L’any 2012 les tropes governamentals sirianes van entrar a la ciutat de Darayya provocant una massacre brutal. La localitat havia estat un fort nucli de protestes contra la dictadura de Bashar al Assad i per això la població va ser durament castigada. L’exèrcit del règim va posar en setge la ciutat, bombardejant-la indiscriminadament. A l’interior, les tropes rebels mantenien el control i els ciutadans resistien com podien. Però, entre la mort i el caos, uns quants joves van conservar l’esperança i, sorprenentment, també la literatura. L’espectacle Els contrabandistes de llibres de Darayya, que es pot veure fins al 9 de febrer a la Sala Tallers del TNC, es desplega al voltant d’aquesta història real.
Entre la mort i el caos, uns quants joves van conservar l’esperança i, sorprenentment, també la literatura
Una biblioteca secreta al cor de Darayya
En plena guerra de Síria, el Shadi, l’Omar i l’Ahmad, tres fotògrafs sirians rebels, es van dedicar a rescatar llibres d’entre la runa per catalogar-los i construir una biblioteca secreta al cor de Darayya. La lectura va servir als nois i als seus veïns per evadir-se, però també per teixir relacions de comunitat i connectar amb la realitat d’una manera crítica. Llegir enmig de la destrucció es va convertir en un acte de rebel·lió col·lectiva contra la violència i la censura del règim d’Assad. L’any 2015 la periodista franco-iraniana Delphine Minoui va descobrir la iniciativa a través d’una fotografia de Facebook. La història la va captivar i de seguida va contactar amb els nois, amb qui es va entrevistar durant mesos per videotrucades entretallades. De tota aquesta experiència la periodista en va escriure un llibre: Les Passeurs de livres de Daraya (2017).
En plena guerra de Síria, el Shadi, l’Omar i l’Ahmad, tres fotògrafs sirians rebels, es van dedicar a rescatar llibres d’entre la runa per catalogar-los i construir una biblioteca secreta al cor de Darayya
Ara, el projecte de la companyia Dau al Sec reprodueix el treball de Minoui, relatant-nos cronològicament la investigació de la periodista i la relació que va establir amb els joves sirians. Casualment, la programació de la peça ha coincidit amb un últim gir de guió. El passat mes de desembre del 2024, després de cinquanta-quatre anys al govern, les forces rebels de Síria van fer caure el règim de Bashar al-Assad. És, per tant, un bon moment per recuperar el conflicte i reflexionar-hi. I fer-ho a través d’una història tan concreta sempre ajuda a fer-nos comprensible el relat històric als ciutadans despistats, posant així noms propis als titulars i a les dades.
De fet, la principal virtut de l’espectacle és que aconsegueix apropar-nos informativament al conflicte de manera entenedora. Ara bé, això és un valor periodístic, no un valor teatral. I les arts escèniques haurien d’anar més enllà d’una voluntat didàctica, de la qual peca l’espectacle. El teatre ha de fer sobretot o només pedagogia? La proposta potser necessita explorar d’altres llenguatges més pròpiament teatrals per suggerir i conduir els espectadors cap a la reflexió crítica, i no només per explicar-la com si es tractés d’un 30 minuts merament escenificat i sense testimonis reals.
La principal virtut de l’espectacle és que aconsegueix apropar-nos informativament al conflicte de manera entenedora
L’adaptació d’Albert Tola i Iban Beltran (qui també ha dirigit l’espectacle) es configura a base de monòlegs i converses expositives, alguns materials documentals audiovisuals, molts estímuls lumínics i sonors, gravacions en directe, jocs amb la dimensió experiencial dels espectadors, fragments de poemes i alguna metàfora poc sorprenent (totxos, flors i espelmes). Però usar tots aquests elements sensitius no implica, per se, teatralitzar una història, sinó vestir-la i amenitzar-la. De fet, s’insisteix a través de tots els recursos possibles en no perdre la realitat de vista. Una llum tènue, per exemple, manté il·luminat el públic durant tot l’espectacle, en un clar intent de fer-lo partícip. I darrere les pantalles i plafons que es mouen en escena, els budells de l’escenari ens queden al descobert, una imatge molt bonica i interessant que no s’aprofita.
L’obsessió per una “realitat verdadera” també inclou els intèrprets. Els actors, d’origen àrab Ilyass El Ouahdani, Marwan Sabri i Jorge-Yamam Serrano han estat escollits per la seva proximitat cultural amb Síria (tot i que ni són sirians ni han viscut el conflicte), i en segon terme ha quedat la seva destresa interpretativa, que en aquest cas resulta un punt forçada i encarcarada. En canvi, el paper de Monoui l’encarna la periodista catalana Laura Rosel. Per què aquest canvi de criteri? Que potser no hauria estat més coherent escollir també a una actriu àrab? Tot i que Rosel es defensa prou bé, la seva figura no aporta cap tret diferenciador a l’espectacle. I, si es buscava que la intèrpret tingués una relació amb l’ofici, per què no han escollit una periodista més lligada professionalment a la guerra de Síria o que tingués experiència d’anys en els conflictes a l’Orient Mitjà?
L’excés de recursos sensitius i el joc de nines russes i miralls (la Laura Rosel emulant la vivència d’una periodista privilegiada que, al mateix temps i a partir d’un llibre, explica la seva relació amb uns joves sirians a través de les pantalles) posen més barreres a una realitat que al públic ja ens quedava lluny culturalment i geogràficament. Com a espectadora, tot això em va dificultar endinsar-me en la història, em va impedir que em remogués i que em permetés oblidar per uns instants la meva vida tranquil·la per connectar amb la duresa de la dels altres.
L’espectacle, en conjunt, no aconsegueix traslladar-nos una reflexió humana o històrica universal, transmetre’ns sensacions que ens puguem endur a casa, que ens tornin al cap o al cor quan ens ensabonem a la dutxa o quan som al metro anant a treballar
Una separació que probablement també es produeix pel fet que l’espectacle, en conjunt, no aconsegueix traslladar-nos una reflexió humana o històrica universal, transmetre’ns sensacions que ens puguem endur a casa, que ens tornin al cap o al cor quan ens ensabonem a la dutxa o quan som al metro anant a treballar. Sospito que això passa perquè tant el contingut com la proposta escènica no surten d’unes coordenades espai-temps molt concretes, del cas particular de la periodista i la biblioteca secreta. Quedem atrapats en l’escenificació d’una veritat periodística, en la representació literal de la realitat d’una anècdota.
Quedem atrapats en l’escenificació d’una veritat periodística, en la representació literal de la realitat d’una anècdota
És veritat que en temps de barbàrie la cultura ens humanitza i és important no oblidar-ho. Aquests són els missatges universals que en podem extreure, però no deixen de ser dues idees comunes molt vistes en múltiples propostes artístiques i que, per tant, al no sorprendre conviden poc als espectadors a continuar movent la neurona. I, tot i que en l’espectacle hi ha una voluntat encertada d’assenyalar alguns grisos (per exemple la controvertida figura d’Estat islàmic dins del moviment dels rebels o la invisibilització de les dones de Darayya), aquests matisos se’ns presenten a pinzellades i deslligats del conjunt, com pedaços.
Els contrabandistes de llibres de Darayya ens informa d’un conflicte històric de manera entenedora i ens dona a conèixer un cas de resistència política i humana suggerent, però, amb tot això, no resulta prou significatiu com a experiència estrictament estètica i artística
En definitiva, l’espectacle Els contrabandistes de llibres de Darayya ens informa d’un conflicte històric de manera entenedora i ens dona a conèixer un cas de resistència política i humana suggerent, però, amb tot això, no resulta prou significatiu com a experiència estrictament estètica i artística. Tot plegat, em recorda a una columna que l’actriu i dramaturga Berta Prieto va escriure l’any passat al Quadern de El País: “[···] la nostra cartellera és plena d’obres que aposten per la veritat, fetes amb molt bona intenció i amb una voluntat reparadora, però absolutament allunyades del fet artístic”.