Una volta sencera al sol i el Parc del Fòrum va tornar a semblar un formiguer en un dia enfeinat. I Pet Shop Boys els caps de màquines. El duo britànic va ser l'encarregat d'amenitzar la primera nit d'un Primavera Sound que, encara que lluny de la xerinola dels 12 dies de l'última edició, va demostrar que és un dels festivals més totxos de tots els temps. I ho va fer casualment en una jornada que no es va assemblar en res al Primavera Sound de les dues setmanes, aquell que ja per sempre serà recordat com el més gentrificat i impersonal de la història. Allò d'ahir va ser una altra cosa: aquella estoneta sí que va assemblar-se una mica més al festival que haurien d'aspirar a ser tots els festivals.
🟠 Primavera Sound 2023: concerts, cartell, entrades i tot el que has de saber del festival de Barcelona
No és que hi hagi un sol prototip vàlid de festival, però hi ha pinzellades estructurals que sempre inclinen les coses cap a la balança del bon fer. No és el mateix tenir espai per ballar en un concert que estar anxovat durant dues hores, amb tota l'ansietat que això comporta. Tampoc no és el mateix redimensionar la importància de l'armari que anar amb el primer que es preï. Fa anys que el Primavera Sound aspira a ser un cosí germà del Coachella, però allò d'ahir va apropar-se més a una disco mòbil que a un espectacle californià. Va ser una festa còmoda, despreocupada i sense postureig, un reflex real de la societat diversa que es va allunyar de convertir-se en un photocall ple d'influencers. L'actuació de Pet Shop Boys va poder veure's sense milers de telèfons mòbils tapant l'escenari i sens dubte va ser d'agrair no estar en plena onada de calor.
Neil Tennant i Chris Lowe són un clàssic dels 80 i dels 90. Algunes de les seves cançons són himnes encimbellats i el seu carisma robòtic com d'una altra època segueix podent conciliar generacions. És el seu hàbitat natural. El concert va pujar la mitjana d'edat del Primavera Sound i es va consagrar com l'epitafi perfecte d'aquesta malenconia que es cura ballant. Suburbia va obrir la veda dels hits i l'electro pop congènit d'aquests dos amics es va colar en un recinte que sense estar obert en la seva totalitat va poder donar empara a més de 26.000 persones (i gratis). La reguera discotequera va seguir degotant amb I don't know what you want but I can't give it anymore, Rent o Domino Dancing, amb una proposta sòbria però enlluernada per un número audiovisual de traca. Hi va haver canvis de vestuari inclosos i un públic de dimecres laboral entregat el furor del qual va anar in crescendo i que va explotar amb l'arribada d'Always on my mind fins a intensificar-se amb un final èpic a ritme de Go west, It's a sin, West End girls i un Being Boring després dels bisos.
El concert va pujar la mitjana d'edat del Primavera Sound i es va consagrar com l'epitafi perfecte d'aquesta malenconia que es cura ballant
Igual que ja va fer Coldplay just una setmana abans, Tennant va dedicar la totalitat del concert a la memòria de Tina Turner i, encara que va interactuar poc amb el públic, sí li va donar la benvinguda, ja ben entrat el xou, amb el seu mític crit de guerra anglès ("good evening Barcelona, we are the Pet Shop Boys!") i deixant de banda qualsevol polèmica idiomàtica (i política) possible. En el concert inaugural del Primavera Sound es van veure molts espectadors autòctons i gairebé menys estrangers —en el que feia més olor a excepció que a presagi, veurem— i els cotxets, els nens menors de 8 anys i fins i tot algun senyor gran vestit amb pantaló de pinça també estaven com peix a l'aigua, perquè no envelleix qui pot, sinó qui vol.
Va ser un miratge? És possible. Els propers tres dies la música, l'espai i la gentada del Primavera es multiplicaran, i la calma de la inauguració té possibilitats de veure's enlluernada pels 16 escenaris que acolliran a Blur, Depeche Mode, Rosalía, New Order o Calvin Harris. El que a dia d'avui és innegable és que el festival va oferir una inauguració suculenta per a tots els públics que l'organització, qui sap, podria utilitzar a curt termini per callar boques dissidents que reneguin de la massificació, la mala organització o el descontentament. Jugada mestra o declaració d'intencions?