Joan Ximénez Valentí, Petitet, és un gitano de Portal (del carrer de la Cera), que havia estat palmero d’en Peret. Ara, malgrat una greu malaltia, s’ha embrancat en un projecte molt complex: portar la rumba al Liceu, perquè els músics de rumba toquin amb una orquestra simfònica i la gent conegui què és la rumba de debò. El cineasta Carles Bosch, nominat a l’Oscar per Balseros, s’ha animat a gravar tota aquesta aventura per transformar-la en un documental. Parlen amb El Nacional al bar O’Barazal del Paral·lel, el que anomenen “l’oficina”, el lloc on Petitet se sol reunir amb els músics, i on s’han rodat moltes escenes de la pel·lícula.
La seva obsessió, des de fa uns anys, és portar la rumba al Liceu. Per què?
Petitet: Jo sempre explicava a la meva mare tot lo que volia fer, i una de les coses que em feia molta il·lusió era portar la rumba a un gran teatre, perquè la toquessin amb una orquestra simfònica. La meva mare sempre em deia que havia de fer-ho. Estava convençuda que ho faria, però jo li deia que no podia fer-ho encara, perquè no estava ben preparat. Però ella no va estar a temps de veure-ho, perquè es va morir abans. Jo, a la meva mare, quan es va morir, li vaig dir: “Et prometo que tot lo que a tu t’agradava, ho faré. Arribaré a un teatre, i aconseguiré que una simfònica ensenyi lo que és la rumba catalana". Això és una cosa que no s’havia fet mai.
Quan vaig començar, fa cinc anys, no tenia res. Una idea. El meu cap i l’ajuda de Déu
Amb quins mitjans comptava per fer realitat el seu projecte?
P.: Quan vaig començar, fa cinc anys, no tenia res. Una idea. El meu cap i l’ajuda de Déu. Res més. Però hi ha molta gent que m’ha ajudat. Estic molt orgullós de tota la gent que jo tinc, que tota és gent bona, gent de cor. Gràcies a Déu ho he pogut fer. Costa de fer les coses, però quan estan realitzades, és molt guapo de veure-ho.
Com ho fa algú per proposar un espectacle de rumba al Liceu? Va a les Rambles i demana per parlar amb el director?
P.: Jo sóc molt creient, una persona molt creient de Déu. I jo sempre he parlat molt amb Déu. Déu, a qui no conec, però que estimo molt, m’ha obert les portes del Liceu. Ha estat cosa de Déu. Tothom amb qui parlava m’obria les portes. Tothom em deia que sí, i jo deia: “Gràcies, Déu meu”. Semblava que estaven hipnotitzats. Tot ha sigut fàcil...
No ha tingut problemes ?
P.: La principal dificultat ha estat la malaltia, que m’ha obligat a parar. Vaig agafar una miastènia gravis, la malaltia que tenia l’Onassis. No sabien què tenia, perquè és una malaltia que no es coneix. Perds força muscular, et costa parlar, et dona molt cansament... He hagut d’estar ingressat vàries vegades. No sabien què tenia, perquè és una malaltia que no es coneix. Però gràcies a Déu estic aquí, estic caminant, i sóc el tio més guapo del món.
Amb la rumba no es podran estar quiets, al Liceu...
Per a algú que ve del Raval, el Liceu deu ser un gran repte...
P.: La meva idea era portar la rumba a un gran teatre, però no em pensava que fos el Liceu. Al final ha estat el Gran Teatre del Liceu, i per a mi això ha estat el màxim. Estic molt content que ens hagi obert les portes. I obrirem les portes amb un preu simbòlic, que es vegi ple... Que ho pugui saber tothom, el que és la rumba. No es podran estar quiets, al Liceu...
Ja està tot a punt per al concert?
P.: Ja tenim data. Serà el 17 d’octubre. Espero complir la meva promesa i que la gent pugui veure el que és la rumba catalana. Actuarà molta gent, perquè jo he treballat amb molta gent a la meva vida, i vull que estiguin amb nosaltres al Liceu: Joan Albert Amargós, en Kiflus, Chicuelo, Son como Son, la Lucrecia... I he aconseguit reunir els gitanos de tres bandes: els del carrer de la Cera, els de plaça d’Espanya i els de Gràcia. La meva mare era de plaça d’Espanya i es va casar amb un gitano del carrer de la Cera, per això em fa molta il·lusió.
El repertori està fixat?
P.: El programa ja està tot pensat. Hi haurà els temes que feia el Peret amb el meu pare, com “Una lágrima cayó en la arena”, en una versió molt peculiar... També tocarem “Gitanitos y morenos”, del Gato Pérez. I un tema meravellós, “Pensant en tu”, del Peret. Hi haurà una escudella catalana, amb una mica de tot. I anuncio grans sorpreses. Que no s’ho perdi ningú.
Jo sóc del carrer de la Cera i vull fer lo nostro, la rumba catalana
La previsió és tocar pura rumba o fusió?
P.: Jo vull que es vegi la veritat, que es vegi què és la rumba catalana. Quan el meu pare, el Ramon el Huesos, va començar a tocar amb en Peret, allò era rumba de veritat. Però la joventut d’ara toca bàsicament salsa, són salseros, i per fer salsa que se’n vagin a Cuba. Jo sóc del carrer de la Cera i vull fer lo nostro, la rumba la catalana. La rumba són palmes, una guitarra i uns cors potents. I punto. Ha decaigut molt la rumba... Està a la UVI, ara.
Què és el que decideix a un director de cinema a implicar-se en aquest projecte?
Carles Bosch: Jo havia vist tocar en Petitet amb el Gato Pérez i amb un altre percussionista mític, Tarragona. En Petitet em va trucar fa un any i pico, quan feia molt de temps que no ens vèiem... Em va explicar que un grup de periodistes, SomAtents, l’havia estat gravant en un curtmetratge.. Vaig veure el documental i em vaig adonar que el tema m’interessava. I vaig convèncer els joves que havien fet el curt de tirar endavant un llargmetratge. Els vaig incorporar a l’equip com a coguionista i com a directora de fotografia.
La clau del documental està en la figura d’en Petitet?
C.B.: En Petitet, sense la seva capacitat de seducció, no hauria convençut els 23 músics, i tampoc el Liceu. I probablement, a mi tampoc. La veritat és que feia temps que no trobava un tema que em tirés prou. I de sobte em vaig adonar que en Petitet era un personatge excepcional. És com si hi hagués un personatge en busca d’autor.
El que pot passar en aquests mesos, nosaltres no ho sabem, i en Petitet, tampoc
Com està el documental? Sembla ser que hi ha parts ja gravades...
C.B.: Portem un any i pico de feina. És una pel·lícula cronològica, que parteix del desig del protagonista i mostra com evoluciona la seva realització. La pel·li comença amb el moment de la mort de la mare d'en Petitet i a partir d’aquí va avançant, tot i que no vol ser una biografia d’en Petitet. I ara ja ens estem acostant al final, perquè el final és el Liceu. El que pot passar en aquests mesos, nosaltres no ho sabem, i en Petitet tampoc. Podrem veure com s’assaja la rumba amb la Simfònica del Liceu. I potser serà un caos, o potser serà magnífic. El que passi a partir d’ara pot modificar molt allò que hem fet fins ara. Tinc part de la pel·lícula muntada, però potser toca refer-la.
Per finançar la pel·lícula han recorregut a un Verkami. En quin punt està?
C.B.: Portem 22.000 euros dels 30.000 que preteníem reunir. I ens queda fins al dia 14. Jo mai no havia fet una cosa així. Però és duríssim. Passes per moments d’eufòria, per baixons.. Amb aquests diners només podem cobrir el tema de la compra de les cançons. La feina que fan els membres de l’equip potser no la cobrarem mai. I jo hi he hagut de posar molts diners...
La façana pinta molt bé, som potència mundial del cinema documental, però hi ha unes mancances brutals
Una pel·lícula seva va ser nominada als Oscar: Balseros. Ara, per fer Petitet, heu llançat un Verkami. Tan malament està la situació del cinema català?
C.B.: Hi ha hagut un boom del cinema documental, en bona part pel paper de les universitats, i pel programa 30 minuts. Es fan bones pel·lícules documentals, però sovint hi ha grans dificultats. La façana pinta molt bé, som potència mundial del cinema documental, però hi ha unes mancances brutals. La situació per a mi és dura, però ho és molt més per alguns dels meus col·legues.
Quan està apropant-se a la fi del projecte, com veu la pel·lícula?
C.B.: Fer una pel·lícula és com una serra. Tens moments de pujada i de baixada. A vegades t’estàs preguntant que estàs fent. Però la pel·lícula avança: tenim la rumba, tenim un bon personatge, tenim un projecte sòlid...