Em va rebre una noia alta i molt simpàtica. Jo havia arribat puntual, ella cinc minuts abans i mentre repassava uns formularis m'esperava a l'entrada. Feia molt bona olor, però s'havia perfumat massa. Duia el somriure tatuat a la boca. Al principi, era una sensació agradable, és veritat, però després de cinc o sis frases podia resultar molt angoixant. Em va dir que quina il·lusió veure gent tan jove amb ganes de marxar de casa els pares i que el pis era una oportunitat única i estratègica, —el segon adjectiu em va desconcertar—.
Abans d'obrir el portal ja em va avisar que no fes cas de les escales, i que l'ascensor ara estava espatllat, però que no patís que l'arreglarien. Feia temps que els pisos amb ascensor em semblaven un luxe d'aquells que un comenta mirant les revistes del cor.
El llum de l'entrada va pampalluguejar un parell de cops fins a deixar-nos a les fosques, així que vam avançar amb les llanternes dels telèfons. A mesura que ens enfilàvem —esglaó rere esglaó— vaig comprendre per què no havia de fer cas de les escales. En algunes plantes no hi havia barana i podies precipitar-te al buit amb una elegància suïcida i, de cop i volta, apareguda ves a saber de quina ciutat bombardejada, un munt de runa que havíem d'esquivar per no embrutar-nos les sabates.
En arribar al cinquè, va pronunciar un “ja hi som” de victòria i abans de continuar amb la visita, la noia —molt amable— em va espolsar la jaqueta, bruta de guix, “hem d'anar amb compte”, em deia amb la boca que somreia perpètuament. La cuina i el lavabo compartien els mateixos metres quadrats, ara això a Berlín es fa molt i és tendència perquè maximitza les possibilitats. El menjador també era una habitació, el rebedor i una mica de balcó per fer feliç la rima (i per no perdre el temps anant amunt i avall del pis). Vaig fingir que feia càlculs mentals, i disposat a negociar —gràcies a tota una tradició mediterrània que ha configurat aquest caràcter nostre de comerciants—, vaig demanar una rebaixa del preu.
Em va respondre que hi havia una parella disposada a separar-se en tres mesos per tenir prioritat
Ella em va mirar contrariada i va recuperar els formularis i em va explicar que si li entregava el dit petit del peu esquerre (soc dretà) ja li serviria de fiança. El to de veu significava “no cal que em donis les gràcies”. Podem fer vida amb normalitat sense el dit petit del peu esquerre, així que la fiança no seria un problema. Però aleshores vindrien les mensualitats i aquí el mercadeig va prendre un aire més abstracte.
Si cada final de mes ens entreguessis una mica de la teva alegria, que podries compensar amb ansiolítics, veient els informes, seria un bon començament. Després ja tractaríem altres qüestions. Li vaig fer entendre que la meva alegria no era res de l'altre món, però que encara guardava il·lusions, algunes de ben infantils, i que això pagava més la pena. Però de la pena no en va voler saber res. Li vaig dir que m'ho pensaria. I em va respondre que hi havia una parella disposada a separar-se en tres mesos per tenir prioritat. Així que no em va quedar altre remei que assegurar que li apujava la fiança a l'altre ditet de l'altre peu i que les mensualitats les pagaria amb totes les meves esperances.
La noia del somriure tatuat i un servidor vam signar el contracte allà mateix, jo sense saber que una tarda relliscaria per les escales i ella sense saber que l'únic que podria aconseguir de mi serien dos o tres records exagerats.