Mentre obre l'enorme porta de casa seva, amb una camisa verd oliva i els llavis color carmí a conjunt amb les ungles, Pilar Aymerich contesta una trucada telefònica i ens convida a passar amb un breu moviment de cap. És la segona o tercera entrevista del dia, diu, i després en té alguna més per promocionar La Barcelona de Pilar Aymerich (Comanegra), un llibre de gran format que combina la seva memòria amb 250 de les milers de fotos que ha disparat al llarg de la seva vida. El seu vast estudi té tant d'ella que la seva ombra ja s'ha mimetitzat amb les parets, estampada entre la gavardina de pell marró vintage del maniquí i els focus de l'estada. Mentre els companys gràfics munten el set i es preparen per retratar la retratadora, la Pilar ho observa tot amb destresa i calma, sense gastar gaires paraules, però captant-ho tot amb la seva curiosa retina. Pels seus ulls felins han passat tantes coses que la profunditat de la història s'intueix en les parpelles, en la mirada i en la forma d'enfocar. Ella és la fotògrafa de la Transició i de les dones, de la cultura catalana i del teatre compromès, i per tanta rebel·lió se la va premiar amb el Premi Nacional de Fotografia el 2021, perquè les dones ens hem hagut d'aferrar massa al més val tard que mai.
Pilar Aymerich fa 80 anys aquest desembre però manté una envejable actitud jovial i d'autocura, se la veu meticulosa, sempre alerta per saltar a jugar o gaudir d'un bon plaer. "Vols que em recolzi?", li diu a la Irene, la fotògrafa i la seva homònima. L'inquietud de l'ofici li és indomable, i tot i que probablement calla més del que deixa anar, es deixa fotografiar com una madame orgullosa a qui també li agrada ser mirada. ¿Recordarà davant l'objectiu que al principi ningú no veia la seva feina? Tindrà present els dies que va ser pionera en un món d'homes masclistes? Se sentirà com la Mercè Rodoreda, la Montserrat Roig o la Maria Aurèlia Capmany sent fotografiades per la seva càmera? Abans de començar ens ofereix un te, aigua o el que vulguem, i davant la negativa, s'asseu a la cadira preparada per a una presumpta batalla final que ella encara intueix molt llunyana.
On estem ara mateix?
Estem al centre de Barcelona, entre Diagonal i Passeig de Gràcia. En aquest moment estem a l'estudi, que és on treballo; després tinc el laboratori que és on revelo, perquè les ampliacions fotogràfiques sempre me les faig jo. Aquest és el meu recinte de treball i on passo la majoria del meu temps. I quan travesso el passadís, arribo a casa.
És una metàfora del que sempre has dit, que ets fotògrafa les 24 hores del dia.
És que jo ho prefereixo, fa que sigui tot molt més còmode. En fotografia, sobretot en retrat, has de fer oblidar a les persones que es fotografien que la fotografia és una agressió, que tu t'estàs emportant alguna cosa d’aquella persona. La gent moltes vegades comença una sessió de fotografia incòmode i has d’intentar que no tingui por. O a vegades algú arriba amb un jersei florejat horrorós i, llavors, vaig a l'armari i li ofereixo una brusa. Una vegada estàvem fent una sessió a les dotze de la nit, se'ns va fer tard i ens vam fer uns espaguetis. És allò de contemplar la teva professió com una manera de viure.
Vas marxar a Londres per després assentar-te a Barcelona l’any 68 i començar a treballar. Recordes quantes dones hi havia la primera vegada que vas trepitjar una redacció?
Ui, poquíssimes. En aquell moment era una excepció, hi havia molt poques dones que fessin premsa o fotoperiodisme. Jo també era una excepció, perquè a les manifestacions moltes vegades estava jo sola.
Com recordes ser aquesta excepció dintre d'un món masculinitzat i masclista?
Bé, ser l'excepció sempre va bé. Havies d'anar una mica amb compte, però pel fet de ser dona ningú contemplava que tu estiguessis en una manifestació. Pràcticament tots els companys havien estat agredits o violentats, o els havien portat a comissaria. A mi no, perquè no es contemplava que hi hagués una dona fent fotos de manifestacions. I segons el tipus de manifestació, jo ja em vestia d'una manera determinada i era una noia que passava per allà. M’estalviava molts problemes en aquest sentit. Inclús moltes vegades podia fer fotografies a llocs en què un home no hagués pogut entrar o no les hagués fet igual de còmode.
Tots els companys havien estat agredits o violentats; jo no, perquè no es contemplava que hi hagués una dona fent fotos de manifestacions
Vas aprofitar la desigualtat com a arma.
Exacte. Vaig aprofitar ser dona, que era una individualitat diferent de tot el que hi havia, per fer la meva feina.
A part de ser poques, hi havia menyspreu?
Era molt suau, molt sibil·lí, i no te n’adonaves, però hi havia una certa invisibilitat. Jo sempre deia que com a dona podia funcionar igual. I a mesura que passa el temps i vas recordant, veus que no, que hi havia moltes vegades quan es feia una exposició o es parlava de fotògrafs que les dones no se citaven. No hi havia una agressió, perquè els companys eren gent culta, més o menys d'esquerres i civilitzada, però sí que hi havia una invisibilitat amagada.
Això que comentes segueix passant per molt que les capçaleres es pintin de lila el 8M. T’imaginaves que el canvi aniria tan lent?
A totes sempre ens va semblar que el canvi seria ràpid. Jo estava dins de l’organització feminista en les Jornades Catalanes de la Dona i ens pensàvem que seríem 300 dones; en tres dies van passar-n'hi 4.000. En aquell moment ja s'estava gestant; en les associacions de veïns s'estaven formant grups específicament de dones, s'havia creat el Partit Feminista, hi havia molts tipus d'organitzacions de dones que fins aquell moment no existien en absolut. Catalunya va ser un dels llocs on va haver-hi més manifestacions i tancades feministes, i pensàvem que era una petita revolució al costat de totes les reivindicacions després de la mort del Franco. Als anys vuitanta i pico o noranta, moltes vegades em demanaven fotos de la Transició, i quan els hi deia que també hi havia la transició de les dones no hi queien. No queien en què hi havia hagut tot un moviment de dones que s'havia mogut i que havia influït en canviar els drets. Ara hi ha divorci, la llei d'adulteri ja no es penalitza, hi ha l'avortament, però tot això no existia abans. En qüestió de lleis, hem anat evolucionant: ara hi ha divorci, l’avortament i l’adulteri ja no es penalitza. El que no ha evolucionat és la societat. No pot ser que el 2023 hi hagi tantes dones assassinades. És que no pot ser.
Venim del 25N i hi ha molts paral·lelismes entre les teves fotografies del 76 i les actuals.
És que estem demanant les mateixes coses. I és això el que sembla inversemblant.
Tu segueixes en actiu, ets dona i ara faràs 80 anys. T’han discriminat per ser gran?
Quan anava a les manifestacions de jove em disfressava de senyora, ara no m’he de disfressar perquè ja ho soc. [riures] Fa molta ràbia que pel fet que diguin que ets gran et tractin d'una manera diferent. Et tracten com una velleta, i llavors dius: escolti'm, jo vaig al teatre, vaig al cinema, corro, canto o m'enamoro igual que quan tenia 20, 30 o 40 anys. Aquesta cosa de la frontera de l'edat em fa molta ràbia. Sí, soc gran perquè fa temps que visc, però res més.
Vaja, que sí que ho has notat.
Sí, es clar, sí que es nota. I ara encara, perquè ara a les revistes estan sortint dones de 70 anys que fan de models i hi ha actrius sensacionals que tenen 70 i 80 anys, i això abans no passava. Abans la dona, als 50 anys, ja era una dona gran.
El periodisme i el fotoperiodisme estan lligats a la dictadura de la immediatesa. S’ha perdut naturalitat?
Jo crec que depèn de la persona que fa la fotografia. Hi ha molts estils de fotografiar i escriure, no som un bloc. Quan jo feia una manifestació, m'hi integrava dins per veure l'acció; en tota acció hi ha un començament, un punt culminant i un final. I a mi el que m'interessava era estar en el punt culminant per explicar una història amb imatges i que la gent entengués. I per això s'ha de tenir paciència. Has d'esperar el moment determinat i no has de metrallar. Quan van sortir les càmeres amb 30 fotos, que premies i sortien totes de cop, es van posar de moda i jo de motor no n’he tingut mai. Tu fas 30 fotos, però hi ha una desena de segon que és la bona, i això la màquina no ho sap. I potser tens 30 fotos i no en val cap. Ha de venir d'aquí [es toca el pit] que sàpigues que aquell moment és el moment que a tu t'interessa fotografiar.
Quan metralles fas 30 fotos, però hi ha una desena de segon que és la bona, i això la màquina no ho sap
Però hi ha la pressió per aconseguir caçar aquella foto.
Perquè hi ha aquesta necessitat d'immediatesa que és absurda. Si jo perdo fer una foto, m'és igual, perquè si és una foto dolenta prefereixo no fer-la. Clar, això ho pots posar entre cometes, perquè si estàs en un diari has de portar una foto sigui com sigui. Potser per això no he estat mai fixa en un diari i sempre he sigut freelance, perquè m'he sentit molt responsable de les meves imatges, i si estic en un lloc i no m'interessa el que hi ha davant, no faig la foto. Ser freelance té molts condicionants, com que no sàpigues si tindràs feina o si podràs viure de la fotografia, però hi ha unes avantatges, com poder dir que no. O estar-te una hora o dues a una manifestació perquè saps que sempre passarà alguna cosa. Això és un privilegi.
Les guerres a Ucraïna o Gaza han tornat a obrir el meló sobre l’ètica de mostrar imatges, el context i el sensacionalisme. Tu què en penses?
És molt delicat. Jo crec que depèn de l'ètica personal de la fotògrafa o el fotògraf, i també del diari. Crec que es pot ensenyar tot si s’ensenya la intenció amb la que ho fas, que es noti que, com a professional, tu tens l'obligació d'ensenyar el que està passant. Per exemple, a la guerra d'Iraq hi va haver un moment que per televisió veies els bombardejos en forma de llumeta que passava a banda i banda. Sabies que era una guerra però tot era net i polit, no veies ningú. Va arribar la foto —crec que del Paco Elvira— d’un nen que havien repatriat, sense braços i baixant de l’avió. Va haver-hi moltes persones professionals del periodisme que van dir que no s'hagués hagut d'ensenyar. Però a partir que la gent va veure aquell nen sense braços, les manifestacions contra la guerra d’Iraq van començar a ser molt més importants. O sigui, la gent té el dret a saber què està passant. Igual que les fotografies que va fer una palestina a Gaza, fotos que algú podria dir que no s’haurien ensenyar. I sí, perquè estaven fetes des del seu propi dolor, ensenyava la crueltat de la guerra i notaves que no era sensacionalisme. Crec que aquesta mena de política, de cosa polida i de no ensenyar mai què esta passant és una barbaritat que ens ha ensenyat el poder per no adonar-nos de què és una guerra.
La cosa canvia quan qui ho cobreix és un occidental que gasta les seves vacances en viatjar a territoris en conflicte?
Tu pots anar ara a Palestina i, si et deixen entrar, pots solidaritzar-te amb aquell dolor. És la manera de fer les fotografies, acostar-te a la gent i ensenyar-ho. Si tu vols informar, tot es pot fer, però hi ha una ètica professional que diu 'fins aquí'. Per exemple, quan va haver-hi els atemptats d'Atocha a Madrid, el primer moment van sortir dues o tres fotos de trossos de cames. Això no feia falta. O sigui, en una catàstrofe d’aquestes dimensions ja saps que hi haurà morts. A una guerra potser no pots ensenyar cossos trossejats, però sí com l'ésser humà pateix i desapareix per una confrontació amb la que potser no té res a veure. Un professional tant de fotografia com de periodisme ha de tenir una ètica molt forta i ha de ser una persona culta per saber el que està passant. Sembla que els fotògrafs siguin només persones que saben de tècnica i fan una foto maca quan la veuen. I no és això. Has de tenir la cultura suficient per saber el que estàs fent i des de quin angle ho fas, què estàs donant i que estàs ensenyant.
Sembla que els fotògrafs siguin només persones que saben de tècnica i fan una foto maca quan la veuen, i no és això; has de tenir la cultura suficient per saber què estàs fent
Les fotografies que mostren catàstrofes o tragèdies estan més ben valorades pel sector?
Més que pel sector, pels premis de fotografia. Potser sí que ara comença a apreciar-se més la fotografia per si mateixa. A una fotografia de natura abans no se li donava importància i no entrava dins d'aquests premis, i la fotografia semblava que només fos per retratar accidents. I no és això. Serveix per la bellesa, per la gent, per allò que ens estem perdent.
I un altre factor. El fotoperiodisme ha perdut sentit amb les xarxes socials i ara que tothom té un dispositiu per fixar la realitat?
Les xarxes van bé perquè la informació arriba en el mateix moment, te n'adones de moltes coses més, però també té un problema i és que no es contrasta res. Tot pot ser veritat o mentida, dius la bestiesa més gran i és igual. Hi ha molta intoxicació a les xarxes i això està fent molt de mal. I el fotoperiodisme guanya en informació, però perd en intensitat.
Tu vas fer tàndem amb Montserrat Roig.
Ens vam conèixer a l'Escola Dramàtica d'Adrià Gual, l'any 62. Ella va entrar amb 16 anys i jo amb 17, i érem les nenes. Allà també vam conèixer la Maria Aurèlia Campmany, que fumava puros i era d'aquelles dones que no estaves acostumada a veure en aquella època. Quan vaig tornar de Londres i estava començat a fer fotos, vaig trucar la Montserrat i em va explicar que estava començant a escriure. I vam formar equip. El primer que vam fer va ser a Serra d'Or, que hi havia una crida per escriptors joves i per fer reportatges; ens hi vam presentar i vam quedar finalistes. I a partir d'aquí vam continuar treballant juntes en diversos llocs i vam estar sempre juntes fins que es va morir el 91.
Com vivia ella ser una entre molts homes?
La Montserrat era molt valenta perquè, sobretot en el món de la premsa i en els diaris, les dones no deien que eren feministes, perquè en dir-ho era com si la teva feina perillés. I la Montserrat sempre ho havia dit: jo soc feminista. I havia escrit com a feminista. I es necessitava ser valenta per fer-ho. Suposo que ara també veuria que anem molt a poc a poc.
Has retratat Mercè Rodoreda, Joan Oliver o Caterina Albert... Recordes quin va ser el primer?
El primer primer, no. És una bona pregunta perquè no ho recordo, hauria de mirar l’arxiu. Suposo que devia ser d’aquesta primera època que vam treballar amb la Montserrat, alguna de les fotos dels intel·lectuals catalans. La gent no els coneixia perquè no havien sortit a la premsa. Des de la Mercè Rodoreda, que la primera foto que tinc d'ella és del 72, fins el Joan Brossa, que deu ser el 73.
Què ha de tenir un bon retrat?
El que és el més difícil és captar el que és la persona i no enganyar. A vegades pot ser un molt bon retrat, però veus que no té res a veure amb la persona. No has de trair el personatge i jo crec que això és fonamental. També cuido molt l'escenografia, que també el defineixi, o l'estat d'ànim; s’ha de copsar el personatge, en realitat.
I com saps que quan posis la persona davant de la càmera acabaràs captant-la bé?
Hi ha una actitud d’empatia, que aquella persona sàpiga que no li pots fer mal i que no vas a treure res dolent d'ella. També l'ambient. Per això a l’estudi no hi ha només bona llum, sinó coses personals meves perquè la persona sàpiga que està en un ambient relaxat i no es posi nerviosa. Moltes vegades ens n'anem a la cuina a fer un te, xerrem, i llavors, venim cap aquí o li pregunto alguna cosa referent a la seva professió, i abans ja he pensat si és un retrat d'estudi o si ens n’anem a algun lloc determinat. Et prepares la sessió. A vegades et demanen una foto i no tens més remei que no pensar-t'ho, fer-la i ja està. Però normalment m'ho preparo de cara al personatge.
La Montserrat [Roig] era molt valenta; en el món de la premsa les dones no deien que eren feministes i ella sempre havia escrit com a tal
Sempre cites la foto dels deportats nazis quan et pregunten per una foto especial per tu. M’agradaria que me’n diguessis alguna altra.
La de la Lola Anglada. És una que ella travessa una sala molt bonica que tenia a Canet, devia tenir 90 anys. Li vaig dir que travessés la sala molt a poc a poc i es va parar al mig de l’habitació. Ella era dibuixant i escriptora, i durant la guerra havia fet molts cartells per la República. Després de la guerra va sobreviure pintant postals per l’Abadia de Montserrat. Era la imatge de la dona vençuda.
Has plorat fent alguna foto?
Sí, jo soc molt ploramiques. Ploro molt. Però plores quan arribes, la càmera és com un mur i amb ella davant t'aguantes. És quan et treus la càmera dels ulls quan et desinfles. M’ha passat moltes vegades d’entrar al laboratori, deixar la càmera i posar-me a plorar. Però en el moment de la feina saps que has d'estar serena per saber què està passant, i no manifestes els teus sentiments. Pensa que quan estàs fent fotos també estàs en tensió. A mi m'agrada reflexionar amb les fotografies. Hi ha altres fotògrafs que fan meravellosament la foto espontània, però jo prefereixo reflexionar. Has de ser conscient que estàs fent fotos i això et fa mantenir-te serena.
Si no t'haguessin premiat tant, creus que la teva feina es valoraria igual?
No ho sé. Com que l'he fet perquè m'agradava i perquè la vaig triar, no me n’he preocupat mai. Mai he anat a buscar que em donessin res, ni ser famosa. No m'importa. Jo estic satisfeta amb la meva vida, he pogut fer el que volia fer i ja està.
Quina t'agradaria que fos la teva última foto?
No en tinc ni idea. Bé, una dels meus gats. [riures]