En català escrivim despatx, on, al final, hi ha tx. Però també escrivim maig (el cinquè mes de l'any), amb ig al final, que sona igual que tx. Per què aquesta dualitat gràfica? Aparentment sembla innecessària, però té una explicació. Si agafem el nom despatx o també el nom esquitx, i continuem aquestes paraules (amb terminacions verbals o de plural, o amb un sufix), tenim que tx sona igual: despatxar, despatxos, despatxet, esquitxos, esquitxum, esquitxar. En canvi, davant del nom puig 'muntanyeta' tenim el verb pujar; també existeix el mot pujol (un puig petit). I així tants altres: el nom raig i el verb rajar, el nom sondeig i el plural sondejos (tot i que també hi ha gent que diu sondeigs), el nom mareig i el verb marejar, etcètera. Fins i tot formes verbals com jo veig (del verb veure) o jo vaig (del verb anar) participen d'això: vejam, que tu vegis o veges una cosa, que ell vagi o vaja a un lloc, etcètera. Aquesta diferència de pronúncia justifica que fem servir dos sistemes gràfics per a coses que, si no hi han terminacions ni sufixos, sonen iguals.
Un cas especial és el poble d'Urtx, a la Cerdanya (adscrit al terme de Fontanals). S'escriu així, però a l'edat mitjana s'escrivia Urg. Aquí, la g final sonava precisament "tx". La prova la tenim en la ciutat anomenada actualment la Seu d'Urgell (antigament dita Urgell i au, ja que apareix documentada en llatí com a Orgellia: no debades el bisbat es diu bisbat d'Urgell i prou). A l'inici, els comtats medievals d'Urgell i Cerdanya estaven sota el control d'un sol comte (ben aviat, però, van separar-se). Podria ser que Urgell fos un nom de lloc creat (amb el sufix diminutiu llatí -ell) a partir del poble Urg, talment com les ciutats de Barcelona i Vilanova i la Geltrú tenen barris anomenats la Barceloneta i Vilanoveta. Ara bé: avui dia, per al poble cerdà, s'escriu Urtx. La raó és que, així, hom s'assegura que la gent ho pronuncia bé. En efecte, va existir un personatge medieval rellevant, Pere d'Urtx, bisbe d'Urgell, molt important per a la història d'Andorra (va ser artífex del primer pareatge); alguns andorrans encara escriuen Pere d'Urg i llavors ho pronuncien, erròniament, "urk" (!).
Una T que desapareix i apareix
I mont? Significa 'muntanya' i, tot i que no s'usa gaire, apareix en noms com Montserrat, Montsant, Montseny o Montsec. Si mirem paraules com pont i també salt, a Catalunya, Andorra i la zona catalanoparlant de l'Aragó, això es pronuncia sense T final. En canvi, a la major part del País Valencià i a les Balears, la T final sí que sona. Això sol ja justifica escriure la T final. Però és que, a més, allà on no diuen la T final, si continuen la paraula (amb terminacions verbals, amb sufixos, etcètera), la T sí que sona: pontet, saltar. Per tant, amb mont (i la seva variant munt) passa el mateix: bé es diu muntar (a cavall, per exemple). En resum, l'ortografia ha de tindre present pronúncies no visibles a primer cop d'ull.