“Si un dia he de tornar no espereu res de mi / potser torni a començar demà quan sigui lluny d’aquí”. Laura Jou creu que és la frase de Sau que més defineix Carles Sabater, la que podria ser el seu epitafi, “i així fer una mica de justícia a aquest nen que sempre volia quedar bé, que havia de quedar bé i que havia de ser perfecte”, diu qui va ser la seva parella durant deu anys. També aquesta tornada de la cançó Si un dia he de tornar va ser l’escollida per Gerard Quintana per cantar en l’homenatge al vocalista, tot i que la indústria, la premsa i la seva pròpia joventut els havia enemistat com a rivals del rock català. “Amb aquell punt d’empatia i de sentir que podria ser jo, sentir aquell paral·lelisme tan bèstia, tot em va portar a aquesta cançó”, afegeix el líder de Sopa de Cabra. Ho expliquen a Carles Sabater: No espereu res de mi, el documental que posa el focus en la intimitat d’una icona de país que va convertir-se en llegenda massa jove, cinta que va estrenar-se a l’In-Edit i que avui es podrà veure al Sense Ficció de 3Cat.
Quan parlem de Carles Sabater, a la majoria ens ve la seva imatge damunt de l’escenari, amb la camisa xopa de suor i els rínxols enganxats a la cara, movent-se frenèticament per l’espai amb aquell carisma de frontman total. Quan va morir fa 25 anys després d'aquell concert a Vilafranca del Penedès ningú s'imaginava que els mites també ploren, ni que en la foscor del backstage la seva realitat era menys espectacular i força més desesperada. El cert és que el líder de Sau convivia amb la pressió absoluta d'haver de complir amb tot i agradar tothom. La comprovació d'aquesta cruel dualitat és el més angoixant del documental dirigit per Jordi Call: deixes de veure el personatge per sobreanalitzar la persona i voler-hi interactuar. S'hi passegen missatges íntims registrats en bústies de veu, gravacions casolanes en unes vacances qualsevol, problemes de parella. I ara estem acostumats a que les estrelles mercadegin amb la seva privacitat, però fa uns anys no es contemplava que els ídols es trenquessin. I molt menys els homes.
Sabater va ser la primera estrella de rock català i la seva popularitat va suposar tot un repte per la societat, amb un fenomen de fans mai vist fins el moment. El documental hi passa de puntetes però se centra en la veu interior d'un home que va fer el que va poder per encarar una situació desconeguda, i compaginar-la amb el que a ell realment l'omplia: ser actor. "Jo no passejo. M'agrada molt passejar però m'he acostumat a no fer-ho perquè la teva intimitat es veu alterada; he deixat de fer moltes coses que feia abans i això m'ha cremat i m'ha fet sentir molt buit. Estava rodejat de gent però hi va haver un moment que em sentia més sol que mai", confessava el mateix Sabater en una de les seves últimes entrevistes televisades. Allà va ser quan alguns amics van adonar-se que no havia sabut gestionar bé la fama. Altres, també la seva parella, diuen que feia temps que veien que alguna cosa no anava bé. Que ell no estava bé. I vist amb la perspectiva dels anys, aquesta confessió posa els pèls de punta i encara fa més ràbia, més pena.
Cal parlar de la seva vida per poder entendre la seva mort
Per tot això, i en part, No espereu res de mi ha entès que cal parlar de la seva vida per poder entendre la seva mort. Per saber de veritat per què va morir. No només és un retrat necessari per fer justícia a tot el que va ser Carles Sabater, a les seves debilitats, la seva fragilitat i el seu talent, sinó un reclam contra les altes expectatives en universos concrets. O contra la necessitat constant de validació externa —que, per cert, l'individualisme de les xarxes socials no deixa de potenciar—. O a favor d'una masculinitat que pugui comunicar-se i demanar ajuda abans que sigui massa tard. "Jo crec que va morir perquè no podia més i el destí va escollir per ell; sobretot tenint en compte aquesta segona mirada a l'autòpsia, està claríssim que necessitava parar i treure's de sobre preocupacions, i no podia fer-ho", explica a càmera Laura Jou. També ho subratlla Josep Sabater, el germà del cantant. "Va morir per no saber dir que no".
I és que, en contra del que ha quedat estampat en l'imaginari col·lectiu, Sabater no va morir d'una sobredosi, sinó d'un infart. Havia coquetejat amb la cocaïna en alguna ocasió, explica el seu entorn més ferm, però ni va ser la causa de la seva mort ni era una persona addicta a les drogues. "Tenia el cor trencat perquè portava tres anys d'estrès crònic. Això, barrejat amb esforços extraordinaris i l'ajuda d'estimulants puntuals, va generar un còctel letal", puntualitzava el periodista Pep Blay a aquest diari, després de la publicació fa uns mesos de Cor trencat. Mort i vida de Carles Sabater (Folch&Folch). L'exemple més injust de com la necessitat de seduir el món va acabar passant-li pel damunt a un paio que, com ell mateix deia, trobava la felicitat en la simplicitat d'obrir els ulls cada matí.