10.000 jueus van salvar la seva vida, entre 1939 i 1944, fugint de França a través del Pirineu de Lleida. L'odissea d'aquests fugitius és l'argumental del documental Perseguits i salvats, que s'estrenarà aquest dissabte 25 de novembre a les televisions locals, a Movistar+, i a la Xarxa. La pel·lícula, dirigida per Daniel Serra i Jaume Serra, recrea el viatge d'aquests fugitius a través dels seus descendents, que repeteixen la travessa, i a través d'entrevistes a Paquita Sitzer, que va travessar el Pirineu amb els seus pares i el seu germà quan tenia cinc anys i que ara, 75 anys més tard, ha retornat a Catalunya per participar en el rodatge d'aquest documental. També ha assistit a la presentació de la pel·lícula, on ha dialogat amb Pilar Rahola.

Anys de recerca

El documental, produït per la Xarxa i per la Diputació de Lleida, entronca amb una llarga recerca menada per l'historiador Josep Calvet, qui investiga aquesta història des que va trobar, entre la documentació de Sort, un document d'un grup de jueus que havia passat per la presó local. Aquesta recerca, assumida per l'Institut d'Estudis Ilerdencs, va gaudir del suport de la Diputació de Lleida, que més tard va publicar un llibre sobre el tema i va senyalitzar sobre el terreny cinc de les rutes d'evasió, tot donant-li una dimensió turística i cultural. Joan Reñé, president de la Diputació de Lleida ha volgut destacar que aquests rutes són tota una lliçó de generositat i de solidaritat per part de les poblacions de Lleida.

De França a la presó de Sort

Les rutes parteixen de França i van per les zones més inhòspites de la regió, perquè eren les menys vigilades per les patrulles alemanyes. Els fugitius, que solien viatjar sense roba ni calçat adaptat a l'alta muntanya, havien de caminar de nit per no ser detectats. Anaven molt lents, perquè viatjaven sovint amb nens, amb gent mal alimentada, amb vells o amb malalts. Sempre, amb por, perquè si eren detectats pels gendarmes o pels alemanys eren conduïts directament als camps d'extermini. I quan arribaven al primer post de la Guàrdia Civil no estaven lliures del tot: eren reclosos a la presó de Sort (un edifici que ara s'ha museïtzat), en condicions penoses. I alguns, que tenien mala sort, eren retornats a França, des d'on se'ls enviava als camps nazis. Sembla increïble, veient el documental, que hi hagués tant d'horror en un lloc tan bell...

Història amagada per les pròpies víctimes

"Hi havia coses que la meva mare em va explicar quan no hi era el pare", explica el fill d'uns dels fugitius que va passar pel Pirineu i per la presó de Sort. Hi ha aspectes de la fugida que les traumatitzades víctimes no van explicar mai. Un grapat de fills i néts dels fugitius, acompanyats de Calvet i dels directors del documental, van voler sentir una mica més aquesta història a través de la seva experiència personal. Tots ells en van sortir ben satisfets de la recreació de la ruta dels seus avantpassats, i van poder entendre molt més la memòria de la seva família. Hi ha histories, malgrat tot, que no s'expliquen al documental, o que es tracten per sobre, i que caldria no oblidar: pastors que van enriquir-se extorquint als fugitius, guies que abandonaven els jueus a la seva sort, bandolers que robaven i mataven als jueus quan fugien la frontera, habitants de la regió que van delatar el pas de jueus als nazis... No tot va ser solidaritat.

Emotiu

El documental, en centrar-se en l'experiència de la memòria dels descendents dels jueus, dóna una visió limitada de la història. Les cadenes d'evasió no només facilitaven la fugida de jueus, sinó també la d'aviadors aliats, enemics del nazisme que volien unir-se a la França Lliure o opositors polítics al nazisme, com va descriure magistralment Francesc Viadiu, membre de les xarxes resistents, a Entre el torb i la Gestapo. Per altra banda, com en tants estudis sobre memòria històrica, hi ha una tendència excessiva a presentar les víctimes com herois (en aquest cas descuidant els veritables herois, els que van fer que aquestes cadenes fossin realitat). A desgrat de tot això, els directors aconsegueixen treure el màxim partit dels escassos recursos que tenen. Utilitzen de forma magistral la bellesa del paisatge pirenaic i la música del violoncel. I construeixen un relat altament emotiu d'un episodi gairebé desconegut de les terres de Lleida. Amb un avantatge clar: volen construir un relat obert, que deixa moltes portes obertes al debat. Asseguren que aquest treball és un "homenatge a tota una generació, aquella que els nazis no van voler que existís". I han volgut recordar que, avui, encara hi ha gent que ha de fugir dels seus països, i que Europa no els tracta com hauria de tractar-los.