No sé si us passa que quan aneu a la perruqueria entreu en un lapse de temps desconegut, dilatat entre l’escalfor dels assecadors. L’hora de sortida sempre és un misteri impossible de desxifrar. I un cop a dins, sorprenentment, hi queda diluïda la gana, la set o fins i tot les ganes d’anar al lavabo. Esperar, seure, mirar la gent, esperar l’estona del tint, aigua calentona, vuit ensabonades. Esperar, tisores, esperar, assecador. I opinar del tallat d’un o de l’altre, fer-te amiga del veí que es retalla el clatell. Oblidar una mica qui ets i què hi ha fora, si t’espera la família o si ja fa estona que t’han multat perquè només havies pagat una hora i mitja de tiquet. Com a La autopista del sur, de Cortázar. Aquí, però, sentint el lent circular de les hores rodejada de productes capil·lars.

Em tranquil·litza quan no puc lluitar contra l’esdevenir dels actes i només puc esperar

Suposo que hi deu haver gent que s’hi posa nerviosa. A mi m’agrada. Ja he explicat en algun altre article els meus problemes amb la puntualitat i la gestió del temps, per això em tranquil·litza quan no puc lluitar contra l’esdevenir dels actes i només puc esperar, “como si ese tiempo atado a la muñeca derecha o el bip bip de la radio midieran otra cosa, fuera el tiempo de los que no han hecho la estupidez de querer regresar a París por la autopista del sur un domingo de tarde” o a la perruqueria un dissabte al matí. Només si m’ho explico així, com si realment estiguéssim atrapats, entenc que puguin sorgir amistats i converses inconcebibles a qualsevol altre lloc. Resums tragicocòmics de la teva vida amorosa mentre et passen les tisores afilades arran d’orella. Projeccions de canvi de feina amb el cap ple de trossets quadrats de paper de plata. 

Les confessions tampoc no són sempre en una sola direcció, allà tothom s’obre en canal i explica les intimitats sense vergonyes

Potser perquè et sents vulnerable sorgeix aquell atac de sinceritat. I en una situació de confrontació calculada perquè no es donen gaires moments de contacte visual (el perruquer o perruquera es concentra en els cabells mentre tu expliques la vida) i quan hi són és sempre a través del mirall i, per tant, fins a cert punt indirectes. Les confessions tampoc no són sempre en una sola direcció, allà tothom s’obre en canal i explica les intimitats sense vergonyes: l’altre dia el noi que es tallava els cabells al meu costat li donava consells a la perruquera que no sabia com interpretar els missatges que li enviava l’amant. A vegades hi ha cafè, s’hi comenten viatges i s’hi critiquen els personatges grotescos de les revistes del cor. No s’acostuma a entrar gaire en política, per si de cas.  Hi ha bon humor en general, tot i que també s’hi pot viure algun moment de tensió quan el resultat no és el que s’esperava... I aquí sí que sempre toca ser positius i animar el client que ja és com un cosí-germà. L’última vegada que hi vaig anar, no fa gaires dies, després d’hores, pensava que, ben organitzats, tindríem espai per menjar i dormir, sobre les tovalloles. Es formarien comissions, es racionaria l’aigua.  Tindríem moments de converses buides i especulacions sobre la nostra situació. Hi hauria líders i disputes. Algú acabaria enamorant-se, potser. I amb el temps, l’anciana que va entrar per fer-se la permanent acabaria morint i deixaria un buit. 

Oblida tot el que passa a fora i centra’t en aquest microcosmos de miralls i cabells a terra. És com casa. Per això no et sap greu saber que encara trigaràs hores o dies a sortir-ne

Potser algú, per casualitat, em llegeix des de la perruqueria. Segur que ja fa estona que hi ets. Però estàs bé, amb el confort del so dels assecadors i les veus alienes d’uns desconeguts amb unes cares que ja et són estranyament familiars. Pren paciència, estableix conversa. Oblida tot el que passa a fora i centra’t en aquest microcosmos de miralls i cabells a terra. És com casa. Per això no et sap greu saber que encara trigaràs hores o dies a sortir-ne.