És l’únic cas de la història europea que atorga la nomenclatura d’un conglomerat a un domini secundari
Lleida, algun dia del mes d’agost de 1150. Ramon Berenguer IV, comte independent de Barcelona, 12è comte de la nissaga catalana Bel·lònida; i Peronella, filla única del rei Ramir II d’Aragó i última princesa de la nissaga aragonesa Ximena; es casaven a la catedral de Santa Maria l’Antiga. Aquell matrimoni polític consagrava la unió dinàstica (mai la fusió territorial) dels dos principals dominis del quadrant nord-oriental peninsular. Fins passats dos segles llargs, aquell conglomerat que amb el decurs del temps havia sumat altres Estats (Mallorca, València, Sicília, Malta, Sardenya); es va anomenar simplement, Corona (segles XII a XIV). L’afegit “Aragó” no es generalitzaria fins que la nova nissaga Trastàmara de Barcelona va iniciar el llarg procés d’unió dinàstica amb la Corona castellanoleonesa (segle XV).
Barcelona, element dominant de la negociació
La historiografia espanyola s’ha esforçat molt a justificar l’afegit “Aragó” pretextant la diferència jeràrquica entre els respectius sobirans de la unió catalanoaragonesa. I han repetit i divulgat, com un mantra pervers “que un rey es más que un conde”. Fins i tot, alguns historiadors han dibuixat aquella unió dinàstica com un quadre patriarcal i misogin. Per exemple, la interessada manipulació —a propòsit per l’ocasió— que l’historiador aragonès Ubieto fa de la respectable institució del “matrimonio en casa”. Ubieto dibuixa Barcelona com una donzella colpejada, pollosa i desvalguda; que va sobreviure en passar de braços del pare (el regne de França) als braços del marit (el regne d’Aragó). Però la realitat demostra que des de les primeres negociacions (Barbastre, 1136 i Ayerbe, 1137); Barcelona sempre va ser l’element dominant.
La barrina del règim feudal
Llavors, per què aquesta obsessió a transformar la realitat? Sabem que a partir de la Revolució Feudal, a cavall de l’any 1000, es va alterar substancialment el dibuix de la piràmide jeràrquica; i molts marquesos, ducs i comtes que havien desenvolupat una concepció patrimonial del càrrec s’independitzen del poder central per a esdevenir, en molts casos, governants més poderosos que molts reis; que en aquell desballestament havien conservat el títol, però havien perdut el poder. ¿Algú, amb un mínim coneixement de la història, s’atreviria a discutir que, a partir del triomf del règim feudal (segles X i XI), els reis de Croàcia eren més poderosos que els dux de Venècia? ¿O que els reis de Wessex, al sud d’Anglaterra, eren més poderosos que els comtes de Flandes? O els reis d'Escòcia eren més poderosos que els ducs de Borgonya?
Hispània is diferent
Altra cosa és el que va passar a la perifèria d’Europa. A la península Ibèrica, excepte als comtats catalans, el règim feudal no va arrelar amb força. I el règim senyorial que l’havia precedit (el que se sustentava sobre la piràmide jeràrquica tradicional) es va conservar. La nissaga de cabdills bascos Arista es va limitar a fer efectiva la seva posició de domini dins de la comunitat, i es van intitular reis (810) sense l’autorització imperial ni pontifical (els dos únics poders que podien coronar un rei). I no tan sols això. La monarquia navarresa va ser una fàbrica de reis. Tirant pel dret van transformar els comtats de Castella i d’Aragó en sengles regnes. Però aquesta categoria, en aquell context, no els situava en una esfera superior a ningú. Amb aquelles maniobres, simplement es pretenia consagrar el domini d’un personatge o d’un grup familiar.
Pelai i els Arista
Pelai, el mític Don Pelayo, no era aquell magnat cortesà de Toledo, parent del rei Roderic, el darrer monarca visigòtic. Els prestigiosos historiadors Marcelo Vigil i Abilio Barbero, gens sospitosos de pertànyer a cap mena de corrent revisionista, han provat que Pelai no era més que un líder local asturià que va tenir l’habilitat de fabricar la idea de la restauració hispanovisigòtica. I sense encomanar-se ni a Déu ni al dimoni, es va intitular rei d’Astúries i continuador de la monarquia visigòtica toledana (718). Però no va tenir mai el reconeixement d’autoritat dels altres focus resistents del nord peninsular. I això explicaria l’aparició en escena, un temps després, dels Arista de Pamplona (824) i, sobretot, el fet que aquells primers reis aragonesos de fàbrica navarresa (1076-1137) no eren més que el resultat de la fragmentació total del projecte de Pelai.
Habsburg i Savoia, Àustria i Piemont
Durant l’Edat Mitjana i Moderna (segles XII a XIX) es van produir processos de construcció similars als de la Corona catalana o catalanoaragonesa arreu d’Europa. Per exemple l’arxiducat independent d’Àustria. Entre els segles XVI i XVIII, els Habsburg vienesos van crear un conglomerat de dominis a partir del nucli arxiducal d’Àustria i la progressiva absorció dels regnes de Bohèmia, de Croàcia, d’Hongria i d’Eslavònia. Aquests regnes sempre van tenir un paper subordinat al nucli austríac (l’arxiducat), i així ho reflectiria la nomenclatura de la història. O, per exemple, el ducat independent del Piemont. Els Savoia torinesos van obtenir el domini del regne de Sicília (1713), que van bescanviar pel regne de Sardenya (1718) a canvi d’abandonar la causa austriacista en la Guerra de Successió hispànica.
L’arxiducat independent d’Àustria
En cap dels dos casos, s’oculta el paper protagonista de l’entitat motora d’aquells respectius conglomerats darrere qualsevol dels dominis secundaris, per molta categoria —pretesament superior— que ostentessin. El 1538 l’arxiduc independent Ferran I va rebre el regne d’Hongria de mans del monarca hongarès Lluís II. Com el 1137 el comte independent Ramon Berenguer IV de Barcelona havia rebut el regne d’Aragó de mans del monarca aragonès Ramir II. A ningú se li va acudir anomenar aquell conglomerat “Corona d’Hongria”, en virtut d’un pretès ordre que diria “un rey es más que un archiduque”. Com tampoc a ningú se li acudiria referir-se a l’arxiduquessa Maria Teresa d’Àustria (la sobirana de l’edat d’or austríaca), com la “reina eslavona”; o a l’arxiduc Francesc Ferran (el que van assassinar a Sarajevo); com el “monarca bohemi”.
El ducat independent del Piemont
Ni a ningú, amb un mínim coneixement de la història, se li acudiria dir que Cavour, Mazzini o Garibaldi eren els líders del moviment polític i de l’exèrcit sard que va unificar Itàlia (1869). Llavors, ¿per què els catalans tolerem que es proclami sense rubor “el rey aragonés Jaime I”, “la conquista aragonesa de Mallorca”, “los almogávares aragoneses de Sicilia” o “los comerciantes aragoneses de Nápoles”? Quan sabem, perfectament, que Jaume I va proclamar que “Catalunya era el millor regne de les Espanyes”; o que els aragonesos no van tenir cap participació en l’empresa mallorquina; o que els almogàvers eren, bàsicament, de nació catalana; o que el comerç mediterrani —el nervi del poder polític i militar del casal de Barcelona— va ser obra exclusiva del braç mercantil català. Corona d’Aragó? No, Corona catalana.