Quan l’alegria enraona amb la raó, en surt un diàleg profitós, almenys de la mà del poeta savi, de Petrarca. Quan l’alegria li diu a la raó que és feliç, el seny se sorprèn perquè l’expressió és gruixuda. Dir feliç és dir molt més que simplement alegre. De manera que la raó, disposada a creure-se-la, li’n fa l’elogi. Aleshores, li diu, és que ets un viatger insòlit, un caminant ben estrany, tu, home que afirmes que ets feliç. A més a més dels fatics i de les incerteses del camí, hauràs de convenir amb mi que, si n’ets en les condicions en què vius, és força sorprenent. Convivint amb els perills i les incerteses, sense saber quin és el teu camí. O potser és que de feliç no n’ets pas, potser la paraula et ve grossa. El seny parla així de displicent amb l’alegria, té un caràcter terrible. El seny és solitari i va ferit, apallissat, perquè sempre el fan lluitar. És cruel i impertorbable i ho suporta tot. La raó que exhibeix Petrarca és la més intel·ligent de totes, per això el seu llibre ofereix remeis per a la dissort, la mala fortuna, però també per a la bona, per a l’èxit, per a quan et toca la loteria. Cap imbècil es recupera mai d’un èxit i, com diu la vella sentència, hi ha qui ha suportat la tortura però no pas l’adulació.

La raó que exhibeix Petrarca és la més intel·ligent de totes, per això el seu llibre ofereix remeis per a la dissort, la mala fortuna, però també per a la bona, per a l’èxit, per a quan et toca la loteria

Petrarca és un escriptor duríssim perquè diu la veritat sempre que li sabem fer les preguntes adients. No hi ha consolació que valgui, ni manera de conformar-te quan la vida et destrueix d’una manera tan bèstia, quan es mostra indiferent a tot el que té a veure amb tu. El no-res és l’experiència de qualsevol biografia que no estigui deformada per la religió o la fantasia. Res no té cap importància, no passa res ni al teu cos ni al món, mai no passa res. Tant és si pateixes com si no, tant és si estimes com si no estimes, tant és si vius en l’esperança o en l’amargura, vius en un no-res permanent, en el buit i el millor que podries fer és acceptar que no hi ha cap solució màgica ni cap coneixement que et faci viure una vida que valgui la pena de ser viscuda. Aquest és el llibre d’un Petrarca ja gran i desenganyat, tant de l’alegria com del plor. Després de vint anys d’èxits i de fracassos ben sonats, després d’haver sobreviscut a la pesta dos cops, primer la de 1348, que va endur-se Laura, i després la de 1361, que li va matar un fill. Petrarca rebutja continuar somniant. Està desenganyat de la política italiana, de l’aixopluc francès i de la seva pròpia biografia intel·lectual, però també del seu recorregut moral. Se sap tan desenganyat i dur que s’adona que el seny tan fred i inclement esdevé desassenyat, que la raó tan freda esdevé irracional. El racionalisme és el gran enemic dels sentiments i la guerra amb la qual s’hi enfronta la seva única raó de ser.

Aquest és el llibre d’un Petrarca ja gran i desenganyat, tant de l’alegria com del plor

Vet aquí l’autèntic rostre de la raó. Tenaç, elèctrica, assetja qualsevol feblesa humana, combat qualsevol placidesa, acontentament o satisfacció. “T’agrada la pintura? T’hauria d’agradar més aviat la natura. Molt més bella que els objectes artístics. T’agraden els jardins? Ja és això, ja, com li agraden a l’os i al senglar. T’estimes els teus fills? Han de morir. Ja han mort? Millor encara! No els estimaves pas...” Poques vegades el racionalisme ha estat tan ben despullat des de la raó, des del que avui anomenem intel·ligència emocional. Petrarca, el gran líric, és també el gran desconfiat, el gran insurrecte, el disconforme universal. L’únic refugi el troba en la fortalesa del caràcter, allò que els antics anomenaven animus. La capacitat per no deixar-se enfonsar per un món hostil i per la incapacitat d’entendre el que no té explicació racional.