Hi ha hagut la temptació de reduir-la a una conseqüència de l’allargada ombra de Harry Potter o de situar-la a la sempre equívoca etiqueta de “juvenil”, però la saga de llibres de Rick Riordan dedicada a Percy Jackson és un (bon) exemple de moltes coses.
Per començar, és un model de com agafar un vell tema, en aquest cas la mitologia grega, i apropar-la a les noves generacions amb gràcia i enginy; també és una divertida actualització dels antics referents narratius, ja que convé no oblidar que les gestes olímpiques són a l’ADN de bona part de la narrativa moderna (fantàstica o no); i finalment els llibres són, com acostuma a passar amb el seu gènere, una mirada renovada als conflictes clàssics, com la recerca de la mateixa identitat, els pecats del pare i les contraindicacions de la vida adulta.
Una divertida actualització dels antics referents narratius, ja que convé no oblidar que les gestes olímpiques són a l’ADN de bona part de la narrativa moderna (fantàstica o no)
Un Percy Jackson profundament humà
D’això va, sobretot, aquesta saga: de la traumàtica sortida de la infantesa, del moment exacte que descobreixes que els teus pares, els teus déus, no són els éssers infal·libles que creies que eren. L’imaginari de Riordan ja va donar peu a dues pel·lícules, Percy Jackson y el ladrón del rayo i Percy Jackson y el mar de los monstruos. La primera és digna, però la segona, un despropòsit. Però de fet ensopegaven amb la mateixa pedra, ja que deslluïen els clarobscurs dels llibres per centrar-se en la seva faceta més aventurera.
L’imaginari de Riordan ja va donar peu a dues pel·lícules, Percy Jackson y el ladrón del rayo i Percy Jackson y el mar de los monstruos. La primera és digna, però la segona, un despropòsit
Que la sèrie de Disney Plus Percy Jackson y los dioses del Olimpo compti amb el mateix Riordan de creador, productor i coguionista no és cap casualitat, sinó que respon a la voluntat de l’autor de tenir més control sobre el producte i prendre decisions que, a les pel·lícules, entraven clarament en contradicció amb la voluntat de ser un entreteniment de masses. No és que la sèrie estigui orientada a un espectador diferent, perquè vol ser i és per a tots els públics, és simplement que no pren el pèl a aquelles i aquells que no entrin a la categoria de “juvenil”. És, d’entrada, una sèrie més fosca i adulta del que podria semblar.
Com ja feien, i molt bé, els llibres, Percy Jackson y los dioses del Olimpo alterna una travessia plena dels contratemps prototípics de l’aventura clàssica amb una reflexió, més acurada del que es podria esperar, sobre el pes dels llegats i la dificultat d’acceptar-se un mateix. És per això que la segona gran virtut de la sèrie té a veure amb el seu to: enlloc de cometre l’error de les pel·lícules, on el protagonista era ferm i determinat des de la primera escena, el Percy Jackson de la sèrie és profundament humà, dubitatiu i amb uns poders fets a escala. Només cal veure, per exemple, com es resol l’enfrontament amb la medusa, un dels moments cabdals del primer llibre i que aquí es mostra des d’una perspectiva molt diferent. Fer un producte transversal que agradi a espectadores i espectadors de totes les edats no ha estat mai fàcil, però Percy Jackson y los dioses del Olimpo se’n surt gràcies a la seva honestedat i amor pel gènere.