Aquest article també podria titular-se Paul Giammati, un Mr. Scrooge dels anys 70, i se li faria una més que merescuda justícia. Però d'entrada, no; Los que se quedan no és cap nova adaptació del Conte de Nadal de Dickens. No obstant, sí que és una faula ambientada en aquestes festes que està nominada als Premis Oscar. I el seu protagonista, un professor que abraça el cinisme com a mecanisme de defensa davant la soledat, i que tracta els seus alumnes com a problemes sense solució, té el mateix esperit nadalenc que el cèlebre senyor Scrooge.

🔴 Oscars 2024, DIRECTE | Horari de la gala i última hora de la catifa vermella


🎬 Guanyadors dels Oscars 2024: tota la llista de pel·lícules i artistes

 

🟠 Oscars 2024: data, nominats, on veure-ho i tots els detalls de la gala de Hollywood
 

🟠 Nominats als Oscars 2024: tota la llista de nominacions als premis
 

La trama del nou film d'Alexander Payne (el director de les estupendes Entre copes i Los descendientes, per les que va guanyar dos premis Oscar a millor guió adaptat) ens situa l'any 1970, en un exclusiu internat de Massachusetts per alumnes de casa bona. Arriben les festes de Nadal, i un grapat de nois, que per unes coses o per unes altres no poden passar aquests dies amb la seva família, s'han de quedar a l'escola sota la vigilància del senyor Hunham, professor d'Història Antiga fascinat amb les Guerres Púniques, un misantrop que no deixa de rondinar ni de ser un autèntic malparit amb els estudiants (“l'adversitat forja el caràcter”, els diu mentre els puteja). És el docent més odiat pels xavals, li diuen 'El Guenyo', i tampoc és gaire apreciat pels seus companys de feina. També té una intel·ligència superior a qualsevol dels habitants de l'escola, i un sentit de l'ètica que l'enfronta amb les corrupteles del rector, que obliga Hunham a fer de policia dels alumnes després de suspendre el fill d'un polític benefactor del centre.

Aviat, però, les circumstàncies faran que dels cinc alumnes assenyalats i sense vacances només en quedi un, l'Angus, un jove brillant que es rebel·la constantment, marcat per una situació familiar complicada. Los que se quedan, doncs, acaba assenyalant la particular relació que es crea entre mestre i estudiant, amb l'atenta mirada de la tercera en discòrdia, la Mary, la responsable de la cuina del centre. Tres personatges obligats a passar junts el Nadal; tres ànimes perdudes que de seguida mostraran les ferides emocionals profundes que els uneixen, d'una manera molt més sòlida que les evidents diferències que els separen.

Hal Ashby, el fantasma dels Nadals passats

Diuen que ja no es fa cinema com el d'abans, una afirmació que acostuma a sumar l'obvietat dels temps que ens ha tocat viure amb la nostàlgia. En el cas de Los que se quedan, Alexander Payne sembla rebel·lar-se als dictats de la indústria, perquè la seva proposta, a banda d'estar situada a principis dels anys 70, també regala la insòlita sensació d'estar davant d'una pel·lícula rodada en aquella creativament insuperable dècada, la del Nou Cinema Americà, la que volia deslligar-se de les imposicions dels grans estudis, la que està marcada pel talent dels Scorsese, Coppola, Lucas, Friedkin, Cimino o... Hal Ashby. I és que en el film que ens ocupa planeja l'ombra del darrer cineasta del llistat, potser el menys recordat d'aquella sensacional generació, autor d'obres fabuloses a redescobrir com Harold i Maude (1971), El último deber (1975) o Bienvenido Mr. Chance (1979).

🟠 Prediccions dels Oscars 2024: qui guanyarà el premi a millor actriu, actor i pel·lícula?
 

Alexander Payne sembla pujar-nos a una màquina del temps amb un film que, des del primer segon, adopta las maneres del cinema dels 70: les capçaleres de les productores de Los que se quedan en els títols de crèdit inicials són deliberadament retro, hi ha efectes de desgast (ratllades en la imatge, esclats de distorsió en el so), i, fins i tot, si us hi fixeu, veureu que allà on s'indiquen els drets d'autor hi ha una xocant data de producció en números romans: MCMLXXI. També l'aposta estètica vintage, el treball amb la imatge i la fotografia del danès Eigil Bryld, els recursos narratius que fa servir el guió, o potser el més obvi, el de la seva banda sonora (on, entre d'altres, sona el The Wind de Cat Stevens, una altra picada d'ull a Harold i Maude).

Menys condicionat per la immisericorde mirada sociopolítica d'un representant de la contracultura com era Hal Ashby, Alexander Payne s'estima més posar el focus en les emocions dels personatges

Cap dubte, doncs, de les intencions del cineasta, admirador d'una manera de fer cinema de la que ens separa mig segle. Menys condicionat per la immisericorde mirada sociopolítica d'un representant de la contracultura com era Hal Ashby, tot i que l'ombra de la Guerra del Vietnam és ben present, i també la lectura especialment crítica amb la classe més privilegiada del país, Alexander Payne s'estima més posar el focus en les emocions dels personatges. Amb un punt de partida que ens recorda a aquell referencial El Club de los Cinco (1985) de John Hughes, Payne també capgira les constants i el missatge habituals de les pel·lícules de professors inspiradors (el protagonista no és, ni de lluny, un èmul del John Keating d'El Club dels Poetes Morts), tot i que en alguns moments hi trobem certs paral·lelismes.

Tres interpretacions d'Oscar

Capítol a banda mereixen les interpretacions de tres actors amb àngel: Paul Giamatti (vist darrerament com a malvat dement a les 30 monedas d'Álex de la Iglesia) es retroba amb el director, quasi 20 anys després d'Entre copes, per construir un personatge ferit, sense habilitats socials, i que odia profundament l'elitisme i la manca d'esforç de molts dels nois a qui intenta traslladar, sense gaire èxit, la seva passió pel món antic, i que té també alguna cosa de l'Ignatius Reilly de la novel·la de John Kennedy Toole Una confabulació d'imbècils. En alguns moments, és inevitable posar-se de banda del professor Hunham, davant la colla de petits monstres mimats i privilegiats que té per alumnes, i de les corrupteles dels que gestionen tan prestigiosa institució. Al cap i a la fi, el nostre home fa servir les seves armes a consciència, com faria qualsevol de nosaltres en la seva situació.

Acompanyen a Giamatti el debutant Dominic Sessa i Da'Vine Joy Randolph, a la pell, respectivament, del rebel Tully i de la cuinera Mary, destrossada per la mort del seu fill, reclutat per l'exèrcit per lluitar al Vietnam a diferència de la gran majoria d'alumnes de l'escola, beneficiats pels contactes amb les altes esferes dels seus pares milionaris. Ella protagonitza dos dels moments més emotius de Los que se quedan, en una escena d'una festa on sona la música d'Artie Shaw i en una altra on obre una capsa de records del seu fill quan era nadó. Giamatti i Joy Randolp estan nominats a l'Oscar, com la mateixa pel·lícula. Amb tots aquests ingredients, Alexander Payne cuina una melancòlica faula sobre tres personatges aparentment antagònics que acabaran aprenent moltíssim els uns dels altres, una història (i ara agafem la bola de vidre) destinada a convertir-se en futur clàssic per gaudir en dates nadalenques.