De què parlem quan parlem de novel·la victoriana? Molt senzill, és la literatura que es va escriure durant el mandat de la Reina Victòria I del Regne Unit . Pels que heu visitat Londres, davant del Buckingham Palace hi trobareu el gran memorial dedicat a la monarca que va regnar entre els anys 1837 i 1901. Es tracta d’un període històric marcat per conflictes i transformacions. Els anglesos ja ho fan això de donar nom a etapes de la seva literatura: el teatre isabelí, que com el seu nom indica, es va produir entre el 1558 i el 1642, també és un fenomen internacional amb autors com Shakespeare o Marlowe.
Aquest any diverses editorials s’han conjurat per publicar noves traduccions dels grans clàssics victorians al català. Per una banda, la col·lecció Club Victòria, que pretén editar tots els clàssics del segle XIX anglès, ha publicat quatre títols entre els quals Orgull i prejudici de Jane Austen i La llogatera de Wildfell Hall d’Anne Brontë. El traductor d’aquesta darrera novel·la, Ferran Ràfols, ja havia adaptat anteriorment a la nostra llengua, una novel·la molt coneguda; Cims borrascosos de Emily Brontë. "Són autores fascinants. L’Emily és poeta, mentre que l’Anne és més fosca i necessita més paraules per dir el mateix", diu el traductor. "Qui no n’ha sentit a parlar de Cims borrascosos?", continua. "És una novel·la que tot es redueix a uns pocs personatges i en diversos pisos d’un mateix edifici". Pel que fa a La llogatera de Wildfell Hall d’Anne Brontë, Ràfols ho té molt clar: "És segurament la primera novel·la sobre l’alcoholisme i les conseqüències directes de l’excés i l’addicció". De fet, cal destacar que les tres germanes Brönte (l’Emily, l’Anne i la Charlotte) van morir pràcticament a la vegada, totes tres malaltes de tuberculosis, entre el1848 i 1855, i les seves novel·les també es van publicar alhora. "La mort és molt present: esdevé normal que els personatges morin i això també trastoca el lector modern", diu el traductor.
Romanticisme contra racionalitat
Una novel·la que segurament no és tan popular fora del Regne Unit és Middlemarch de George Eliot. L’ha traduït en Xavier Pàmies per a la Bernat Metge Universal. Pel Xavier, la novel·la construeix un fresc: "Eliot pretén dibuixar el retrat d’unes ànimes que viuen en un món i necessita representar una època i les relacions que hi ha". L’argument de Middelmarch és difícil de resumir, perquè a la novel·la, que a l’edició catalana té més de 1.000 pàgines, s’hi barregen conflictes d’amor, desenganys, qüestions polítiques i religioses. "En el cas de les germanes Brönte són novel·les molt gòtiques", indica Ferran Ràfols. "Aquesta és una novel·la de venjança, de maltractament i amb històries molt cruels: t’explica com els fills hereten les malediccions i venjances de les generacions prèvies". Lluny del que ens han fet creure, com insisteix en Xavier Pàmies, cap d'aquests títols són relats d'amor. Ferran Ràfols s’hi suma: "Què passa quan t’enamores d’un jugador, alcohòlic i malgastador?". Pregunta a què el traductor de George Eliot hi suma una nova qüestió: "I quan t’adones que t’has autoenganyat, com la Dorothea Brooke, protagonista de Middlemarch, que creu haver triat lliurement l’home de la seva vida?".
El contrast de l’esperit romàntic amb l’esperit més racional és una pugna present en les obres de les germanes Brontë
Les descripcions són un dels temes claus. "No és ben bé com Dickens, però s’hi assembla força", diu Xavier Pàmies, que també ha traduït el gran autor realista anglès. "Els indrets on passen les coses configuren els estats i sentiments dels personatges", rebla Ferran Ràfols. L’inici dels Cims borrascosos, per ser una novel·la tan coneguda, és fascinant: "La veu narradora juga a confondre’t constantment fins al punt de no acabar d’entendre quines relacions s’estableixen entre els personatges que et descriu. Aquesta confusió té un sentit argumental i això la fa molt moderna". El contrast de l’esperit romàntic amb l’esperit més racional és una pugna present en les obres de les germanes Brontë, l’Emily és més racional mentre que l’Anne i La llogatera responen més a la novel·la romàntica. Això explica que Cims borrascosos sigui dels grans clàssics de la literatura anglesa. Xavier Pàmies, que també ha traduït un novel·lista menys conegut com Thomas Hardy, diu que "el destí mana en les seves obres, i això s’evidencia en l’esforç que han de fer els protagonistes per fer-se amos de l'atzar, per conèixer la realitat que els envolta".
Per què la novel·la victoriana està de moda?
Citant-los a tots dos, la pregunta és obligada: com és que ara la novel·la victoriana torna a estar de moda? Els dos traductors apunten qüestions molt interessants. Per una banda, Ferran Ràfols insisteix que la llibertat individual és un dels temes centrals: "Com actuar racionalment és un dels temes de Cims borrascosos, però dona la sensació que si la novel·la continués fins a l’actualitat, alguna de les generacions posteriors s’hauria adonat que l’única solució és marxar d’aquestes cases maleïdes". En Xavier Pàmies, d’altra banda, subratlla la importància de la reforma anglicana a Middlemarch: "La relació entre la política i la religió com una resposta al que ens passa és també essencial, la reforma també va transformar a les persones". Tots dos subratllen els èxits de vendes d’aquests llibres. "Llibreters i editors confirmen que hi ha molts lectors d’aquestes novel·les, sobretot gent jove", revela en Ràfols. "Tornar ara a la novel·la victoriana et permet tancar un cercle. Després d’anys de desencís i crisi sobre el concepte d’amor, tornar a la novel·la victoriana potser permet als joves verbalitzar totes les dificultats que un s’hi troba", afegeix. Xavier Pàmies insisteix que "les descripcions dels fenòmens sentimentals estan fetes de forma analítica, com un tractat, i això ha de captivar els lectors joves que comprenen més fàcilment tots aquests fenòmens". Pàmies ha fet una tasca de detectiu per tal d’esbrinar el significat d’algunes de les paraules: "El vocabulari que s’usa és tan precís que, tot i que Middlemarch estigui escrita el 1871, Eliot fa dir als seus personatges paraules que s’utilitzaven de molt abans. La novel·la se situa a principis del segle XIX i, segons l’Oxford Dictionary, moltes paraules que hi apareixen van deixar de tenir significat el 1830!".
Llibreters i editors confirmen que hi ha molts lectors d’aquestes novel·les, sobretot gent jove
Quan Ferran Ràfols era jove, la moda era llegir Flaubert, Balzac i Maupassant: "En aquells anys vaig llegir molta literatura francesa del segle XIX". Xavier Pàmies també troba que les publicacions en llengua catalana responen a modes i a batzegades. "Potser aviat tornarem als francesos", diu en Ferran. I raó no li en falta. L’abril passat ja vam poder llegir una nova traducció d’Émile Zola, El paradís de les dames, i aviat es podrà gaudir d'una nova traducció de Germinal. "El realisme sempre torna", diuen els dos. Però, per al Xavier, autors com Zola o Dickens cada vegada van més en contra de la nostra societat: "Els llegeixes i són autors més costumistes que realistes: poden ser molt durs i cruels, però de vegades són desmesurats i ensucrats". I per què els catalans no tenim un realisme o un costumisme com els anglesos o els francesos? La màxima expressió d’això és La febre d’or, de Narcís Oller, que l’editorial Barcino va publicar amb èxit fa un any per dialogar amb la publicació de tantes traduccions. Ferran Ràfols afirma amb contundència que en el sector, i parla del sector i no de la literatura, de sobte tenen l’impuls d’haver-ho de traduir tot: tota una època. "Però els llibres no sobreviuen a les prestatgeries i ho hem de tornar a traduir tot d’aquí a vint anys, això explica els problemes evidents de continuïtat de la nostra cultura". Ferran Ràfols reconeix el mestratge de Xavier Pàmies: "Érem una generació que ens vam sumar al carro de traduir amb cura tot el llibre, no només el significat de les frases i les paraules. També l’estil: cosa que fins llavors no era una condició". En Pàmies diu que un aprèn traduint, però que és clau trobar el to. "Podem trobar models catalans del XIX i intentar imitar-los, però tampoc té sentit, es tracta de recrear la llengua". Ferran Ràfols diu que havia llegit la traducció castellana de Cims borrascosos de Carmen Martín Gaite i que "clarament" seria diferent de la seva: "La novel·la és molt més fosca, i així ho he volgut plasmar. No tenia cap sentit eliminar els contrastos estilístics dels personatges, calia trobar el to adequat per a cada personatge; no planxar-los".
Els llibres no sobreviuen a les prestatgeries i ho hem de tornar a traduir tot d’aquí a vint anys, això explica els problemes evidents de continuïtat de la nostra cultura
El que és evident, és que aquest Nadal serà una bona oportunitat per llegir tots aquests clàssics. El cas de Middlemarch publicat a la Bernat Metge ho confirma, i com diu en Pàmies: "El lector necessita temps, però és una novel·la immensa. Es necessita entrar en tot un món, durant les vacances serà un bon moment per llegir-la". D’altra banda, en Ràfols aprofita per recomanar la lectura de totes les germanes Brontë i veure-hi els diferents estils. Per als dos traductors, haver fet novel·les del XIX francès és una oportunitat per vincular-ho amb les novel·les actuals que també han de traduir. "Com a traductor de la Sally Rooney", diu en Ferran, "de vegades m’autocito, els anglesos tenen molt present la seva tradició i si ets traductor de l’anglès et cal tenir Shakespeare al costat i una Bíblia del rei Jaume (la traducció anglesa de la Bíblia de 1611). Els llibres fan ecos". No és anecdòtic, aquest darrer llibre de Sally Rooney, Intermezzo, hi ressona tota la qüestió del llenguatge i la pregunta si aquest és una eina nítida per expressar les nostres inquietuds i sentiments o de vegades és una barrera. Una reflexió que, com diu Xavier Pàmies, connecta directament amb un dels temes clau de totes aquestes novel·les. Per la seva banda, en Pàmies fa dos anys va traduir una novel·la fantàstica, també a la Bernat Metge Universal, Cap al far, de Virginia Woolf. "Aquests ecos que diu en Ferran, jo també els he sentit entre Viriginia Woolf i George Eliot. A la faixa hem posat una cita de la Virginia Woolf on diu meravelles de Middlemarch". Si una cosa és ben certa, parlant de literatura, és que et pot atrapar i no deixar-te de trobar vincles entre autors i llibres. De fet, vam haver d’aturar la conversa sinó encara hi estaríem atrapats.