Barcelona, 6 d’octubre de 1934. Dos quarts de vuit del vespre. Fa 90 anys. El president Companys sortia al balcó del Palau de la Generalitat i davant una plaça de Sant Jaume plena de gom a gom; proclamava la República catalana dins la República Federal espanyola. Aquella proclamació va provocar una violentíssima reacció del govern central de la República. L’exèrcit espanyol va sortir als carrers de Barcelona i va convertir la capital catalana en un dantesc escenari de guerra urbana que se saldaria amb 74 morts; 252 ferits; més de 3.000 detinguts; la detenció i empresonament del govern de Catalunya; la intervenció de la Generalitat i la clausura del Parlament. El 6 d’octubre de 1934, el president Companys no va proclamar la independència. Llavors, què perseguia exactament, que va provocar aquella brutal reacció del poder espanyol?
L’arrel dels Fets
Per a entendre els Fets d’Octubre del 34 (la proclamació, la defensa de la proclama i la repressió governamental); ens hem de remuntar a un any abans. El 12 de setembre de 1933 queia el quart executiu de la II República (juny – setembre, 1933), format per una coalició de partits d’esquerra (Acció Republicana, PSOE, Partit Republicà Radical Socialista i Partit Republicà Democràtic Federal) i presidit per Manuel Azaña (AR); que governaven amb el suport puntual dels galleguistes de l’ORGA i dels catalanistes d’ERC. Niceto Alcalà-Zamora —president de la República i, per tant, cap d’Estat— va estimar que tant el lideratge de Manuel Azaña (Acció Republicana) com el ventall d’aliances dels partits d’esquerres, ja s’havien esgotat. Va dissoldre les Corts generals i va convocar eleccions.
Els nous vents de 1933
La campanya electoral de 1933 va ser d'una duresa extraordinària. La dreta espanyola, en tota la seva varietat de colors i d’olors, es va conjurar per recuperar el poder que havia ostentat fins a la proclamació de la República (abril, 1931). El PRR, de Lerroux; la CEDA, de Gil-Robles i el Partit Agrari Espanyol, de Martínez de Velasco; van concórrer als comicis per separat i cadascun amb els seus propis programes, però amb un denominador comú: revertir les polítiques progressistes dels primers executius republicans i liquidar l’autogovern de Catalunya (en aquell moment, l’únic territori autònom). Aquell discurs va calar profundament en amplis sectors socials, sobretot al centre i al sud peninsulars, i a les eleccions de 19 de novembre de 1933 aquella triada involucionista obtenia 255 dels 472 diputats en joc.
La mort del president Macià
Quatre setmanes més tard (25 de desembre de 1933) moria, prematurament i inesperadament, el president Macià. Al peu del canó: va estar despatxant afers d’Estat fins mitja hora abans de morir. I el 5 de gener de 1934, en virtut del Reglament de la Generalitat; Lluís Companys, president del Parlament, esdevenia president del govern de Catalunya fins a la conclusió de la legislatura. L’arribada de Companys a la presidència de la Generalitat va desfermar tots els dimonis que larvaven pels racons més insospitats de l’estructura d’ERC. El nou president va promoure una guerra interna que, ocultament, perseguia la substitució la gent de Macià —independentista— pels seus acòlits —federalistes—; i que va limitar, enormement, la capacitat de resposta del govern de Catalunya a l’hostilitat que ja projectava el nou executiu espanyol.
La Llei de Conreus
L’11 d’abril de 1934, el Parlament de Catalunya votava la Llei de Contractes de Conreu, que enviava a la paperera de la història l’anacrònica i oligàrquica Llei de Contractes de Rabassa Morta. La Llei de Contractes de Conreu (progressista i social) era el projecte estrella de Companys; però havia generat un colossal enfrontament entre ERC (partit del govern) i la Lliga Regionalista (principal partit de l’oposició i defensor dels drets dels latifundistes agraris). L’executiu central, presidit per Lerroux (PRR) i immers en la campanya d’enderroc de l’autogovern de Catalunya, ho va veure com una oportunitat; i amb la col·laboració de la Lliga Regionalista i de l’Institut Sant Isidre (el sindicat dels latifundistes catalans), va recórrer la llei; i unes setmanes més tard (8 de juny de 1934) el Tribunal de Garanties Constitucionals l’anul·lava.
L’asfíxia de l’autogovern de Catalunya
La Llei de Contractes de Conreus havia de tenir un abast social i econòmic limitat. Però el fet que hagués estat convertida en munició contra les institucions catalanes (Generalitat i Parlament) va convèncer el president Companys i els seus consellers que l’autogovern era en un carreró sense sortida. Llavors, en aquell moment, es comença a gestar l’estratègia que conduiria als Fets d’Octubre. El president Companys pensa que l'única forma, no ja de desenvolupar, sinó de supervivència de l’autogovern de Catalunya, era modificant l’arquitectura política de l’estat espanyol. La República espanyola era un estat unitari. I si bé és cert que, també en aquell moment, el País Basc, el País Valencià i Galícia havien iniciat les ponències de redacció dels seus respectius Estatuts, també ho era que Catalunya era l’únic territori autònom de la República espanyola.
L’estratègia de Companys
La proclama del 6 d’octubre de 1934 no va ser una declaració d’independència. Companys mai va ser independentista i, precisament, el conflicte que havia creat dins del seu partit i del seu govern era provocat per la maniobra de depuració contra la gent de Macià. El que pretenia era implicar els autonomistes bascos, valencians i gallecs a sumar-se a un projecte modernitzador d’Espanya que sorgia de Catalunya. Un corrent de solidaritat cap a Catalunya, entre aquelles societats que aspiraven a autogovernar-se. I això explicaria, també, la violentíssima reacció del govern central espanyol. Lerroux, Gil-Robles i Martínez de Velasco, van interpretar aquella proclama com una gravíssima amenaça (un desafío, en la terminologia clàssica hispànica) al seu projecte involucionista i recentralitzador.
L’error de Companys
La proclama de Companys va ser un error polític de dimensions colossals. El govern de Catalunya mai va calcular la reacció dels espanyols i, en conseqüència, mai va crear els recursos per fer front a aquella violentíssima reacció. I les proves de tot això les tenim en els mateixos fets. Pocs minuts després de la proclama, el president Companys es va dirigir als seus consellers i es va despatxar amb un “... ara no direu que soc poc catalanista”, que posava en relleu l’escassa confiança que tenia en la seva pròpia estratègia. I durant aquella llarga nit de guerra als carrers de Barcelona; els qui, de debò, van sortir en defensa de les institucions de Catalunya, arriscant o perdent les seves vides, no van ser ni els Mossos d’Esquadra ni els Guàrdies d’Assalt; sinó els milicians del partit independentista Estat Català i del sindicat independentista CADCI.
