El 5 d'abril de 1994 Kurt Cobain es va injectar heroïna i va agafar una escopeta de l'armari. Tot seguit va col·locar l'arma entre les seves cames, va apuntar al punt cec de la seva barbeta i es va fotre un tret. Van trobar el seu cadàver tres dies després envoltat de llaunes de cervesa, dues tovalloles, el seu carnet d'identitat sortint per l'escletxa de la seva cartera i una nota de suïcidi. L'artista que havia de revolucionar el rock tenia 27 anys i la seva mort va precipitar la llegenda del Club dels 27 que abans ja havien inaugurat personalitats com Janis Joplin, Jimi Hendrix o Jim Morrison per haver mort a la mateixa edat. El líder de Nirvana porta també la creu de representar el paradigma del músic suïcida: personatges amb vides suposadament envejables que han assolit l'èxit i que, no obstant això, "decideixen" que ja no volen viure.
No és un cas aïllat, la llista és llarga. Violeta Parra va disparar-se al cap. Avicii es va autolesionar amb el vidre d'una ampolla. Kim Jonghyun es va enverinar amb monòxid de carboni. Ian Curtis es va penjar, igual que Michael Hutchence, Chris Cornell, Chester Bennington i Keith Flint. Tots estaven en un moment àlgid de les seves carreres musicals i tots es van treure la vida. Segons els professionals, l'abús de substàncies, les addiccions, les conductes de risc i haver patit esdeveniments traumàtics durant la infantesa són condicionants que causen i potencien possibles tendències suïcides, però tot això conviu sota un mateix paraigua: els problemes de salut mental, que actuen com factors de risc i catalitzadors en potència de qualsevol infortuni.
"Les estrelles de música tenen una esperança de vida de 25 anys menys que la població general" explica Rosana Corbacho, psicòloga especialitzada en la Indústria Musical, consellera del Comitè de Salut a l'AFEM (Association for Electronic Music) i fundadora de M.I. Therapy, una organització que busca difondre la tasca de la psicologia al món de la música. Corbacho es fixa en dades: en un recent estudi entre artistes i altres perfils que es dediquen a les gires, es va trobar que un de cada cinc coneixia algú proper que havia mort per suïcidi. No només això: en un altre estudi de Help Musicians realitzat al Regne Unit, el 71.1% dels artistes enquestats havia patit alts nivells d'ansietat o atacs de pànic, el 68.5% havia tingut indicis de depressió i només el 30% havia demanat ajuda —encara que als països europeus cada vegada hi ha més iniciatives que vetllen per la cura de la salut mental dels artistes i hi ha més consciència sobre la gestió mental individual, segons assegura també Corbacho—.
"El suïcidi entre estrelles de música és molt cridaner però només la punta de l'iceberg de tot el sofriment que hi ha acumulat", comenta la psicòloga, acostumada a fer teràpia amb artistes i altres professionals del sector cultural. Analitzant el cos de l'iceberg, els trastorns més comuns que tracta Corbacho a la seva consulta són l'ansietat, la depressió, el pànic escènic, els bloquejos creatius, la baixa autoestima, l'abús de substàncies, la dificultat en les relacions, els trastorns d'estrès posttraumàtic i alguns elements del passat que la persona no sap com afrontar. Encara que les causes i realitats són genuïnes de cada individu, sí que és cert que es manifesten una sèrie de patrons relacionats amb l'angoixa i la síndrome de l'impostor, molt estretament vinculades, al seu torn, amb l'acceptació social i l'avaluació externa.
Rosana Corbacho, fundadora de M.I. Therapy: "Les estrelles musicals tenen una esperança de vida de 25 anys menys que la població general"
Cal tenir en compte, a més, que la identitat està pràcticament fusionada amb el rol laboral, tal com manifesta aquesta terapeuta. "Les persones es descriuen amb la seva feina. La part positiva és que això els permet prioritzar-ho en la seva vida i els dona molta energia i motivació per dedicar-s'hi; el perill està en que tot el que sigui percebut com una cosa que posa en risc la seva carrera, farà que la persona sencera trontolli", un fet que es veu potenciat pel factor multiplicador i l'exposició abusiva a les xarxes socials, que dificulta l'autopercepció i la diferenciació entre la persona individual i el personatge públic. A més, afirma que en les tendències suïcides també hi ha una bretxa de gènere: si en la població general el percentatge de mort per suïcidi entre homes està entre 3 o 4 vegades més elevat que en les dones, entre músics la xifra és més gran. Segons la fundadora de M.I Therapy, que aquest any s'encarrega de la programació i formació de la Mental Health Awareness Week a la Berklee University, això es pot explicar per la tendència masculina a externalitzar el malestar en forma de conductes impulsives, violentes o autodestructives —abusar de l'alcohol o altres drogues, dur a terme conductes de risc o baralles, etc.—, mentre que, estadísticament, entre el sexe femení es tendeix a internalitzar: a la pràctica, les dones de la indústria musical pateixen el doble d'ansietat o depressió que els homes.
Un problema que es replica al món de l'actuació
Una de les frases que sol utilitzar la psicòloga i coordinadora del Grup de Teràpia Breu del Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya, Júlia Pascual, és "responsabilitza't de decidir qui ets abans que el personatge que interpretes o els altres ho decideixin per tu". En poques paraules: coneix-te. I és que les dinàmiques que es manifesten en la indústria musical també es reprodueixen en l'àmbit de l'actuació i el cinema, amb un afegit: en aquest cas, actors i actrius no només han d'aprendre a diferenciar entre persona i personatge públic, sinó també entre el personatge fictici. Passa sobretot en aquells perfils amb predisposició a patir algun trastorn o amb dificultats d'autoconeixement i gestió emocional abans d'entrar al món de la faràndula. "En no tenir una identitat clara i no tenir-se a si mateixos com a referents per sostenir-se, també són els que tenen més risc de suïcidi, sobretot els nens i els adolescents". Però Pascual matisa: "és molt important que no caiguin en causalitats simplistes, perquè arribar al suïcidi és multicausal."
Júlia Pascual, psicòloga: "Els actors i actrius construeixen el seu avatar i, després de tant de temps observant-lo, acaben pensant que és una extensió de si mateixos: és a dir, confonen el seu jo digital amb el seu jo real"
També té un pes determinant la precarització del sector. Guanyar-se la vida com a actor és difícil en una societat que no dona suport a la cultura com hauria i en un sistema que es basa en termes de productivitat. S'aguditza per ser una feina que es basa més en projectes temporals que en dinàmiques constants. I aquesta és una de les preocupacions més superlatives dels actors: l'angoixa per un futur incert i el dubte constant sobre què passarà amb la seva professió —em podré dedicar sempre al que m'agrada? quan tornaré a treballar? quan em donaran una oportunidad?—. Segons explica la psicòloga del COPC, també comparteixen la sensació de sentir-se condemnats perquè, facin el que facin i mostrin com es mostrin, senten que sempre es compta amb els mateixos. "Senten l'angoixa perquè és un món no només molt selectiu, si no molt reduït, en el que costa molt entrar i molt més mantenir-se". Aquesta competència ferotge desemboca en la comparació involuntària, la sensació d'enveja i la resignació per la superficialitat i la dictadura de la immediatesa.
Factors que, una altra vegada, s'agreugen en xarxes socials com Instagram, Facebook, Tik Tok o Twitter. El cas més recent és el de Verónica Forqué, que el novembre passat va morir per suïcidi després de penjar-se. Pocs mesos abans havia participat en el programa Masterchef Celebrities de Televisió Espanyola i, malgrat que en els enregistraments ja va manifestar algunes característiques que alertaven del seu vulnerable estat de salut mental, l'actriu va rebre una allau de crítiques, burles i humiliacions públiques de les que es van fer eco les diferents plataformes. "La realitat virtual acaba amb la realitat real, i acaba sent tan real que els actors i actrius ja no saben distingir-la. Llavors construeixen el seu avatar i després de tant temps observant-ho, acaben pensant que és una extensió de si mateixos: és a dir, confonen el seu jo digital amb el seu jo real". Això, barrejat amb un trastorn, pot derivar en conseqüències terribles. I és que, com manifesta Pascual, "ser actor no et protegeix de patir qualsevol problemàtica psicològica; els trastorns mentals de la salut afecten totes les classes socials, tots els gèneres i totes les professions: són totalment democràtics".
Com gestionar la pressió i la fama?
"Per poder gestionar la popularitat és important poder plantar arrels en allò que a la persona li faci sentir humana", confessa Rosana Corbacho. En unes disciplines en les quals la validació externa es té molt en compte, tant ella com Pascual coincideixen en assenyalar la importància de contactar amb la realitat del propi entorn i amb altres activitats que visquin fora dels límits del personatge famós. Ambdues també advoquen per tenir contacte amb la naturalesa, gaudir d'una bona alimentació i prioritzar el descans per solidificar la pau mental i la fricció amb la realitat, a més de realitzar un treball important de coneixement que permeti sortejar les opinions dels altres i no ancorar-se en realitats paral·leles ni en una autoestima basada exclusivament en els èxits professionals. Per a això, és fonamental que els artistes mantinguin el contacte amb les persones que els coneixen sense ornaments ni floritures i que s'hi relacionen amb total normalitat.
És fonamental que els artistes mantinguin el contacte amb les persones que els coneixen sense ornaments ni floritures i que s'hi relacionen amb total normalitat
Un altre factor que cal treballar és el culte a la humilitat, la senzillesa i la discreció. Júlia Pascual matisa que el narcisisme no deixa de ser una de fugida d'un mateix, que és precisament el que aquestes figures d'èxit han de deixar de fer: "Han de deixar d'escapar de la fragilitat emocional i de la dificultat de relacionar-se amb ells mateixos, i deixar de buscar l'atenció, el reconeixement i l'afecte dels altres per donar valor als moments de solitud que permeten suportar allò que els genera incomoditat". I sobretot, si s'identifiquen problemes que impedeixen el ple desenvolupament, demanar ajuda a professionals especialitzats el més aviat possible.