“Tothom busca un amo”, deia Jacques Lacan. I també ho fa el Milú –altrament conegut com a Petaner o Ralph o Molècula–, el protagonista caní de la quarta novel·la de Max Besora (Barcelona, 1980). Sense lladrucs sinó amb paraules, Besora ha escrit La veu del seu amo (Males Herbes, 2022), un llibre d’aventures ple d’humor que explica el periple vital d’un gos lúcid i parlant i que flirteja amb l’animalisme i les idees antiautoritàries. I que ara arriba a les llibreries. Seguint l’estela d’obres com Tombuctú, de Paul Auster, o Ullal Blanc, de Jack London, La veu del seu amo és un viatge trepidant i ple de fabulació, amb rampells de virtuosisme, i que combina diverses capes de lectura.
🟠 La Setmana del Llibre en Català 2022: tot el que has de saber
Aventures animalistes
“És un llibre que va com una sitcom: constantment hi passen coses”, afirma convençut Besora. Hi ha poca descripció, m’agraden els llibres amb molta acció”, afegeix. I és que la vida que s’ha inventat per al Milú, Petaner, Ralph o Molècula és del tot menys plàcida. El gos protagonista canvia constantment de mans, pateix el maltractament per part de veterinaris, treballadors de botigues d’animals i entrenadors de gossos i explora la vida salvatge al costat de llops i altres cans de carrer. Pel camí, va descobrint, amb els seus ulls canins, el funcionament, sovint amoral, del món dels humans. I es rebel·la contra el paper servil que li ha tocat tenir.
“Hi ha una reflexió sobre com tractem els animals. El relat bíblic ha estat el de l’animal servint sempre a l’home, però ara això ho estem revisant, és el que fa el posthumanisme”, diu Besora. L’escriptor explica que l’ecologisme i l’animalisme han estat dues corrents que han inspirat la novel·la mentre dispara crítiques contra les macrogranges, l’engreix intensiu d’animals i el consum accelerat de carn. I és ben clar a l’hora d’atorgar-los un paper per al món que ve: “si demanem la igualtat de gèneres i ètnies també hem de demanar la igualtat animal”.
Si demanem la igualtat de gèneres i ètnies també hem de demanar la igualtat animal
L’autor assenyala que no només ha volgut reproduir al text el seu amor per als gossos –“en una altra vida voldria ser un gos”, afirma– sinó també un debat que considera que va a més i en el qual han començat a intervenir altres escriptors, com el sud-africà J.M Coetzee. Cal, diu, repensar la humanitat des d’un punt de vista “ecocèntric” i no “antropocèntric”. En altres paraules, entendre que l’home és una part més de la naturalesa i el planeta i no l’única. Tot i això, Max Besora adverteix: La veu del seu amo no és un llibre “amb intenció moralitzant”, ni que pontifiqui. Però si que va més enllà de l’humor i permet una segona lectura crítica i reflexiva.
A diferència de les cèlebres faules gregues d’Isop, els animals del llibre no exemplifiquen comportaments humans, ni els reprodueixen, explica Besora. Més aviat és l’autor que es converteix en un animal i buscar submergir-se en la raó d’aquests, a vegades absurda i salvatge. “Parlar de l’altre que mai podries ser, fer aquest transvestisme, és la gràcia de la literatura”, afirma.
Un univers especial
Fa 10 anys que dura la relació entre Besora i l’editorial Males Herbes, des que els editors es van enamorar de Vulcano, el primer llibre que l’autor barceloní va escriure i publicar. “El vam perseguir”, diu Ramon Mas, cofundador del segell i un dels seus editors. De títols publicats a Males Herbes hi ha, més enllà de Vulcano i La veu del seu amo, Aventures i desventures de Joan Orpí, traduïda a l’anglès i publicada als EUA per Open Letter, i la ultraviolenta La musa fingida, que va aparèixer just abans de la pandèmia i que no va poder tenir gira promocional.
Totes les novel·les de l’autor comparteixen un mateix univers fictici, anomenat Terra Nulis, que les connecta
Totes les novel·les de l’autor comparteixen, però, un mateix univers fictici, anomenat Terra Nulis, que les connecta. De fet, explica Besora, el personatge protagonista del gos de La veu de l’amo ja sortia a la seva primera obra, Vulcano, publicada fa tot just una dècada. És un univers fantàstic i hilarant, poblat per senyores en cadira de rodes, empleats de fàbriques de tabac i seguidors d’estrambòtics partits polítics com el Partit Orpinista. I també amb cameos de cèlebres cans com la gossa Lassie, l’astronauta Laika o l’Ullal Blanc de Jack London.
Tradició humorística
A La veu del seu amo, l’escriptor ha decidit també jugar amb la pàgina, flirtejant amb el cal·ligrama a la manera de Joan Brossa, Papasseit o els surrealistes francesos. El text està ple de cartells de lletres enormes, d’iconogrames i de versos de cançons. A més a més cada capítol comença amb un limerick, una forma poètica molt coneguda al món anglosaxó – i utilitzada per autors com Joyce o Oscar Wilde – que sol ser curta i amb intenció humorística. La novel·la vol ser un recordatori del potencial disruptiu i crític de l’humor. “El que més mal fa al poder és l’humor, així ho deia Hannah Arendt”, recorda Besora. “És de les poques coses que aconsegueix posar al ric i al pobre en un mateix pla i això el fa transgressor”. I amb la bandera de la sàtira i una fabulació hiperactiva i a estones brillant, la narració va conduint al lector que, tal com li passa al Milú, Petaner, Ralph o Molècula, se sent temptat d’exclamar: “Mamuts, a mi!”.