va representar a Estocolm. Tenim pistes segons les quals una versió de Maria Rosa podria haver estat estrenada en un algun teatre de províncies, però vaja. Sabem que era conegut a Suècia, però no prou.
A Alemanya tenia més fama?
La romanística se l'inventen els alemanys. Són ells els que proposen a Frederic Mistral per al Nobel. És la seva manera de retre un homenatge a la llengua romànica que ho va iniciar tot, és a dir, al provençal, a la llengua dels trobadors.
La nostra.
Podríem estar quaranta-cinc minuts divagant al respecte, però el cas és que Mistral, a diferència de Guimerà, tenia el suport de l’Acadèmia Francesa.
Entenc que no els feia por.
El Mistral de 1904 ja no representa cap amenaça, tampoc el Felibritge (moviment cultural dedicat a la reivindicació de llengua i la cultura occitanes, vinculat i connectat amb els Països Catalans). Crec que l’Acadèmia Francesa sabia que el provençal era una llengua morta i volia que el Nobel servis de clau per al seu taüt.
Aquell era l’any en què, segons la llegenda, li havien de donar el Nobel a Guimerà.
El fet que donessin un Nobel conjunt a un autor provençal i a un d’espanyol (José Echegaray), que, a més, era el traductor de Guimerà, va alimentar de manera bastant lògica la fake news que ens hem cregut tots. És a dir, aquella que diu que, el 1904, a Guimerà li van robar el Nobel.
No et sembla força indicatiu que la fake news en qüestió sigui menys ambiciosa que la veritat?
Trencar amb aquesta mena de discurs catalanet basat a culpar de tot a Espanya, era un dels propòsits inicials del documental. Ara bé, no voldria ser dolent amb Josep Miracle (escriptor i lingüista català, deixeble de Pompeu Fabra, autor de biografies i assajos sobre figures com Jacint Verdaguer, Josep Maria Folch i Torres, Joan Maragall, Víctor Català o, evidentment, el mateix Àngel Guimerà), que és qui va estendre aquest fals rumor i que va acabar-se retractant anys després. Crec que tenia les millors intencions i que poques persones han fet tant per l’obra de Guimerà com ell. Però, tot i això, es va equivocar.
I ens ho van haver d’explicar els suecs.
El catalanòfil Bertil Maler va tenir accés als arxius desclassificats del jurat del Nobel als anys setanta i va ser el primer a fer públic que Guimerà havia estat un candidat amb possibilitats durant disset anys consecutius. Anys després, Dan Nosell i Enric Gallén van escriure un llibre on exploraven el tema en profunditat.
No som conscients de l’abast i de la petjada que té Guimerà a Europa i a Espanya. Sense Guimerà, Lorca no hauria escrit el que va escriure
He de confessar que no m’acabava de creure la importància de Guimerà fins que vaig veure el documental.
No som conscients de l’abast i de la petjada que té Guimerà a Europa i a Espanya. Sense Guimerà, Lorca no hauria escrit el que va escriure. No és que jo sigui un expert, però ho diu l’Enric Majó, que en sap bastant. Si t’hi fixes, obres com Yerma o Bodas de Sangre tenen un rerefons clarament guimeranià. Els mons de Lorca estan plens de triangles amorosos, de passió, de crims, de cicles de violència infinits, dels mateixos elements que es poden trobar en el teatre de Guimerà.
Afirmes que Guimerà era una estrella a Madrid.
Fins al 1920 és un dels autors més populars a tota Espanya. Les seves obres s’estrenaven paral·lelament a Madrid i a Barcelona i tenien molt d’èxit a totes dues ciutats. Però l'idil·li es va acabar quan Guimerà i Maria Guerrero van partir peres.
Què va passar?
El discurs dels Jocs Florals de 1920, que és un dels primers de la història on es reivindiquen els Països Catalans després de la Guerra de Successió. Guimerà hi diu que els pobles són eterns i parla del Rosselló, de València i de Mallorca com una mateixa cosa. Això va aixecar moltíssima polseguera. El discurs acaba amb un trencament de relacions entre l’Ajuntament de Barcelona i el govern central.
I entre Guimerà i la Guerrero.
Va ser una mica com aquell moment del 2017 en què persones que havien sigut amigues o que havien tingut una relació professional estreta es van distanciar per raons polítiques. Aleshores, els mitjans espanyols ens van voler fer creure que era una cosa nova, però ja passava fa cent anys.
La cultura catalana agrada a tothom fins que deixa de ser folklòrica.
Hi ha un moment en el qual l’Acadèmia Sueca comença a tenir por d’ofendre el sentiment nacional castellà (“sempre tan sensible”) en cas de premiar Guimerà. Com explica Frederic Porta, la tropa de Guimerà, els proto-independentistes de la Jove Catalunya, opten per deixar d’actuar com una literatura regional i comencen a fer-ho com una de caràcter nacional.
Entenc que això és un problema.
Sobretot si ho comparem amb la proposta cultural que feien els membres de l’anterior generació. Aribau, Balaguer o Milà i Fontanals no posen en risc les estructures de l’Estat. La recuperació que fan del català és totalment folklòrica, absolutament jocfloralista…
Ells encara creien que els catalans podíem liderar Espanya.
Víctor Balaguer va ser ministre de Foment i d’Ultramar… De fet, per adonar-se del nivell de diglòssia existent només cal mirar les actes de l'Acadèmia de Bones Lletres. Quan presenten la primera candidatura de Guimerà al Nobel, el 1906, l’escriuen en castellà.
En moments com aquests, de desorientació nacional, el que hem de fer és tornar als orígens i adonar-nos que hi va haver gent que, en moments molt més complicats que els d’ara, se’n van sortir. És el cas de l’Àngel Guimerà
Altres temps…
Totalment. Però que en quinze anys passéssim d’això a l’eclosió de la literatura i el periodisme català (amb l'emergència de noms com els de Josep Maria Planas, Josep Maria de Sagarra o Josep Pla) em sembla un miracle.
Un miracle en què Guimerà va tenir alguna cosa a veure.
Sense ell no hauria estat possible. Després de 1714 el català continuava viu al carrer, però havia perdut el prestigi, la presència en el món de la cultura, de l’administració, de l’escola. Això és el que van aconseguir els de la tropa de Guimerà, fent que la nostra llengua no patís el mateix destí que el napolità, és a dir, portant-la a llocs com l’Ateneu Barcelonès on, el 1895, ningú no havia fet mai un discurs en català.
Ara sembla que passi el contrari.
Més o menys. Jo tinc un amic que diu que el català s’està llatinitzant, és a dir, que viu un procés similar al que va viure el llatí a l’Europa dels segles VII i VIII, quan encara era la llengua culta, la llengua de la universitat, de la literatura, mentre que, al carrer, la gent ja parlava coses diferents. Avui en dia ens trobem que l’Eva Baltasar és finalista del Premi Booker, però que als instituts d’Igualada les classes de matemàtiques es fan en castellà. No crec que estiguem tan malament com diuen alguns, però en moments com aquests, de desorientació nacional, el que hem de fer és tornar als orígens i adonar-nos que hi va haver gent que, en moments molt més complicats que el d’ara, se’n van sortir. És el cas de l’Àngel Guimerà i és el cas, també, de Josep Maria Espinàs.
Acabes d’anomenar dos de les figures que més t’han obsessionat durant l’any que deixem enrere. Ja tens prevista quina serà la teva dèria del 2025?
Em crida molt l’atenció la figura de Rusiñol, que és un dels factòtums de la nostra cultura i que no se’ns ha acabat d’explicar bé.
Crec que és un problema generalitzat.
Als catalans ens folkloritzen tots els nostres tòtems, és un dels nostres problemes principals. Hem tardat quaranta anys a què ens expliquin bé Josep Pla. Amb Guimerà ens ha passat el mateix. Hi ha molts personatges que s’han de reexplicar o, directament, descobrir. A mi m’agradaria escriure alguna cosa sobre Segarra o sobre Felip Palma (el pseudònim sota el qual s’amagava Palmira Ventós) o sobre el Rector de Vallfogona o sobre Francesc Fontanella o sobre els autors que, al segle XIV, van deixar de banda l’occità per començar a escriure en català. En fi, no ho sé, moltes coses....