Una vegada, una xicota de Barcelona que sovintejava Falset (Priorat), al sentir la gent falsetana dir sistemàticament mon pare, va preguntar-me: "Però això és correcte?". La pregunta va estranyar-me, perquè segur que la noia coneixia al cançó "La lluna, la pruna", que diu "...son pare la crida sa mare també". Per què aquella xica dubtava d'allò? Els diccionaris contenen les paraules mon i ma, ton i ta, son i sa (els anomenats possessius àtons). Si aquella persona va anar a classes de llengua a l'institut, havien d'haver-li ensenyat això. Si no van fer-ho, a què es dedicava la persona que ensenyava llengua a l'institut on va estudiar aquesta noia?
Els possessius àtons existeixen en català des de sempre, al costat dels possessius tònics (meu, teu, seu). En principi es posaven en qualsevol context (com fa avui el francès). Així, el Diccionari català-valencià-balear porta aquest exemple de Ramon Llull (segles XIII-XIV): Molt só meravellat de tes paraules. Tanmateix, amb el pas dels segles la llengua va especialitzar els possessius àtons per a usar-los només davant de parentiu, i en la resta de contextos es fan servir els possessius tònics. En l'anterior exemple ja no diríem tes paraules, sinó les teues paraules o les teves paraules. Però en el parentiu es mantenen els possessius àtons: mon pare, ma germana, ton oncle, ta mare, son germà, sa àvia (en plural se sol dir mons tiets, tons pares, sons avis, encara que antigament es deia mos tiets, tos pares i sos avis).
Un ús general i no pas col·loquial
El possessiu àton davant de parentiu s'utilitza en pràcticament tot el domini lingüístic i, per tant, és una cosa general. L'estàndard ha de recollir allò que es diu més, i en català allò que es diu més és son pare (la forma el seu pare es diu en una zona molt reduïda, entre Barcelona i Girona i fins a Berga, tot i que encara es pot sentir en l'esmentada zona). Per tant, en estàndard ha de ser son pare (i cal considerar el seu pare com el que és: una forma dialectal que no hauria d'entrar en l'estàndard). Passa, però, que els teòricament experts en llengua de Barcelona dels anys 70 i 80 del segle XX, ells tot encorbatats i que s'omplien la boca cada cop que parlaven, sostenien que dir mon pare era "col·loquial" i que, per tant, s'havia d'excloure de la llengua elaborada. Ara: d'argument, ni un. I la resta de catalanoparlants que deien allò sistemàticament, que es fotessin.
A partir d'aquí, en el doblatge de TV3 no es deia mai sa mare, sinó la seva mare, que a un parlant de Tarragona, Tortosa, València, Lleida, Tremp, Sitges o Mallorca li sonava artificiosa. Per a aquesta gent, la forma normal és sa mare. Per tant, l'expressió sa mare havia de ser usada en l'estàndard. I els qui sostenen que és un col·loquialisme que facin el favor de llegir: escriptors com Andreu Carranza, Magí Sunyer o Toni Cucarella el fan servir en els seus relats literaris. Ja veieu quant de mal va fer a la llengua la decisió presa per gent acadèmica encorbatada de Barcelona a final del segle XX. Avui dia el doblatge incorpora una mica expressions com sa mare (sobretot en el doblatge al català de Televisió Espanyola). En l'article següent donaré arguments que mostren com és de bo per a la llengua dir sempre sa mare.