Bon dia o bona tarda. La setmana passada, publicava en aquesta secció un article sobre tot allò que cal saber abans de començar a estudiar periodisme. A l’escrit en qüestió, prometia una segona part si no em despatxaven o moria abans. Cap d’aquestes dues premisses s’ha complert –o almenys no en tinc constància–, de manera que ja tornem a ser per aquí. Que la introducció d’aquell text serveixi com a prefaci del següent.

Si fa nou dies parlava sobre els perills que trobaràs dins de la facultat –professors ingenus, resignats i malvats, bàsicament– aquest cop toca posar èmfasi en la jungla que t’espera fora de les aules. Per començar a endinsar-t’hi no cal que acabis la carrera.

Com a bon estudiant amb ganes de menjar-se el món que segur que ets, t’hi introduiràs de pet ben aviat, aproximadament entre el final del primer curs i l’inici del segon, quan l’adrenalina provocada per l’arribada a la universitat hagi caducat i la pressió i competitivitat intrínseca del sistema capitalista t’hagi començat a corrompre l’encefalograma. “Si no començo a fer-me veure, quan surti d’aquí no seré ningú”, et diràs a tu mateix. Aleshores apareixerà el professor més flipat de la facultat, aquell que entra a classe com si fos Michael Jordan a la pista del United Center, i ho acabarà de rematar amb un: “El millor que podeu fer és oferir col·laboracions als mitjans de comunicació”. Serà llavors quan tu, talment com si fossis Agamèmnon buscant Hèlena a La Ilíada, et llançaràs a la recerca de la cobejada visibilitat.

La visibilitat

Està malament que ofereixis els teus serveis als mitjans abans d’acabar la carrera? La resposta, com et pots imaginar, és rotundament no. Tot al contrari. La millor manera de progressar en aquesta professió és coneixent les redaccions en primera persona, quelcom que a la facultat és difícil que passi. De fet, alguns dels millors periodistes que coneixeràs no tenen el títol de periodista. Per què? Doncs perquè, de la mateixa manera que un plat de pasta no necessita formatge per ser un plat de pasta, un periodista no necessita el títol per ser periodista. Que sí, que tot suma. Però simplement no el necessita. I és positiu que sigui així.

Aleshores, et preguntaràs, quin cony de problema hi ha? Si no t’ho preguntes, em sap greu, aquesta és la meva manera d’interpel·lar el lector i enllaçar paràgrafs. No en sé més. Com deia, el problema, resumint-ho de la manera més ràpida possible, és que s’aprofitaran de tu.

Al contrari del que puguis pensar, el cert és que aconseguir col·laborar en mitjans locals o digitals és més senzill del que et penses. El que és difícil és que et paguin. Els editors o responsables d’aquests mitjans moltes vegades es mouen pels mateixos interessos que Jordi Pujol, els captaires o els francesos sense privilegis de l’any 1789; és a dir, pels calés. El teu contingut servirà per omplir pàgines de premsa comarcal o minuts de ràdio i tu, a canvi, rebràs un salari de 0,0 euros. Però hauràs aconseguit l’anhelada visibilitat i, de passada, hauràs despertat la ira d’alguns graduats que, com a graduats, sí que aspiren a cobrar pel que escriuen.

“Si no t’agraden les condicions fes-te un bloc i no et llegirà ni ta mare”, et diran els editors. La realitat és que el teu reportatge sobre els gats abandonats del Vendrell o la teva secció setmanal sobre el cinema de Tarantino en mitjans oficials tampoc se la llegirà ni la teva mare. I si ho fa, segurament serà per pena.

No està tot perdut

“Però Pau, cabró, aleshores què vols que faci?”, diràs. Doncs bé, encara que sembli contradictori, t’animo a col·laborar amb tots els mitjans que puguis. Fes-ho, però, d’una altra perspectiva. Ets tu qui ha de prendre consciència. Qui s’ha de desfer de la benevolència inútil. Qui ha de comprendre que el món és un lloc pervers i que els cantants de Txarango, en el fons, no són feliços. Aleshores estaràs llest per ser tu qui s’aprofita del mitjà.

No et paguen i, en moltes ocasions, no et donaran les gràcies. Tampoc tindràs la visibilitat que t’esperaves. Per tant, oblida’t de tots aquests factors i centra’t a aprendre, a definir cap a on vols anar i a estipular quines són les línies mestres del teu futur professional. Recorda: si no cobres, tampoc poden exigir-te una regularitat militar i, en cap cas, estan legitimats per posar-te límits editorials. Fes-me cas. Experimenta, posa’t a prova i, en definitiva, lia-la una mica. No té cap sentit aspirar a ser vist des de fora quan, de fet, encara no saps qui ets per dins.