Cap historiador de l’art posa en dubte que el Guernica és una de les obres capdavanteres de la prolífica producció de Pablo Picasso i de tot el segle XX. El quadre va ser un encàrrec del Govern republicà per al Pavelló espanyol de l'Exposició Internacional de París del 1937. Quan la mostra va arribar a la seva fi, Picasso —durant la guerra va donar suport explícit a la República—, davant uns auguris sobre el destí bèl·lic més aviat derrotistes, estipulà que l’obra no podria tornar a Espanya. Així doncs, després de l’exposició universal, el quadre va ser prestat per formar part d’una mostra itinerant de pintors moderns pel nord d’Europa. El 1938 va ser enviat al Regne Unit, i finalment va viatjar als Estats Units l’1 de maig del 1939, on va estar de gira fins que, al mes de novembre, va ser requerit per formar part de la primera gran retrospectiva del pintor, titulada "Picasso: 40 anys del seu art" al Museum of Modern Art (MoMA). En aquell moment ningú es podria imaginar que l’obra més emblemàtica de Picasso romandria sota el control del museu fins a l’any 1981. Però no va ser una estada plàcida; al quadre, sobretot en el seu tram final, li van començar a sortir un munt de pretendents, alguns d’ells caps d’Estat. De tot l’entramat que es va crear se'n parla a El último Picasso. Un volcán que nunca se apaga (Berenice, 2024), un llibre que reuneix les converses entre qui va ser el seu advocat i confident, Roland Dumas, i l'historiador francès Thierry Savatier.
🖼️Descobreixen un retrat inèdit de Picasso ocult sota una de les seves pintures
El quadre en flames
Quan Picasso estava a punt de convertir-se en nonagenari, nous assumptes van començar a acaparar el seu interès, sobretot un, que es va convertir en la seva gran preocupació: el retorn del Guernica al seu país. Però necessitava algú que portés les regnes d’un propòsit tan espinós. Tal com estava el pati familiar, amb una mala maror creixent, la seva dona Jacqueline i els seus fills van ser descartats. Finalment, el pintor es va decantar pel jove advocat Roland Dumas, quan el ball tot just acabava de començar. El 1968, el govern del general Franco començà a mostrar interès pel Guernica i a investigar-ne l’estat jurídic mitjançant el cònsol espanyol a Nova York. És en aquest moment que Picasso comença a preocupar-se, sobretot perquè fins aleshores no s’havia trobat cap documentació respecte a la seva donació al MoMA, o sigui, que era fruit d’un tracte de paraula que tindria validesa mentre el pintor fos viu. Amb una defensa tan poc consistent, la maquinària del règim es va posar en marxa, i aviat li va arribar una valuosa informació a l’almirall Carrero Blanco —braç dret del caudillo— per part dels seus serveis secrets on s’assegurava que el quadre pertanyia al govern espanyol i que això del MoMA era només un dipòsit que es podia cancel·lar en qualsevol moment.
Les estratègies franquistes per convèncer el pintor van ser variades, algunes d’elles fins i tot berlanguianes, com quan el torero Luis Miguel Dominguín va anar a visitar Jacqueline i Picasso a Notre-Dame-de-Vie
Al llibre es parla de la complexitat cada vegada més gran que va anar adquirint aquest episodi, en el qual participen tota mena de personatges. És curiós com en Franco desperta un interès pel quadre cap al final de la seva vida. Segurament, més que pel valor simbòlic d’una obra icònica a escala planetària, el seu interès és més aviat històric. “Es tracta d’un combat que havia permès ‘salvar’ Espanya del comunisme”, comenta Roland Dumas al llibre respecte al contingut de l’obra. A partir d’aquí, les estratègies franquistes per convèncer el pintor van ser variades, algunes d’elles fins i tot berlanguianes, com quan el torero Luis Miguel Dominguín va anar a visitar Jacqueline i Picasso a Notre-Dame-de-Vie. Un cop allà, quan va proposar d'anar a fer un tomb per la platja, l’artista, reaccionant amb avidesa, va negar-s’hi rotundament, convençut que era un estratagema per portar-lo amb Franco, el qual, estava segur que l’esperava al seu iot privat. Un cop mort Picasso, la carrera per fer-se amb el preuat tresor continuà mentre l’advocat s’afanyava per trobar alguna evidència documental de la donació de l’obra a una Espanya dins l'òrbita constitucional, fos republicana o no. Amb el pas del temps, els protagonistes van canviar, i els pretendents principals van passar a ser l’Estat espanyol —ja en plena transició— i el francès. Però hi va haver més entrebancs. L’ombra dels hereus va aparèixer a principis dels vuitanta, més concretament la de Claude Ruiz Picasso, que va reclamar tot el treball del pintor relacionat amb la preparació del mític quadre —aprofitant que en la documentació oficial que tot just acabava de ser descoberta sobre el retorn de l’obra a Espanya només es feia menció del quadre en si, i no de les obres preparatòries—. Finalment, el govern va haver d’actuar “treballant-se” cadascun dels hereus. I quan tot semblava estar resolt, el 23 de febrer del 1981 es va produir un intent de cop d'estat que deixava a l’aire un dels fonaments essencials per al trasllat: la situació de constitucionalitat de l’Estat espanyol havia de ser òptima.
El llibre reuneix tretze entrevistes, cadascuna relativa a un tema. De la mateixa manera que Dumas va tenir lliure accés a tots els fitxers que li van semblar necessaris, també va gaudir de llibertat total en la selecció de preguntes plantejades
El llibre reuneix tretze entrevistes, cadascuna relativa a un tema. De la mateixa manera que Dumas va tenir lliure accés a tots els fitxers que li van semblar necessaris, també va gaudir de llibertat total en la selecció de preguntes plantejades. Al llarg de les converses amb Savatier, descobrim moltes facetes íntimes de l’artista, i també sorgeixen algunes informacions sobre Picasso que mai havien vist la llum, com ara que, en els seus darrers dies de vida, es va dedicar a dibuixar de forma impulsiva esbossos de sexes de dona, de totes les formes i dimensions, en primer pla. Tot aquest material va ser cremat per la seva dona, Jacqueline, a la xemeneia de casa seva a Mougins, després de la seva mort, perquè, segons ella, no tenien interès artístic ni servien a l’art ni a la memòria del pintor.