Catalunya no està preparada per deixar marxar Dagoll Dagom, i és que hi ha motius de sobra per plorar per l'últim viatge de Mar i Cel. Jo he plorat en veure desplegar les veles del vaixell pirata en aquest principi del final. He plorat quan en Saïd, la Blanca, l'Idriss, en Hassèn —en Jordi Garreta, l'Alèxia Pascual, la Berta Luna, l'Albert Gràcia— i companyia han sortit, perquè són meravellosos. No era fàcil provocar pell de gallina, tensió i nervis en una obra vista i escoltada per tanta gent, però semblava que ho haguessin fet tota la vida. I sí, també he plorat perquè m'he sentit molt catalana i molt orgullosa de ser-ho, perquè tenim un musical en la nostra llengua que és patrimoni de la nostra humanitat i no ens ho creiem gaire. Perquè a Catalunya ens dividim entre els qui han vist Mar i Cel i els qui són renyats pels primers. Entre baralles per lideratges polítics caducs i independències de 8 segons, entre absurdes taules de diàleg, desaparicions per art de màgia i Copes Amèrica desoladores, sempre ens quedaran en Bozzo, la Cisquella i en Periel com a autoritats de país.
He plorat aguantant-me les ganes de cantar l'Himne dels Pirates a ple pulmó i adoptant-lo com un càntic de la meva vida, o recordant totes les vegades que he exagerat les veus de cada personatge per poder sentir-me part d'aquesta colla de desgraciats. Però també he plorat quan he vist que el racisme i la desigualtat del segle XVII s'assembla massa a la d'ara. Que on abans hi havia 200.000 moriscos ara hi ha milions de refugiats intentant entrar a casa nostra per fugir d'uns països on els maten de gana. Es veu que la immigració ja és el principal problema dels espanyols, segons un baròmetre del CIS (Centro de Investigaciones Sociológicas), mentre que abans de l'estiu estava en la novena posició del patiment ciutadà. L'extrema dreta fa la seva feina i la fa bé. I no em direu que no fa plorar.
He plorat encara més perquè les dones seguim sent vistes com un drap, ciutadanes de segona. Quan els pirates violen a les cristianes a la coberta no m'he tret del cap la cara de Gisèle Pelicot, la dona que durant anys va ser drogada pel seu marit i oferta com un tros de carn a desenes d'homes. Els mateixos fets, els mateixos motius: que ells es creuen superiors i amb el dret a fer-nos qualsevol cosa. També la creença masclista i patriarcal que una dona en un vaixell és senyal de mala sort. La Mari Carmen Fernández va desaparèixer a alta mar perquè els tripulants l'assetjaven, perquè ser dona en un context masculí encara ens posa en perill de mort. Portem a les espatlles l'herència de les nostres avantpassades i patim les mateixes violències mentre ells viuen amb la mateixa impunitat. El teatre ens ajuda a poder mantenir aquesta hiperconsciència i no callar.
Perquè no hi ha bona obra sense reflexió, i aquest musical no hagués aguantat el pas del temps si no fes rumiar. Mar i Cel és d'una rabiosa actualitat, i és igual quan llegeixis això. Parla de temes universals i prototípics, com l'amor, la lleialtat, la incomprensió o l'odi, i posa sobre la taula les grans problemàtiques mundials que es repeteixen cada segle, inclús cada dècada. No podem oblidar que mentre sona l'inoblidable música d'Albert Guinovart, banda sonora nacional, a Gaza, Ucraïna o Hondures cauen trets i bombes. O que Occident i Orient s'observen de reüll amb una pistola sota el coixí. Mar i Cel també parla de tot això que encara ens passa.
He plorat per tenir la sort de ser testimoni d'un episodi cultural històric, perquè cada cop que se'n parli jo diré que hi vaig ser
He plorat amb l'orquestra en directe dirigida sense fissures per Sergi Cuenca, amb la perfecta recreació del vestuari i els visuals, quan de sobte algú del públic animava els protagonistes cridant el seu nom de pila. He plorat mirant al meu voltant i veient que no hi cabia ni una agulla. El musical ja portava més de 150.000 entrades venudes abans de la seva estrena oficial, i està a punt de penjar el cartell de complet en totes les actuacions que tenen fins gener. La companyia s'ha vist obligada a obrir noves dates per poder respondre als nostàlgics que enyoren les coses abans que acabin. Parlem de les milions de persones que han anat passant per les quatre versions que se n'han fet en quasi quaranta anys, dels milers que han repetit dues, tres o fins a quatre cops. Estic segura que si Mar i Cel fos en anglès, seria la joia de Broadway.
He plorat amb un final tràgic que sempre et remou, amb els crits i els xiulets del públic que han ressonat entre escenes, quan m'he adonat que la noia del meu costat feia gestos i moviments corporals mentre cantava les cançons. He plorat amb els quasi 10 minuts que ha durat l'aplaudiment final, amb les cares de felicitat i alleujament dels actors en una nit que mai podran oblidar. He plorat quan he tornat a recordar que ja està, que ja no hi haurà més Saïds i Blanques, que el vaixell pirata ja no inflarà més les veles, que Dagoll Dagom s'està acomiadant per sempre, que canviarem d'era, que mai tornarem a viure res igual. He plorat per tenir la sort de ser testimoni d'un episodi cultural històric, perquè cada cop que se'n parli jo diré que hi vaig ser. Per què he plorat, Mar i Cel? Que per què he plorat?
