Pere Arquillué no necessita presentació. Ara protagonitza L’adversari, novel·la de no ficció d'Emmanuel Carrère que explica la història real de Jean-Claude Romand, que va matar la seva família i es va intentar suïcidar sense èxit; més tard, es va descobrir que duia una vida de mentida des dels 18 anys que tothom s'havia cregut. Arquillué comparteix escenari amb Carles Martínez, i enguany també dirigirà una obra de Yasmina Reza, Un déu salvatge. A tot això, encara fa córrer un espectacle amb Toti Soler a partir de Corall Romput de Vicent Andrés Estellés, i al desembre dirà les paraules de Modest Prats. Té idees clares, també té ganes de treballar i fer treballar al públic. Diu que això és el més important ara mateix.
L'adversari és idea teva?
El projecte neix entre tots tres. De Salvador Sunyer, del Temporada Alta, de Julio Manrique, el director, i meva. Tots teníem ganes de treballar junts i jo vaig insistir per fer aquesta història. Va ser molt ràpid. Van escriure l’adaptació en un parell de mesos i ens hi vam posar. Crec que l’adaptació és fantàstica, li van saber trobar el joc teatral i es van inventar un sol eix. Carles Martínez fa del protagonista de la novel·la, Jean-Claude Romand, i jo faig la resta de personatges, que vol dir advocats, els fills, la dona, els pares, fiscals... i el narrador, el mateix Carrère. Interpel·la molt a l’espectador. Fa que tots poguem veure, jo també, aquest monstre. Trobo que el resultat és fantàstic.
Què heu agafat de la novel·la?
És interessant veure com Carrère, tota l’estona, vol saber què hi ha d’ell, de Jean-Claude Romand. Per això, també, s’allunya d’un true crime. No és aquest el gest. El Macguffin no és tant com s’ha perpetrat, sinó entrar en el cap d’aquest personatge. És el gran salt endavant de Carrère a diferència de Truman Capote, que és el primer que intenta novel·lar un procés així; és utilitzar la primera persona.
Teatralment, com ho heu plantejat?
Ara sembla que a la gent li agrada que faci molts personatges. És el pas natural d'El cos. És un treball, per a mi, d’una intensitat molt bèstia. Aquí hi ha molt de joc: composició i màscara, però sense estrafer les veus, però amb un joc més corpori. En alguns només hi ha una petita inflexió de veu. El joc teatral va cap a una altra banda. Només per veure el que fa en Carles ja valdria la pena veure aquesta funció. A mi em fa especial il·lusió perquè ens coneixem des que tenim setze anys i no hem tingut massa oportunitat de treballar junts. Els dos som de Terrassa i em venia molt de gust fer alguna cosa junts.
Per tant, el públic té un espai simbòlic. Com el lector en la literatura de Carrère.
Quan exposo les acusacions de fiscalia penso que la platea són els membres del tribunal. Això no té a veure amb una quarta o cinquena paret. Això, realment, és perquè la gent entengui que per entrar en l’ànima d’aquest home ens hi posem junts. La forma teatral fa molts salts temporals, i acaba disparant cap a totes bandes. Això ens allunyava de la idea d'obsessió que sí que té la novel·la.
A què et refereixes?
Després de tant de teatre, he pensat que el que vull, sobretot, és interpel·lar el públic. No parlo de cap tòpic. De debò, fer-lo partícip de la història que expliquem i que el públic treballi. Els espais els ha de fer el públic. I la gent quan treballa s’ho passa molt bé. Si li donem tot fet, és una altra cosa. Cal donar les eines justes perquè ells puguin crear, puguin pintar i acabar-ho. Trobo que és fabulós. Cal que el públic també treballi.
A la gent ara no li agrada gens el vers, però és un artifici extraordinari
La darrera cosa que t’hem vist d’actor és una tragèdia grega.
Encara l’estic paint, aquesta funció. Ifigènia va anar molt bé perquè la feina d'Alicia Gorina i Albert Arribas era extraordinària. Tot l’equip. L’Emma Vilarasau estava estupenda. Potser ens va faltar concretar allà on va la tragèdia d’Eurípides, identificar bé l’altre per poder perdonar, o així entenc jo el text. Però n’estic molt content.
Això et va retrobar amb el vers.
M’agrada molt fer vers. L’he fet aquí, al Romea. A la gent ara no li agrada gens, no sé per què. És un artifici extraordinari. Sembla que ens allunyi d’una certa versemblança, i per a mi és al contrari. Toca les emocions molt més directament, i amb el vers passes per llocs pels que, si no, no podries passar. A part, la gent s’hi enganxa d’una manera molt especial. El cas d'El Cyrano de Bergerac: el joc és absolutament fascinant. Amb el vers t’estalvies moltes coses que ens toca fer per ser versemblants.
En vas fer una d’especial, en vers. Una Fedra de Racine.
La Fedra de Racine traduïda pel Modest Prats es va estrenar al castell de Perpinyà. Va ser un muntatge molt fort. Amb el Joan Ollé, la Rosa Novell. El Modest Prats era el pare de molta gent, a Girona, amb un carisma extraordinari. Ara li fem un petit homenatge al Temporada Alta. Llegirem textos el dimecres, 4 de desembre, amb en Josep Maria Fonalleras.
Ara és estrany, sentir vers.
Llavors era normal fer vers. I en fèiem molt. Recordo, aquí, una Corona d’espines de Sagarra. Amb el Pou i el Joel Joan, que ja et pots imaginar. Al costat d’aquests dos monstres jo semblava un nan! Quins records.
N’has fet més de versos, enguany. Un espectacle singular és a partir d’Estellés.
Sí, Vicent Andrés Estellés musicat és una espècie d’encàrrec de l’associació d’espectadors del Teatre Lliure. Recordo que sortia de la catedral de León i vaig tenir una il·luminació, i vaig trucar al Toti Soler. Amb ell havíem fet una posada en escena de Coral romput amb en Joan Ollé. Vuit actors... era una altra cosa. Això és com el que van fer el Toti i l’Ovidi, amb tot el respecte i sense voler emular l’Ovidi. Hem recuperat tota la música que van utilitzar. De l’espectacle amb l’Ollé, em va faltar entendre-ho millor i fer-lo més, només deia alguns fragments. Estellés és un poeta extraordinari, si hagués nascut a Anglaterra el tindrien com un Déu.
Sempre has estat sensible a la poesia?
La poesia m’agrada des de molt jove, vaig començar fent recitals de poesia. L’any 1995 faig un espectacle a partir de la poesia de Gabriel Ferrater. He fet Verdaguer, Foix, Leopardi... I ara hi torno. És el fons d’armari i si tinc un dia lliure, m’agrada tornar-ho a recuperar. De jove llegia molt més, ara vaig a tir fix. No llegeixo quasi novel·la, m’encanta l’assaig. I poesia en llegia, de tant en tant, i crec que és un bon exercici per l’actor. A El cos jo feia una pintura amb la veu i les paraules. I cal passar per la poesia, perquè t’obliga a forçar l’imaginari.
Crec que llegir poesia és un bon exercici per l'actor
Parles de pintar amb el cos. Això és el que diuen els directors polonesos, que l’actor crea un paisatge. T’agradaria treballar amb algú com Krystian Lupa?
M’encantaria. Em tornaria boig, Krystian Lupa m’encanta. El teatre de l’est m’agrada, i no tot és igual. Després vas a Moscou i veus coses molt estranyes. És exactament el que diu el Lupa, i jo ja ho deia abans que el conegués, i coincidim. Els actors polonesos em fascinen, tota l’estona hi són. Sempre. I no forcen mai res, cap reacció, res... Anem cap aquí.
Hi ha directors que han treballat molt amb tu. Moltes obres, i molt intensament.
Amb en Xavier Albertí, que té una oïda extraordinària. Amb ell he arribat a corregir un quart de to, imagina’t. Això sí que són precisions absolutes, i no parlo de volum, parlo d’intenció. De vegades pot passar això, que pensis massa i massa fort. Però llavors tampoc no ajudes l’espectador, al contrari.
I tornes a dirigir un muntatge.
Yasmina Reza, sí. Vaig quedar molt fascinat amb Art. Sempre l’havia llegit des del clixé, per què no dir-ho, però treballant el text vaig veure totes capes. Pensa que ella i la Sarah Kane escriuen Art i Blasted l'any 1996, respectivament. Vull dir, que són dues de les autores que més influencien el teatre contemporani, i amb dos estils oposats. Una comèdia, si vols, i una tragèdia contemporània. Llegint-la vaig anar identificant els nivells de lectura i tinc ganes de muntar-la i de veure què passa. I m’he rodejat d’un equip que m’ajudarà, i molt. Tinc molta prudència en dirigir, però proposarem una visió pròpia, honesta i que interpel·li l’espectador. Ho traurem de la comèdia de situació.
