Madrid, 10 d’agost de 1759. Carles de Borbó-Farnese, fill primogènit del segon matrimoni de Felip V (el primer Borbó hispànic) amb l’aristòcrata parmesana Isabel de Farnese, era proclamat rei d’Espanya. Carles de Borbó-Farnese, que regnaria com a Carles III, ja era rei de Nàpols i de Sicília des que el seu pare havia decidit convertir tots els tractats internacionals en paper higiènic. Però les prematures i inesperades morts dels seus germanastres Lluís i Ferran, fills del primer matrimoni de Felip, el portarien al tron de Madrid. Abans de travessar la porta d’Alcalà, les potències europees l’obligarien a renunciar al tron napolità, però el seu regnat espanyol no passaria desapercebut. “El mejor alcalde de Madrid”, com el van anomenar els seus coetanis, arribaria amb una motxilla plena de projectes il·lustrats i de mesures coercitives. Carles III faria bona la seva condició de fill de Felip V i imposaria el quart de volta, que volia ser definitiu, per liquidar la llengua i la cultura catalanes.

Gravat de Barcelona (1720). Obra de Joseph Friedrich Leopold / Viquipèdia

El primer Borbó i el “justo derecho de conquista”

Quan Carles III va posar les natges al tron de Madrid, ja feia 44 anys que el seu pare havia culminat a sang i foc la conquesta militar de Catalunya (1714). Ho proclamaria ell mateix, en la redacció dels Decrets de Nova Planta (1716-1717), que van liquidar el sistema polític i institucional del Principat: “Por justo derecho de conquista”. Aquest detall ni era un simple formalisme administratiu ni responia a l’eufòria desfermada per la victòria sobre el seu principal enemic. En realitat, anunciava que a Catalunya la nova llei borbònica s’aplicaria rigorosament manu militari. Durant cinc dècades (mig segle), el Principat estaria sotmès a una tributació de guerra que era la suma de la venjança i de la reparació de guerra borbòniques. Una política perversa que no va desaparèixer ni amb el Borbó (el primer) sota terra. El seu hereu Ferran VI, que va passar a la història per haver ordenat la captura, reclusió i genocidi del poble gitano, mantindria la perversa relació entre el poder central i Catalunya que havia construït el seu pare.

De Felip V a Carles III i tiro perquè em toca

En canvi, Carles III va variar substancialment el criteri dels seus antecessors i, sota una capa de llustre de pretesa il·lustració, el va pervertir fins a extrems desconeguts. Així, Felip V, l’any 1715, dictava l’erradicació dels llibres de text catalans de les aules i ho justificava proclamant que “no se han de escoger medios débiles y menos eficaces, sino los más robustos y seguros, borrando de la memoria de los catalanes todo aquello que pueda conformarse con sus abolidas constituciones, usos, fueros y costumbres”. Carles III, el fill avantatjat, l’any 1768 imposaria un quart de volta que anava un pas més enllà:  promulgava una reial ordre que prohibia terminantment l’ús del català en qualsevol àmbit acadèmic, fins i tot en les converses quotidianes, i, reveladorament, manava “en todo el Reino se actúe y se enseñe en lengua castellana”. Una mesura que apuntava clarament les elits del país, en aquella època l’únic grup social que tenia accés a l’ensenyament i a la cultura.

Mapa del regne d'Espanya. Taller cartogràfic Rottiers. París (1713) / Biblioteca Nacional de França

El fracàs borbònic

El propòsit de Carles III era rescatar i completar l’obra del seu pare: castellanitzar les elits catalanes. La qual cosa revela que, passat mig segle, l'objectiu inicial borbònic s’havia saldat amb un monumental fracàs. Mentre que durant el mateix període les oligarquies valenciana, basca, asturiana i gallega s’havien castellanitzat totalment (l’aragonesa ho havia fet dos segles abans), a Catalunya, malgrat la duríssima repressió de la postguerra, la pluja de plom borbònica no havia assolit el seu objectiu. Pierre Vilar, el gran historiador de la Catalunya del XVIII, explica que aquelles elits catalanes, en part decebudes pel resultat de la guerra i en part marginades per la nova administració filipista, no passarien mai a gravitar en l’òrbita ideològica borbònica. José Cadalso, militar i auditor borbònic, els retrataria dient que  “... sus genios son poco tratables, únicamente dedicados a su ganancia e interés, y así, los llaman los holandeses de España”.

Com era la Catalunya de Carles III?

El país havia duplicat la població, cosa que en aquelles circumstàncies tenia molt mèrit, i ratllava el milió d’habitants. Segons els viatgers de l’època, entusiastes aduladors del règim borbònic, era el territori més productiu dels dominis hispànics. L’esmentat Cadalso proclamava “si yo fuera señor de toda España, haría a los catalanes mis mayordomos por un par de provincias semejantes pudiera el rey trocar sus dos Américas”. O l’escriptor Francisco Mariano Nipho, que veia Catalunya com “una pequeña Inglaterra" i afegia: "Esto nadie lo duda, pero todos se niegan a su imitación”. O el també escriptor Antonio Ponz, que advertia que “es Barcelona la ciudad de España que mas desmiente las imputaciones de extranjeros empeñados en divulgar nuestra desdicha, abandono, pereza y falta de industria”. O l’intel·lectual i estadista Gaspar Melchor de Jovellanos, que en la redacció de la seva llei agrària diria que calia seguir “el ejemplo de Cataluña, cuya agricultura e industria han ido siempre a más, mientras en Castilla siempre a menos”.

Gravat de Lleida (1783). Obra d'Antonio Palomino / Institut d'Estudis Ilerdencs

La macabra ambició de Carles III

Amb aquest paisatge —l’espanyol i el català— que dibuixaven els mateixos entusiastes del règim, s’entén que Carles III i la seva cancelleria fixessin la mirada en aquells estranys catalans que, després d’una dècada de guerra devastadora (1705-1714) i de mig segle llarg d’espoli econòmic (1714-1768), havien estat capaços de convertir el Principat en la “província” capdavantera d’Espanya. I en aquest punt és on Carles III construeix l’imaginari d’una Catalunya rendida i redimida, totalment espanyolitzada, que vol dir castellanitzada, convertida en la punta de llança d’una Espanya moderna, il·lustrada, pletòrica, absolutista i unitària, personificada en la seva despòtica figura. Calia espanyolitzar aquells “genios poco tratables”, aconseguir que abracessin amb convenciment la nova ideologia borbònica i que posessin totes les seves capacitats al servei del projecte reial. I que, entusiastes convençuts del règim, projectessin la pluja de plom borbònica sobre les classes populars.

L’error de Carles III, el segon fracàs borbònic

Amb el que no comptava Carles III és que aquells “genios poco tratables” tenien memòria. Ja ho havia advertit José Rodrigo y Villalpando, fiscal del Consell de Castella, l’any 1716, quan en plena redacció de la Nova Planta havia proclamat “cada nación parece que señaló la naturaleza su idioma particular y más cuando el genio de la nación, como el de los catalanes, es tenaz, altivo y amante de las cosas de su país”. No era tant el record d’un passat de plenitud, no gaire  llunyà en el temps, com el cop de porta que els havia etzibat només posar les natges al tron de Madrid. L’any 1760 s’havia permès despatxar els prohoms catalans que li havien presentat un memorial de greuges que, amb cautelosa i catalana prudència, reivindicava una tímida recuperació del sistema foral. “Aboliendo de golpe todas las leyes civiles y económicas de los Reynos de la corona de Aragón, introdujeron todas las de Castilla, pero luego se conoció que son imponderables los males que en su ejecución han padecido aquellos Reynos.

Imatge principal: Retrat de Carles III, amb el bastó de comandament. Obra d'Andrés de la Calleja (1777) / Museo de Bellas Artes de San Fernando. Madrid