Expliquen Daniel Kwan i Daniel Scheinert que Todo a la vez en todas partes va néixer quan feien broma sobre les seves respectives mares, assegudes a una sala de cinema, atrapades amb els salts narratius de Matrix sense entendre un borrall. Li passa una mica el mateix a la protagonista d’aquesta pel·lícula favorita a les nominacions dels Oscars 2023, tan marciana com trepidant, tan emocional com espectacular, un fenomen inesperat que ha revolucionat les taquilles nord-americanes: l’Evelyn (Michelle Yeoh) és una mare de família de 50 anys i d’ascendència xinesa que regenta una bugaderia mentre intenta gestionar totes les males, o regulars, decisions que ha pres i que l’han portat a una vida mediocre, a un matrimoni que amb prou feines sobreviu i a un distanciament cada cop més insalvable amb la seva filla (Stephanie Hsu). De cop i volta, i mentre intenta evitar una clatellada d’Hisenda, sempre implacable amb els rebuts de despeses deduïbles, l’Evelyn descobreix que hi ha tants universos paral·lels com petites eleccions vitals, i s’adona que ha estat escollida pel destí per salvar el món. Pot semblar un argument banal, però Todo a la vez en todas partes, la pel·lícula amb més nominacions als Oscars 2023, té molts motius per convertir-se en favorita.
🟠 Nominats Oscars 2023: tota la llista de nominats als premis de l'Acadèmia
🟠 Pel·lícules nominades als Oscars 2023: quines películ·les parteixen com a favorites?
'Todo a la vez en todas partes': per què veure la pel·lícula favorita a les nominacions dels Oscars 2023
Aquesta tasca de salvar el món és un punt de partida desenvolupat a partir de la sorpresa constant i l’estructura narrativa més juganera, en una pel·lícula que reflexiona sobre totes aquelles petites decisions quotidianes que dibuixen un trajecte vital i que deixen enrere camins infinits. Familiaritzats com estem amb els multiversos gràcies a Marvel, primer als còmics i ara a sèries com Loki o a films com Doctor Strange en el multiverso de la locura, val a dir que Kwan i Scheinert, els Daniels, han portat el concepte fins a un paroxisme quasi extenuant.
Amb Todo a la vez en todas partes aconsegueixen el seu objectiu: capturar l’existència enmig del caos de la vida moderna. “No hi ha dolents a la pel·li, excepte el mateix caos, i podíem tocar temes com les relacions intergeneracionals, la sexualitat, la identitat queer i la identitat asiàtic-estatunidenca... I els impostos!”, explica Daniel Kwan. Sense voler dur la contrària al director i autor del film, el cronista afegiria com a malvada a la burocràcia i la manca d’empatia de cert funcionariat relacionat amb el pagament d’impostos. Tot això forma part de la proposta, però també un espectacular xoc de narratives embogides i imatges poderoses i coloristes. I baralles coreografiades, i dits amb forma de salsitxa, i roques que parlen, i ronyoneres convertides en armes mortals, i trofeus sospitosament semblants a un plug anal, i forats negres amb forma de bagels, i...
Daniel Kwan, codirector: "No hi ha dolents a la pel·li, excepte el mateix caos, i podíem tocar temes com les relacions intergeneracionals, la sexualitat, la identitat queer i la identitat asiàtic-estatunidenca o els impostos"
“Volíem reconciliar totes les contradiccions, donar sentit a les preguntes més importants i estirar-nos en totes les direccions possibles per tancar la bretxa generacional que sovint s'ensorra en un trauma generacional. Ens burlem de la falsa dicotomia dels cinèfils d’Scorsese vs. els fanboys de Marvel i, més aviat, ens preguntem per què no tots dos alhora? Intentàvem crear l'equivalent narratiu de la Teoria del Tot. Un enfocament de Big Data per a la creació de mites. Una desconstrucció postgènere de la narrativa tradicional. Un manifest maximalista per sobreviure al soroll de la vida moderna”, expliquen els cineastes. Todo a la vez en todas partes és un viatge al·lucinant, una muntanya russa que convida a ser gaudida pels sentits i no pel cervell, d’una manera més visceral que racional. I aquí us donem cinc raons per no perdre-us la pel·li de la que parlarà tothom.
1. La sorpresa constant
No, al cinema no està tot vist i inventat. Todo a la vez en todas partes és una prova incontestable, en la forma i en el discurs. Quan el cinema d’entreteniment, el que aposta per l’espectacle, s’ha convertit en una explotació de fórmules que s’han demostrat rendibles (sense, no cal dir-ho, que cap fórmula asseguri l’èxit), tot al servei de l’algoritme i de l’aprovació d’executius tan ben vestits com desprovistos de qualsevol capacitat per entendre absolutament res del fet fílmic, una pel·lícula com aquesta demostra que encara hi ha marge per la imaginació, pel risc, per la inventiva, per la bogeria. És clar, lluny dels estudis, amb producció independent i pressupost limitat però magníficament aprofitat, 25 milions de dòlars. I que el públic pot respondre en massa: la seva estrena limitada, en només 10 sales a tot Estats Units, va provocar cues amb unes recaptacions de rècord, i va multiplicar l’efecte boca-orella quan el film va anar ampliant la seva distribució a tot el país.
Si esteu cansats d’endevinar quina seqüència ve a continuació, qui morirà i qui no, qui és l’assassí, o cap a on es dirigeix una història, Todo a la vez en todas partes us assegura una capacitat de sorpresa constant, com una bona atracció d’un parc temàtic. I no només: l’ús de les infinites possibilitats dels multiversos està en funció de temes de llarg abast, com la transmissió, la comprensió i l’amor intergeneracional, la resignació vital o els conflictes identitaris: de la immigració a les problemàtiques LGTBIQ+, que combinen perfectament amb la diversió i el pur espectacle.
2. Les influències
Enmig de tanta fórmula repetida fins l’afartament, la bogeria desconcertant i la imaginació desbordant de Todo a la vez en todas partes no amaga mai les mil i una fonts de les que beuen els seus creadors, Daniel Kwan i Daniel Scheinert. Més enllà de les seves mares veient Matrix i d’ells mateixos jugant amb algunes de les seves constants creatives, els directors han confessat en diverses entrevistes que darrera l’escriptura de la pel·lícula s’amaguen referents que van del cinema de kung-fú a 2001: Una odissea de l’espai, o als fragmentats trencaclosques de les pel·lícules de Charlie Kaufman. Però que també pica l’ull a la literatura de Kurt Vonnegut, o al mític Guia galàctica per autoestopistes, de Douglas Adams. O a referents del millor anime, com Satoshi Kon o Masaaki Yuasa i el seu Mind Game. O a la flipant Holy Motors, de Leos Carax. O, i aquests els detectareu en forma d’homenatge, o de paròdia, o de totes dues coses, al Ratatouille de Pixar i a l’esteticisme del cine de Wong Kar-wai (en un dels multiversos, els protagonistes semblen sortits, i no és cap casualitat, de Desitjant estimar o de 2046). O, evidentment, a les noves narratives filles de youtube i tiktok. I encara una inspiració més, en paraules de Daniel Scheinert: “D’alguna manera, és com una pel·lícula nadalenca, com Què bonic és viure! però centrada en l’Any Nou Xinès i en el Día de la Declaració de la Renda”.
3. Uns creadors revolucionaris
Els Daniels es van conèixer a la facultat, i van començar a aplicar les seves idees esbojarrades a videoclips com Turn Down for What, tema de DJ Snake y Lil Jon que els va donar un premi MTV Video Music Award l’any 2014. Daniel Kwan i Daniel Scheinert van seguir signant vídeos musicals per artistes com Foster the People, The Shins o Tenacious D, mentre experimentaven amb curtmetratges com Interesting Ball o l’interactiu Possibilia (podeu trobar-los fàcilment a Internet), i van debutar al llarg amb Swiss Army Man (2016), un Aquest mort està molt viu amb Daniel Radcliffe convertit en un cadàver flatulent, guanyador del premi a Millor Direcció al Festival de Sundance i a Millor Pel·lícula a Sitges. La seva inventiva, la seva imaginació, la seva gosadia, la seva excentricitat visual, van cridar l’atenció dels germans Joe i Anthony Russo, els directors de la magistral Vengadores: Endgame, que han produït Todo a la vez en todas partes.
4. Diversitat i dones poderoses
“Michelle Yeoh va fer una triple tombarella cap enrere. Aquesta pel·lícula no existiria sense el seu increïble talent i la seva confiança indestructible en el nostre equip. Aquesta pel·lícula és un miracle perquè ella és un miracle. Ser part del llegat de qualsevol intèrpret d'aquest elenc és prou privilegi. Però tenir fins i tot una petita responsabilitat en revelar al món tot el potencial sense explotar d'aquests actors asiàtics que han estat esperant durant tota la seva carrera papers que van exigir tant de rang i tant de cor, és realment al·lucinant”, diuen els cineastes a la nota de premsa del film. És sobrenatural el que fa a la pel·lícula Michelle Yeoh, tota una estrella del cinema d’arts marcials, primer; després noia Bond a El demà no mor mai, i celebritat mundial amb l’èxit de Tigre i Drac. L’actriu fa un desplegament de recursos que la porten, d’un minut al següent, de frenètica lluitadora a mare desconcertada, construint un personatge destinat a perviure.
També brilla la gran Jamie Lee Curtis, una funcionària d’Hisenda que en els universos paral·lels multiplica la manca d’empatia pròpia de qui reclama aquell document maleït que t’has oblidat d’adjuntar. Vagi a la finestreta del segon pis i torni a fer cua. Quan torni, segurament estaré esmorzant. De res. La cura dels Daniels i la seva aposta per la diversitat en la història i el repartiment els han portat a donar una oportunitat d’or a Stephanie Hsu, la filla i (de nou sorprenent) antagonista d’Evelyn. Revelada a la sèrie The Marvelous Mrs. Maisel (disponible a Amazon Prime), Hsu ja havia coincidit amb Michelle Yeoh al repartiment de Shang-Chi y la leyenda de los Diez Anillos (com el dels germans Russo, un nou link marvelita a la pel·li que ens ocupa). Els cineastes també reivindiquen la figura del veteraníssim James Hong, en actiu des dels anys 50 i a qui hem vist a Blade Runner, Golpe en la pequeña China o Tango & Cash, o a centenars de sèries, com Magnum, MacGyver o El Equipo A. I, en un cop d’efecte que els fills del cine dels 80 només podem agrair...
5. La recuperació d’una icona
“No hi havia papers interessants per gent com jo, un jove asiàtic”. Així justificava Ke Huy Quan la seva deserció dels repartiments després de la seva fulgurant aparició en dos clàssics que han marcat tota una generació. El Tapon d’Indiana Jones i el Temple Maleït i el Data d’Els Goonies van convertir-lo en una icona de l’edat daurada del cinema d’entreteniment. Després, fora d’algunes aparicions puntuals a pel·lis i sèries, va dirigir la seva carrera a les arts marcials: cinturó negre de taekwondo, va coreografiar escenes de lluita a pel·lis com X-Men o El único. I va ser ajudant de direcció de Wong Kar Wai a 2046! Més de 20 anys després, Ke Huy Quan torna a posar-se davant la càmera amb el carisma intacte, i amb un personatge fabulós que, és clar, ofereix tantes possibilitats com multiversos existents. De fet, ell protagonitza un dels millors moments de Todo a la vez en todas partes, fent servir una ronyonera com a arma letal. Quina feliç retrobada!!!