Tothom recorda el que estava fent l'11 de març del 2004 i tothom diu que recorda què estava fent l'11 de març del 2004 cada vegada que es parla del que va succeir aquell dia. És impossible oblidar-ho: Madrid va viure un atac terrorista que es va saldar amb 193 víctimes mortals i gairebé 2000 ferits després que 10 bombes explotessin a tres trens de rodalies de la Renfe. El record sobre els detalls de la tragèdia han passat molt més inadvertits en l'esfera pública. Si poséssim a la tele una foto dels executors de l'atemptat, ningú no els reconeixeria. Si preguntéssim com es va desenvolupar la desarticulació de la cèl·lula, quants en van morir i com van forjar el seu pla, la majoria de la ciutadania s'encongiria d'espatlles. Han passat divuit anys del pitjor atemptat gihadista a terra europeu i ningú no recorda el judici ni seria capaç de pronunciar el nom de tots els que, d'una manera o una altra, van participar en la massacre..
A més del dol, es va desenvolupar una autèntica crisi política que va acabar amb la presidència del Partit Popular i va alçar el socialista José Luis Rodríguez Zapatero com a nou cap del Govern en un gir electoral inesperat precipitat pels atemptats. Tres dies després de l'11-M, el diumenge 14 de març, hi havia eleccions generals però va ser casualitat, res premeditat: encara que durant els judicis es va jugar amb la idea que la intenció dels gihadistes era desestabilitzar les urnes, les investigacions van descobrir que la data elegida per atacar la capital espanyola es va triar molt abans que el llavors president del Govern espanyol, José María Aznar, convoqués els comicis. Aquesta és una de les dades que apareixen a 11M, una pel·lícula documental que Netflix va estrenar la setmana passada en la que supervivents, experts, autoritats i periodistes fan una anàlisi exhaustiva sobre els fets, la situació política que es va desencadenar i la recerca dels culpables durant els anys següents als atemptats d'Atocha, Chamartín, El Pozo i Santa Eugenia.
Com és possible que hi hagi tants fets d'aquests atemptats que desconeixem per complet? Una de les respostes té a veure amb les diferents versions que, durant anys, han anat alimentant els pilars de la tragèdia. Una altra, segurament, amb la voluntat d'alguns de sembrar un relat partidista que continuï dividint la societat. Però també influeix la quantitat d'informació que rebem i que sovint no sabem com ordenar per crear una història fidedigna a la realitat, per això algunes plataformes s'han interessat en explicar, per fi, una història completa que cali en l'espectre social. A més de Netflix, avui Amazon Prime estrena El desafío: 11M, una sèrie documental de quatre capítols que té la intenció de fer una anàlisi tranquil·la i minuciosa sobre la matança que va acabar amb la vida de gairebé 200 persones. Un parell d'opcions que donen dades i posen sobre la taula moltes qüestions que no són de domini públic.
Els interessos partidistes que van enfadar tota la societat
Tota l'estratègia comunicativa que es va viure durant les tres jornades que separaven els atemptats de les eleccions encara es considera com un dels malsons informatius i mediàtics més perversos i greus de la democràcia recent. A nivell polític, el govern d'Aznar va mantenir que havia estat cosa d'ETA malgrat que tots els indicis assenyalaven una altra banda organitzada o que el CNI tenia constància, com es va saber més tard, que un comando d'Al-Qaida pretenia atacar en terra espanyol. Tant va ser el seu afany a culpar els etarres que el mateix president espanyol va trucar personalment als mitjans de comunicació més influents per confirmar-los la notícia. Així va ser com El País va canviar el seu titular a últim moment afegint l'autoria d'ETA, com explica el mateix Jesús Ceberio, el llavors director de la capçalera, a 11M.
El País va canviar la seva portada després de la trucada d'Aznar. / CC
Gabinets de crisi que no van comptar amb les autoritats competents, mentides televisades per tergiversar la història, i tot amb la intenció de manipular a la ciutadania amb interessos partidistes la intenció dels quals era beneficiar el Partit Popular. Mentrestant, els carrers de tot l'Estat espanyol i la seu de Gènova s'omplien de manifestacions hostils que exigien saber qui havia estat, qui havia matat els seus morts. Fins i tot avui dia, alguns continuen alimentant les teories conspirativesa de l'autoria d'ETA malgrat no haver-hi res en contra seu. Un episodi amb molts matisos i girs inesperats que no han calat prou en el coneixement social i que són imperdibles per no oblidar i per evitar que això torni a succeir.