Pere Cristòfol és un advocat andorrà, aficionat a la història, que en els darrers temps ha investigat el setge a Barcelona per part de les tropes de Felip IV durant la Guerra dels Segadors. Ho ha fet, sobretot, mitjançant un text de Josep de Margarit i de Biure, la "Relation fidèle et exacte du siège de Barcelone fait par les espagnols en années 1651 et 1652". És tracta de l’únic document sobre els fets redactat per un dels alts comandaments catalans de la Guerra dels Segadors.

Batalla de Montjuïc. Quadre de Pandolfo Reschi.

Olivares era el follonero major del regne

Contra Olivares

Pere Cristòfol afirma que la Guerra dels Segadors és molt desconeguda, i que després de l'obra cabdal sobre el tema realitzada per mossèn Josep Sanabre el 1956 no hi ha hagut un treball global sobre aquest període. Cristòfol mostra grans discrepàncies amb els estudis de l'historiador John Elliott sobre el tema, sobretot perquè té grans diferències sobre la valoració del comte-duc d'Olivares. Segons Cristòfol, el privat de Felip IV seria "el follonero mayor del reino". No només seria un personatge odiat pels catalans, sinó que tampoc seria ben valorat pels castellans, i tindria "ben poca visió política": "És un home que es va posar en tots els embolics haguts i per haver, sense valorar si se'n podia sortir o no".

Una crònica sense signar

Cristòfol va topar, a la Biblioteca Nacional de França, amb una crònica del setge de Barcelona, que segons ell només pot haver estat escrita per Josep de Margarit i de Biure, pels detalls que dóna sobre les reunions del comandament català durant el setge. Es tractaria d'un document encarregat per la regent francesa, Anna d'Àustria, per identificar les causes de la caiguda de la capital catalana. Cristòfol creu que l'informe de Margarit va tenir en el seu temps poc ressò  i és poc conegut pels historiadors perquè era un text molt crític, fins i tot amb els caps militars francesos, un informe que deixava a molta gent malament ("justament o injustament", precisa Cristòfol). A desgrat de tot, se'n van fer diverses còpies (Cristòfol n'ha identificat tres). Cristòfol n'està convençut que el cronista oficial de Lluís XIV, Vittorio Siri, va aprofitar l'informe de Margarit per redactar l'apartat de la seva obra corresponent al setge de Barcelona.

Una guerra llarga

La Guerra dels Segadors va començar com una simple revolta. Però la reacció de la cort espanyola, amb la tramesa d'un gran exèrcit sobre el comandament del marquès de los Vélez, va provocar que es generalitzés el conflicte. "Van massacrar tota la resistència, com ho havien fet a Flandes", apunta Pere Cristòfol. Davant aquesta situació, les autoritats catalanes van demanar ajut a França i van nomenar Lluís XIII com a comte de Barcelona (el que suposava l'annexió de Catalunya a l'Estat francès). Els combats van començar amb la victòria francocatalana a la batalla de Montjuïc, el gener de 1641. Durant anys les victòries francocatalanes i castellanes s'anirien alternant. Però el 1648 va començar la Revolta de la Fronda a França i l'exèrcit francès va haver de desviar cap al seu propi territori recursos i soldats. Cristòfol pensa que aquest va ser el motiu del canvi de signe de la guerra: "a partir d'aquest moment, l'exèrcit francès explota brutalment la població, l'extorqueix". I això va generar revoltes contra els francesos. Mentre aquests anaven retirant-se, les forces espanyoles anaven ocupant nous territoris. A més a més, la pesta va afectar especialment als catalans. A Barcelona, segons Cristòfol, podria haver-hi mort al voltant del 50% dels habitants...

Josep de Margarit i de Biure.

Admiració absoluta

Cristòfol no amaga la seva gran admiració per Josep de Margarit (1602-1685). Margarit va formar part de la primera delegació de catalans que es va enviar a París quan va esclatar la Guerra dels Segadors. Va quedar fascinat per França i sempre més li romandria fidel. Quan va tornar a Barcelona va ser nomenat, pels francesos, governador de Catalunya. Es va distingir en l'organització del sometent, però també en la detenció de partidaris dels castellans, i per aquest motiu es va convertir en la bèstia negra dels partidaris de Felip IV. I durant el setge de 1651-1652, segons Cristòfol, Margarit es va convertir en "l'ànima de la resistència de la ciutat", enfrontat al general francès Ferdinand de Marsin, sospitós de col·laborar amb els castellans. Les forces castellanes van acusar Margarit de tot tipus de crims (fins i tot d'una matança de soldats a Vilafranca del Penedès, el 1641, de la que no en seria responsable). Felip IV va intentar acabar amb el dirigent català: va infiltrar espies a Barcelona per matar-lo, i va oferir una recompensa de 100.000 lliures pel seu cap. Sempre sense èxit.

El setge més llarg

Cristòfol explica que el setge de 1651-1652 va ser fins i tot més llarg que el de 1714. S'intentarà fer caure Barcelona per la fam. Es van anar construint diferents forts, però fins l'abril de 1652 no es va tancar el cordó de setge i arribaven alguns proveïments per terra. Després encara van arribar subministraments per mar. Però això es va acabar quan els espanyols van conquerir Mataró i altres poblacions marineres des d'on s'enviaven aliments. Si la ciutat va resistir tant, segons Cristòfol, és perquè Margarit havia reservat grans quantitats d'aliments dins la ciutat, i perquè les racions de supervivència es van anar disminuïnt fins a quedar reduïdes a gairebé no-res. En el moment de la rendició, els catalans estaven exhaustos, però els espanyols també. Dels 6.000 homes que havien enviat de França a Barcelona, només en van sobreviure 1.800. I els espanyols podrien haver arribat a tenir 20.000 baixes, segons Cristòfol.

Mapa del setge de Barcelona. Imatge cedida per Pere Cristòfol. 

Més enllà del setge

Margarit va escapar de la ciutat catalana poc abans de la capitulació, amb una petita barca, perquè sabia que els conqueridors no tindrien pietat amb ell. De fet, en la capitulació de Barcelona es va incloure un perdó general, però es va especificar que Margarit no tindria dret a cap perdó. Va arribar a Begur i d'allà se'n va anar cap a Roses, on va preparar la resistència front a l'exèrcit espanyol. Més tard va continuar cap al Rosselló, que no havia caigut en mans dels castellans. El 1653 va organitzar unitats militars, amb voluntaris catalans, per tornar a ocupar Barcelona. Es va acostar molt a la ciutat, però no va aconseguir prendre-la, perquè no es va produir l'aixecament general contra les autoritats castellanes que ell esperava. Es va haver de tornar a retirar cap al Rosselló. El 1659 va ser nomenat virrei francès de Catalunya, quan els francesos encara dominaven uns pocs terrenys al sud dels Pirineus. Però poc després Espanya i França van signar la Pau dels Pirineus. Els francesos van renunciar al Principat a canvi de la Catalunya Nord i van retirar-se de Roses, de Cadaqués, de la Seu d'Urgell i de les seves darreres places. Cristòfol explica que Margarit viuria a França fins a la seva mort, el 1865, i seria recompensat pel rei francès amb diverses propietats i amb càrrecs per als seus fills.

La clau és a França

Pere Cristòfol està preparant un llibre, basat en la crònica del setge de Margarit, per publicar a l'Abadia de Montserrat. Creu que el document de Margarit és excepcional, sobretot per la fidelitat amb que explica allò que passava a Barcelona. Reconeix que, malgrat tot, no és tan precís amb allò que passava fora de la ciutat. Per això Cristòfol ha consultat moltes fonts franceses sobre la Guerra de Successió. Prepara un estudi introductori a la Relation fidèle et exacte du siège carregat de dades per explicar la Guerra dels Segadors, el setge de Barcelona, i la vida del seu admirat Josep de Margarit.

 

Foto de portada: El setge de Barcelona per Joan d'Àustria. Quadre de Pandolfo Reschi (1643-1699). Galleria Corsini de Florència.