Malditas plumas tracta sobre “la història d’una morta bellíssima, d’una morta vivíssima, d’una morta intel·ligentíssima”. Així ens ho explica Sol Picó a l’inici de l’espectacle mentre balla intentant aixecar el vol, envoltada de plomes blanques suspeses a l’aire i amb la presència d’un ninot que reprodueix la ballarina en mides i vestimenta. Un cos inert i penjat. Un alter ego? O potser és la morta de qui ens parlava? En tot cas, una presència amb qui més tard ballarà aconseguint un joc de miralls on realitat i ficció o vida i mort poden arribar a confondre’s o fins i tot ser la mateixa cosa.
L’escenografia de Joan Manrique divideix l’escena en dues parts ben diferenciades. A la primera, la cortina de plomes blanques; un espai ideal i oníric. A la segona, una construcció semicircular feta amb caixes de fusta de fruites i verdures que evoquen un galliner. Hi destaquen una plataforma central, una altra escena dins de l’escena, i uns esglaons practicables. Un espai que en principi ocupa l’altre actor i músic de l’espectacle: Roger Julià. El gall d’un corral que farà ballar a la protagonista al ritme de la seva música. Ell també llueix plomes al seu cap, únic tret en comú dels dos espais, malgrat que les seves són negres i estan subjectades a un casc. Són plomes mortes que mai no podran volar.
Escapar de la gravetat
Aquesta contraposició d’espais ja s’endevina al mateix títol de l’espectacle. Qui podria qualificar les plomes de maleïdes? Només qui les coneix. I en aquest cas l’autora, directora i intèrpret ens mostra la cara fosca d’aquest objecte eteri i poètic. D’un món de lluentons i brillantor ple d’ombres i incerteses. Per fer-ho ens situa al Paral·lel dels anys 20 i ens explica la història d’una noia que vol ser vedette. Una jove que no compleix els cànons establerts de l’època i que, així i tot, lluita per aconseguir el seu somni.
Sol Picó desconstrueix la ploma, la revista i sobretot a ella mateixa. Fa ús d’una sèrie de números que s’acosten a les varietés. Evidentment, balla i fa moltes puntes que l’acosten al cel, però també canta, fa monòlegs, parla amb el públic… I tot ho acompanya amb una gran dosi d’humor. És capaç de separar-se de les seves preuades cames, ja veureu com, i fins i tot de fer un striptease.
Una jove que no compleix els cànons establerts de l’època i que lluita per aconseguir el seu somni
Perquè la Picó el que fa sobretot és un exercici de desprendre’s de totes aquelles plomes que no serveixen de res. Es mostra tal com és. Amb totes les seves imperfeccions, dubtes i frustracions per acabar confonent-se amb els seus somnis: dansar amb les plomes fins a ser una d’elles. Escapar de la indefectible gravetat. Aneu a veure aquesta vedette anomenada Sol Picó a la Sala Beckett (fins al dia 28 de novembre). No li calen puntes, ni grands battements, ni “coño a tierra” per deixar-nos veure la seva grandesa; la seva fragilitat. La ballarina que mai no serà. La ballarina que és. Les seves maleïdes plomes.