Barcelona, 2 de desembre del 1963. Dos quarts de sis de la tarda. Una dotzena de membres de la Sexta Brigada Regional de Investigación Social, adscrits a la comissaria de la Via Laietana i capitanejats pel comissari Creix, es presentaven a la seu d’Òmnium Cultural —a la planta noble del Palau Dalmases— i iniciaven un escorcoll que duraria dues hores. Aquella operació policial havia estat ordenada pel governador civil de Barcelona, Antonio Ibáñez Freire, seguint instruccions del vicepresident del govern espanyol, el general Agustín Muñoz Grandes. A dos quarts de vuit, l’operatiu policial clausurava la seu d’Òmnium i confiscava tota la documentació, no tan sols de l’entitat sinó també de les que estaven sota el seu paraigua. Dues hores després es produiria un fet insòlit propi d’una novel·la negra: Creix es presentava a casa de Joan Baptista Cendrós —dirigent d’Òmnium— i no precisament amb el propòsit d’escorcollar el seu domicili i detenir-lo, sinó amb el de modificar l’acta de l’operació policial.

Nul·la repercussió mediàtica

Malgrat la importància de l’operació policial, que afectava de forma directa un col·lectiu de milers de persones associades a les entitats que actuaven sota el paraigua d’Òmnium, la premsa de l’època no va dedicar ni una sola línia al fet. Els principals rotatius de Barcelona —tant l’endemà com l’endemà passat de l’operació— destacaven la visita oficial del rei de Grècia —el sogre de l’aleshores príncep Joan Carles— a Madrid, i l’aniversari del cap d’estat espanyol, el dictador Francisco Franco. Ni en les seccions “Cataluña” ni en les de “Barcelona” ni en les de “Sucesos” es feia esment de l’operació policial contra Òmnium. Un silenci mediàtic que només s’explica pel control que el règim tenia sobre la premsa i per l’interès del mateix règim d’ocultar l’operació policial. Bona part de les informacions disponibles, recollides en la biografia de Joan Baptista Cendrós, obra de Genís Sinca i publicada amb el títol El cavaller Floïd, apunten que aquell silenci mediàtic obeïa a un pacte entre el poder provincial del règim i la direcció d’Òmnium.

Escarré, Cendrós, Millet i Vallvé

Qui era qui en aquell thriller

La modificació de l’acta policial i la devolució a Cendrós de la documentació confiscada a Òmnium pel comissari Creix que es va produir un parell d’hores després de l’operació és el gran misteri que podria explicar la qüestió que planteja el titular; si més no, en bona part. Per entendre-ho cal saber qui era qui en aquell thriller, i quin paper jugava en una trama ambientada a la Barcelona represaliada del franquisme que es movia a través de les esquerdes del règim. Per una banda, el vicepresident del govern Muñoz Grandes, el governador provincial Ibáñez Freire i el comissari Jerez, superior jeràrquic del comissari Creix; per l’altra, l’abat Escarré, de Montserrat, l’empresari financer Fèlix Millet i l’empresari químic Joan Baptista Cendrós. Un curiós entramat de personatges que jugarien papers molt destacats tant en els fets precedents, com en l’operació policial contra Òmnium i en els esdeveniments posteriors, que van salvar l’entitat de ser liquidada.

Què va motivar l’operatiu policial?

Sis mesos abans de la clausura de la seu d’Òmnium, el seu president, Fèlix Millet i Maristany, va promoure l’enviament massiu d’instàncies al vicepresident del govern espanyol per a demanar la normalització de la llengua catalana. Es van enviar 20.000 instàncies particulars. A Muñoz Grandes no el va afectar el col·lapse administratiu, sinó que el va molestar xocar amb la realitat; no havien aconseguit l’objectiu pel qual havien provocat la Guerra Civil, que havien guanyat: la despersonalització de Catalunya a través de la persecució implacable de la seva llengua i la seva cultura. Muñoz Grandes, que havia obtingut els galons en les campanyes d’ocupació espanyola del Rif (1920-1926), d’ocupació franquista de Catalunya (1938-1939) i a la División Azul (1941-1943) era un falcó del règim que havia aconseguit de situar-se just al dessota de Franco. Les declaracions de l’abat Escarré al diari francès Le Monde, en què qüestionava la ideologia cristiana del règim nacional-catòlic franquista (14 de novembre de 1963), van precipitar l’operació.

Muñoz Grandes i Hitler a Wolfschanze, 1942 / Berliner Verlag Archiv

La corretja de transmissió

El coronel Ibáñez Freire també havia guanyat els galons als camps de batalla. Havia estat company d’armes de Muñoz Grandes a la Guerra Civil i a la División Azul. A diferència de Muñoz Grandes, però, tenia un perfil més flexible que, en un futur, li permetria adaptar-se als canvis polítics: seria ministre de l’Interior (1979-1980) del règim constitucional amb el govern de Suárez. Aquesta dada és molt rellevant per entendre què va passar el novembre del 1963 a Barcelona. Com ho és la figura del comissari general Ramón Jerez. Segons Sinca, Jerez era el policia més poderós de Barcelona. La seva capacitat d’influència abastava l’aparell polític i judicial del règim a la capital catalana. Castellà, eixut, fill i net de militars i franquista convençut, tenia una opinió condescendent del catalanisme. Era també, sorprenentment, amic personal de Cendrós. Era qui li havia facilitat el passaport per viatjar i expandir la seva marca comercial arreu del món. I era qui acceptava regals i, probablement, suborns a canvi de les seves gestions.

Els “carnissers” Creix

Quan es va  produir l’operació contra Òmnium, el comissari Antonio Juan Creix acabava de ser nomenat cap de la Sexta Brigada. Creix i el seu germà petit, també policia, arrossegaven un tenebrós historial de violentes persecucions i de brutals tortures contra persones opositores al régim. Segons Sinca, el comissari Creix i alguns dels elements que havien participat a l'operació contra Òmnium es van presentar a casa de Cendrós —molt probablement per ordre de Jerez i possiblement també d’Ibáñez Freire— i van convertir la llar de foc en un crematori. No tan sols van destruir la documentació confiscada, sinó també la que Cendrós guardava a casa seva per eliminar les proves incriminatòries que requeria Muñoz Grandes. Curiosament, passats onze anys (1974), quan el franquisme tocava a la fi i tenia lloc una fugida massiva d’elements polítics del règim cap a posicions pseudodemocràtiques, Creix, la baula més feble d’aquella cadena, acabaria expedientat per apropiació de cabals públics.

Ibáñez Freire i Juan Antonio Creix, condecorat pel governador civil de Biscaia / EFE

Què hi havia en aquella documentació?

Aquest pacte de silenci escenificat amb la destrucció d’una documentació que, forçosament, havia de ser molt reveladora seria el que, paradoxalment, evitaria la decapitació i liquidació d’Òmnium. Hi ha moltes hipòtesis possibles. Una de molt probable és la que apunta cap a la revelació de dades sobre personalitats catalanes molt rellevants de la vida acadèmica, empresarial i, fins i tot, política —i, per tant, col·laboradors del règim, si més no aparentment— implicades en el projecte Òmnium. Una hipòtesi plausible, encara més quan Millet, Cendrós i Carulla, empresaris d’èxit en aquella Catalunya de la postguerra, catalanistes —fins i tot independentistes—, però gens suspectes de simpatitzar amb l’oposició comunista en la clandestinitat, havien aconseguit arribar a personalitats molt rellevants de la societat catalana i implicar-les en el seu projecte. Una altra hipòtesi, no menys probable i més complementària que alternativa, seria la revelació de la trama de suborns que relacionava els empresaris amb l’aparell provincial del règim.

La delegació de París

Carulla i Cendrós havien aplicat la seva reeixida estratègia empresarial d’expansió internacional al projecte d'Òmnium. Quan es va produir l’operació policial, Òmnium ja disposava d’una delegació a París, des d’on es projectaven internacionalment no tan sols les reivindicacions culturals i lingüístiques, sinó també el fet nacional català: el nervi d’Òmnium. Aquesta dada és d’una gran importància per acabar d’explicar per què la clausura de la seu de l'entitat no en va precipitar la liquidació. O per què el règim franquista no va poder liquidar definitivament Òmnium. La delegació de París estava molt ben relacionada no tan sols amb destacades personalitats catalanes a l’exili amb projecció internacional, sinó també amb els organismes internacionals. I la premsa de l’època revela que el règim franquista, en ple desplegament dels Planes de Desarrollo Quinquenales, estava tan necessitat de la inversió estrangera com de les relacions internacionals que garantien aquelles injeccions econòmiques.

Franco en una imatge de 1963 / Getty

“...  y Gibraltar caerá como la fruta madura”

Aquesta frase del dictador Franco es va convertir en el nervi ideològic del règim a partir del 1960, adaptada a tots els escenaris i a totes les circumstàncies. La força de la gravetat —i no el vent— seria la que s’enduria Muñoz Grandes i tota una colla de personatges amb un passat que els feia amortitzats o fins i tot incòmodes per al franquisme. Estaven molt relacionats amb la Guerra Civil o amb la Segona Guerra Mundial, és a dir, amb el Movimiento o amb el nazisme, o amb tots dos alhora. L’operació de maquillatge del règim, iniciada el 1951 per imposició del president nord-americà Einsenhower amb la signatura dels pactes bilaterals que rescataven l’Espanya de Franco de l’aïllament internacional, es completaria, amb algunes excepcions notòries, durant el trienni 1963-1966. Precisament, i molt reveladorament, el període en el qual Òmnium, amb la seu clausurada i amb el suport del teixit folklòric i de l’Església catalana, faria la seva particular travessia del desert.

Imatge principal: Segona acta de clausura de la seu d'Òmnium Cultural / Arxiu Laura Cendrós