En un moment de l'emocionant Pepi Fandango, el seu protagonista explica com, quan era només un nen, un oficial nazi el va apuntar amb el seu Mauser al cap. "Quan va dir mataré aquest putu jueu vam saber que havíem d'anar-nos-en de casa nostra". La processó familiar a partir de l'ocupació alemanya els va acabar condemnant a una separació definitiva quan van donar amb els seus ossos en el camp de concentració de Rivesaltes, al sud de França.
Peter Pérez, àlies Pepi, recorda de forma nítida tot el sofriment que va viure en aquell lloc, fruit de la col·laboració de França amb Hitler, una baula més de l'Holocaust. Va ser en el camp on va descobrir que, entre els presos espanyols represaliats pel franquisme, i concretament entre els nens gitanos, hi havia una estranya forma de comunicació amb els seus pares, capturats a l'altre costat del mur. De comunicació i, també, d'exorcització de tanta misèria, fam, fred i mort: el cant, el flamenc i, més concretament, els fandangos.
Molts anys després, ja jubilat, Peter, o Pepi, va començar a visitar el municipi gadità de Paterna de Rivera, en una estranya recerca de les arrels d'aquesta música que dol tant com alleuja, amb la secreta esperança de trobar una clau per enfrontar-se al seu passat. Acompanyat del seu amic Alfred, els dos ancians creuaven Europa, des de la seva Viena natal i fins a Andalusia, i Pepi intentava escriure el seu propi fandango. Però, tal com ens explica el documental que ens ocupa, per fer front als fantasmes del seu passat va acabar sent necessari tornar Rivesaltes.
La història de Pepi, va captivar la cineasta Lucila Stojević, croata establerta a Barcelona, dona d'idees clares i riure contagiós, que ja va dirigir un documental tan reconegut i premiat com La Chana (2016), sobre la mítica bailaora gitana nascuda a L'Hospitalet de Llobregat. Amb Stojević conversem sobre la peripècia de Peter Pérez i sobre les dificultats i el procés creatiu de convertir la seva història en una road movie tan commovedora com, a estones, deliciosa. La producció catalana Pepi Fandango va passar pel Festival de Màlaga i ara és un dels plats forts del DocsBarcelona, que projectarà el film aquest diumenge dia 5.
Primer la Chana, ara Pepi. Què t'ha atrapat del flamenc?
Moltes vegades la gent em pregunta d'on surt aquesta obsessió que tinc amb el flamenc. Però et prometo que no tinc cap obsessió. És que un projecte et porta a un altre... Òbviament m'agrada, i més ara que m'he capficat tan profundament en ell, primer en el ball, ara en el cant... Em falta la guitarra (rialles). També he de dir que abans de conèixer la Chana, vaig estar fent classes de ball. I quan vaig començar a fer la pel·lícula sobre ella, vaig deixar de fer-les, perquè m'assemblava massa. No podia més i a més amb una persona tan genial ja era com... "bé, em concentraré en un altre ball, en una altra cosa". (rialles)
Crec que precisament vas conèixer Pepi en el procés de rodatge de La Chana...
Quan buscàvem finançament per a La Chana, un amic mig austríac mig italià em va dir que quan anés a Viena havia de conèixer en Pepi. Jo vaig créixer a Viena, vaig estar vivint allà en els anys 90, la meva mare i la meva germana encara resideixen allà. I les visito cada poc temps. Llavors el meu amic em va posar en contacte amb Pepi, em va dir que era un amor de persona, i que per alguna raó estava obsessionat amb el flamenc. Em va recomanar conèixer-lo perquè potser tenia algun contacte a la televisió austríaca... El vaig trucar, vaig anar a casa seva, i als cinc minuts ja m'estava oferint tots aquests típics productes espanyols: vi, formatges, tot era sobre la taula. I em va posar un disc de flamenc i va començar a emocionar-se i a plorar. Jo pensava: acabo de conèixer aquesta persona i la tinc aquí plorant al menjador. Li vaig preguntar per què l'afectava tant i em va explicar la seva història. Clar, jo em vaig marxar de casa seva sense cap idea nova de com finançar La Chana, però amb un nou projecte (rialles).
Quina història, la seva!
La seva història era brutal, veure com l'afectava la música, aquesta reacció emocional tan forta... i el seu cas era molt poc comú: aquesta intersecció entre l'Holocaust i la Guerra Civil espanyola, de la qual no es parla gaire... perquè els francesos també amaguen aquells fets de la seva Història. Més que res em va interessar la peripècia humana i personal d'algú que té aquesta obsessió amb una música que, alhora, li dol i l'alleuja. És com un joc que em va fer pensar com portem els traumes, què fem amb ells durant tota una vida.
Em va interessar la peripècia humana i personal d'algú que té aquesta obsessió amb una música que, alhora, li dol i l'alleuja
És emocionant veure aquest vincle que ha desenvolupat amb els fandangos.
Sí, troba en ells cert alleujament, però també representen la recerca d'una cosa que no existeix, perquè jo crec que també el flamenc, com a música, com passa amb el blues, sorgeix d'una necessitat. Parlo d'aquest flamenc més pur. I avui dia, quan vas a aquests pobles d'Andalusia, aquesta puresa ja gairebé no existeix. Clar que la gent canta, clar que hi ha cançons que la gent sap i repeteix, que fins i tot inventa, però aquesta música viu un altre moment. El que ell va conèixer en el camp de concentració, que sortia d'una necessitat, aquesta cosa tan pura ja no hi és. Pel que, el que ell busca, no ho trobarà mai. La majoria dels cantaors ja han mort, i el flamenc de les noves generacions, i òbviament hi ha músics molt bons, neix d'un altre lloc. La idea de fer una road movie, l'absurd de viatjar amb aquests dos austríacs per mig Europa, amb aquesta manera tan rara d'anar amb tren i amb cotxe, emborratxant-se en molts llocs pel camí (rialles), va ser una cosa natural. Evidentment, jo vaig passar anys amb ell, abans de començar a gravar de veritat, intentant entendre què anàvem a explicar exactament. I en algun moment li vaig preguntar si tornaria al lloc on va estar tancat, al camp de concentració de Rivesaltes. Primer no volia, però com ell també passava el seu propi procés, finalment hi vam anar...
La seva reacció quan torna a trepitjar aquell lloc on tant va patir és reveladora...
No es tractava d'explicar la història dramàtica d'un camp de concentració, això hauria estat molt fàcil. Podria haver fet una mica molt més Spielberg, amb violins... (rialles) Però a mi m'interessava molt més aquesta recerca interna, per això vaig provar d'intentar entendre què significa tot això per a ell. I sí, veure com va reaccionar quan visitem Rivesaltes va ser tota una sorpresa: perquè hi havia molta ràbia en ell. Clar que hi havia també tristesa, però el primer va ser la rabia. I això era molt interessant, perquè tu penses en tot el que has vist o has llegit. Però en el seu cas vaig veure com es va enfadar, pel que ell va viure allà, però també pel que continua passant. Pepi pensa que aquests espais memorials no haurien d'existir.
No es tractava d'explicar la història dramàtica d'un camp de concentració, això hauria estat molt fàcil
Ell ho diu en un moment de la pel·lícula, i com a espectador et fa reflexionar sobre el turisme d'aquest tipus de llocs. D'Auschwitz al memorial de l'Holocaust de Berlín...
Sí, hi ha tota una indústria de la Memòria, darrere de tots aquests llocs. Ara estic treballant en un nou projecte que també té a veure amb la Memòria Històrica, més enfocat a un públic adolescent, i flipes una mica amb el món que hi ha vinculat amb tot això. Hi ha una desconnexió, una desensibilització cap a tot el que va passar... l'altre dia vam ser a Argelès-sud-Mer, i a la mateixa platja on van viure cent mil persones en condicions horribles ara han posat xiringuitos. Sempre existeix aquesta qüestió, què fas amb la memòria? Com la tractes? Les noves generacions, per què han de sentir-se culpables o connectades amb el que va passar fa quatre generacions enrere? Hi ha espais que per a unes persones ho signifiquen tot i per a d'altres no signifiquen absolutament res. Quan alguna cosa deixa de ser memòria i només és història...
Quina reacció va tenir en Pepi en veure la pel·lícula?
Li va agradar molt. I està molt agraït. Explicava que mai no hagués pogut escriure sobre si mateix. "Heu fet el meu treball", ens deia
D'alguna manera vau escriure el fandango que ell no era capaç de compondre...
Ell també ha aconseguit fer una versió pròpia. No m'agrada utilitzar aquesta paraula perquè aquesta no és la nostra professió, però crec que per a ell, la pel·lícula va ser un procés gairebé terapèutic, durant tots aquests anys. Ens vam acabar fent gairebé família, amb un rodatge tan llarg. I per a ell, el fet de poder comunicar el que li passava, què sentia, què pensava, i que algú li parés atenció, ha estat molt important. Està vivint gairebé una nova joventut. Ve a tots els festivals. Vindrà al Docs Barcelona també... Farem tot un tour amb ell.
Com veus la salut del documental, l'èxit dels festivals, l'audiència del format a les televisions i, per contra, el poc impacte en sales?
Crec que hi ha un públic per als documentals, òbviament, però ens hem de posar més creatius per fer arribar les nostres pel·lícules a aquest públic. Cada documental té la seva pròpia audiència específica, que pot interessar-se per ell. Si estàs competint a les sales amb pel·lícules de ficció, és molt difícil que algú que té una tarda lliure esculli anar a veure un documental, sobretot si és sobre un tema dur o difícil. Més si no es parla gaire d'ell, si no hi ha un boca a boca. És una qüestió de visibilitat, si la gent no sap que aquest documental existeix, com anirà a veure'l? Però també hi ha un públic d'un cinema no comercial que es podria aprofitar molt més. Nosaltres sempre fem un treball de veure qui podria estar interessat en la nostra pel·lícula: interessats en la història, cineclubs, aficionats al flamenc, fins i tot museus de memòria històrica. Es tracta d'anar més enllà. Amb La Chana, que era un documental que va guanyar molts premis i va tenir molt recorregut, a Espanya ens va anar molt malament en els cinemes. Però, per contra, la distribució no comercial ens va anar molt bé. I crec que és també una qüestió de cultura, perquè per exemple La Chana va funcionar molt bé als Països Baixos. Molta gent va anar al cinema a veure-la. Unes 60.000 persones, que per a un documental és molt. En canvi, aquí hi havia sessions on hi havia un o dos espectadors, molt trist.