Pilar Rahola: "Els almogàvers tenien un esperit de victòria indòmit. Alguna cosa d'ells tenim"

Diu Pilar Rahola que si hagués de deixar totes les coses que fa i quedar-se nomes amb una, aquesta indubtablement seria la literatura. Tot i que dona de lletres, pel seu compromís amb el país a través de la política, i la seva faceta mediàtica, no va començar a escriure fins que va fer els 50. Des d'aleshores ha aprofitat bé el temps, donant forma una molt notable trajectòria com a novel·lista amb títols com Mariona (2014), Rosa de cendra (Premi Ramon Llull 2017), L’espia del Ritz (2020) i Ocell d’aire i de foc (2022). Una bibliografia a què ara suma un nou capítol amb Cornèlius, l'almogàver; novel·la trepidant amb què ha guanyat la molt recent última edició del Premi Prudenci Bertrana, que ens transporta als segles XIII i XIV, quan la Corona Catalana dominava tota la Mediterrània. Un relat que, a través d'una prosa vibrant i esmolada, trasllada el lector a una època d’intrigues, batalles èpiques i aliances traïdores. Una novel·la que ens permet descobrir qui vam ser i, per tant, ens ajuda a entendre qui som.  

Hauràs de començar a fer espai a casa teva per a tant de premi.
La veritat és que els premis et fan molta il·lusió, però després fan nosa.

Sí?
No saps on posar-los, els vols, perquè són importants, però no hi ha tant espai important a la casa. I sí que és veritat que jo en tinc uns quants de literatura i d'altres temes. Tinc diversos internacionals vinculats a la qüestió de l'antisemitisme. Però els premis literaris són especialment importants, perquè quan tu escrius en la solitud de casa teva abandones aquest món. Quan escric literatura no hi sóc, en el planeta Terra.

Escriure un llibre és un exercici tant físic com mental molt dur.
Molt intens. Dur no, perquè jo ho gaudeixo, Però és molt intens. Hi ha moments en què la novel·la resisteix, que estàs descrivint un personatge i se't revincla... És una baralla mental que desgasta molt, però alhora és apassionant. Porto prou novel·les com per dir que hi ha hagut moments on he plorat escrivint i moments que he rigut escrivint. Per tant, quan fas aquest exercici de solitud tan gran i la feina acaba rebent un premi, com en aquest cas, tens un acte de sorpresa. Quan et donen un premi i et diuen que és per unanimitat, tens aquella sensació de dir: "feina feta".

Quan saps que una novel·la està acabada?
Jo tinc un radar, no sabria dir-te... Per començar a escriure, primer de tot, necessito un títol. Bé, primer començo configurant les meves novel·les, perquè totes són històriques. És la meva petitíssima aportació a la descoberta de la història de Catalunya, tan maldada, tan ferida, tan furtada. I per tant he decidit que la ficció que faig, la faig recuperant moments de la nostra història llunyans en el temps.

La gent que fem literatura tenim un avantatge sobre els historiadors, que és que vivim les mateixes dades i els mateixos fets, però els posem emocions

És un motor necessari a la teva literària, parlar sempre de la nostra història?
Sí, però vull escriure sobre moments de la història, no la Història de Catalunya, això ho fan els historiadors. La gent que fem literatura tenim un avantatge sobre els historiadors, que és que vivim les mateixes dades i els mateixos fets, però els posem emocions. Quan escric sobre els almogàvers en plena Anatòlia, barallant-se amb els mamelucs i amb els emirs per aquelles terres, són guerrers com el Cornèlius, que tenen una vida, una parella, unes pulsions... Els hi has de posar una mirada humana dins d'un moment històric potentíssim. Com a escriptora, vull descriure personatges i emocions i furgar en els abismes interiors dels éssers humans: el desig, l'amor, la mort, la por, l'esperança. Tot això que té a veure amb la vida, però jo ho faig posant el mirall en un moment determinat. A Mariona (2014), al segle XIX; a Rosa de cendra (Premi Ramon Llull 2017), L’espia del Ritz (2020) són els anys 40 del segle XX a Barcelona i Ocell d’aire i de foc (2022) ja és al final dels maquis en els anys 50 i 60.

Ara t'has anat als segles XIII i XIV.
Sí, me n'he anat molt lluny. I gràcies a això, hi haurà molts lectors que descobriran, perquè crec que amb això soc molt rigorosa, com van ser els almogàvers, com vivien, per què van ser tan importants.

Per què va ser tan important aquell moment de la història de Catalunya?
. A través d'aquest Cornèlius que protagonitza la novel·la, descobrirem com era Ramon Montaner, que no era un cronista, sinó que era el capità dels Almogàvers que va defensar el setge de Gal·lípoli. I amb aquest, també com era Roger de Flor, com era el rei Pere, que va ser un gran estratega i va salvar miraculosament la corona catalana davant de centenars de milers i milers de soldats francesos que la volien envair. Com va ser tota l'expansió per la Mediterrània. Tot aquest, és un món molt desconegut pels catalans. I els lectos que s'endinsin en el meu llibre, el descobriran a través d'en Cornèlius, de les seves emocions, de la seva vida, dels seus companys. Tindran un coneixement dels almogàvers més humanitzat. Potser menys historiogràfic, però més humanitzat.

Estàvem amb els títols de les teves novel·les.
Cert (riures). Les meves novel·les sempre parteixen d'un moment històric. Per construir-lo, el primer que necessito és una idea i un temps. I amb aquesta fusió, un títol. És com si fos el triangle de seguretat. Una vegada arribats aquí, necessito saber on portaré la història i poso les primeres vies. Després el tren ja anirà sol i farà girs i voltes. Però jo ja sé que vaig cap allà.

En aquest cas cap a on volies anar?
La gran gesta final dels almogàvers és Neopàtria. Són els cent anys de corona catalana a terres de Grècia. Podia acabar abans o després, però havíem d'anar cap allà. I, òbviament, podíem començar amb els almogàvers a l'època de Jaume I o a l'època de Pere el Gran, perquè els almogàvers són fonamentals a la conquesta de Mallorca. Però ja veureu com començo i quan començo.

En aquesta nova novel·la, has marxat lluny en el temps perquè necessitaves desconnectar de l'època en què havies ubicat les anteriors?
Exacte, necessitava allunyar-me del temps, no de la literatura. Ocell d’aire i de foc és una novel·la tan propera en les emocions i en el dolor a la meva època i a les èpoques dels meus contemporanis, que em va esgotar. Escriure una novel·la ambientada en els anys 50 i  60, intentant ser totalment honesta, implica viatjar a una de les pitjors èpoques del franquisme, quan es crea la brigada politicosocial, quan les tortures són brutals, quan continuen les matances al Camp de la Bota, quan és el final dels maquis... Necessitava prendre distància d'aquesta càrrega emocional.

Tot va començar amb un somni i un nom, el de Cornèlius Papapoulus.
Estava escrivint Ocell d'aire i de foc, crec recordar que va ser justament quan estava fent l'episodi de la brigada politicosocial, i un dia em vaig despertar amb un nom al cap: Cornèlius.

Cornèlius Papapoulos.
Ja em diràs d'on punyetes surt aquest nom. A casa cada matí sempre esmorzem el Robert i jo junts, i si està la meva filla, també ella, o qui hi hagi a casa. Aquell dia, en llevar-me, ja seguts tots a taula, els vaig dir que tenia un anunci per fer-los: "Faré una novel·la d'un home que es diu Cornèlius Papapoulos". Va ser la meva filla que em va preguntar que de què tractava. No ho sabia. No sabia res més enllà que vestiria una novel·la al voltant d'un nom. Com que estava encara en el procés de redacció d'Ocell d'aire i foc, també tenia clar que m'havia d'anar molt lluny. Després ja tot va ser fàcil, perquè quan tens un nom i també tens un concepte tot és més senzill. Pel nom havia de ser grec, i havia d'estar vinculat a Catalunya. De Grècia vaig passar a Xipre, i aquí va ser on van aparèixer els Almogàvers, els segles XIIV i XIV... Ja ho tenia. Així que, mentre anava escrivint Ocell d'aire i de foc, m'anava carregant d'informació dels almogàvers. Vaig tornar a llegir les  Cròniques, tant les del Bernat Desclot -Llibre del Rei en Pere (1283-1288 s. XIII)- com les del Ramon Muntaner (1325-1328 s.XIV)...

Ha sigut la novel·la més divertida d'escriure, aquesta Cornèlius, l'almogàver?
Sí. Després de patir amb l'Ocell d'aire i de foc, que a mi em va cansar molt escriure-la, perquè vaig patir-la, aquesta l'he gaudit, perquè el personatge és molt divertit.

És un personatge que ja comences dient que neix gairebé d'un pet.
Perquè la seva mare, que té 12 o 13 anys, no se sap ben bé què li està passant. Un personatge que sembla condemnat de naixement, però que acaba tenint una vida compartida amb figures com Roger de Flor, Roger de Llúria, Ramon Llull, el papa Climent, treballa pel Consulat de Mar... Un personatge amb tantes vides, havia de tenir una vis còmica, una vis gamberra. Tot i els molts perills que viu, les coses li havien d'anar bé.

Has insistit que no has volgut introduir ideologia en la trama de la novel·la.
La ideologia la introdueixo en el fet que a totes les meves novel·les vull parlar de Catalunya. Parlar de La setmana tràgica, parlar de les lluites de les mares perquè no enviessin els fills a la guerra de Cuba, a parlar del que passava a casa nostra l'any 1942... Agafo el focus de la història i poso la lupa en un moment molt determinat, en aquest cas narro la vida d'un nano orfe nascut de casualitat, que acaba participant de batalles glorioses, sent un soldat llegendari de la infanteria més famosa del seu moment. Com a poble derrotat, no coneixem prou la nostra història. Humilment ajudo una mica a reconstruir-la amb les meves novel·les.

Com a poble derrotat, no coneixem prou la nostra història. Humilment ajudo una mica a reconstruir-la amb les meves novel·les

La resiliència seria el gran tema de les teves novel·les?
La supervivència. També la resiliència en el sentit que hem resistit. I això és sorprenent. Els meus personatges són supervivents. Ho han estat sempre. En aquest cas, Cornèlius és un supervivent, però la corona catalana és triomfadora. Estem referint-nos a un dels moments més gloriosos de la nostra nació. De nou, amb la fatiga d'Ocell d'aire i de foc i la fatiga del moment que estem vivint, em calia un moment gloriós. I me n'he anat a un moment brillant de la història de Catalunya, on controlàvem el nostre destí, on vam crear tota una estructura comercial a tot el Mediterrani a través dels Consulats de Mar. Perquè els catalans conqueríem no per quedar-nos els territoris, sinó per establir comerços. Teníem una estratègia política i una política internacional d'enorme importància. Ara bé, dit això, t'he de dir que des de la perspectiva de l'escriptora, aquí no hi ha ideologia. És a dir, la ideologia és ubicar la novel·la en aquest segle perquè vull, perquè sóc catalana i vull recuperar aquest moment gloriós, perquè estem en un moment baix anímicament. Però després, quan em poso a escriure no amago que els almogàvers eren uns salvatges. Roger de Llúria és un personatge fascinant, però va fer barbaritats. I les descric sense manies. No tinc pietat. La nostra èpica també és una èpica salvatge.

També hi ha sexe, a la novel·la. 
Totes les meves novel·les tenen una mica de sexe, perquè el sexe forma part de la vida, no s'ha d'amagar. Totes les novel·les tenen amor, i l'amor tot sovint comporta que hi hagin relacions íntimes. A mi m'agrada escriure sempre un capítol amb sexe, però posant-li amor, jugant-hi. En aquesta novel·la és el moment de noces entre el Roger de Flor i la Maria de Bulgària. Quan es casen, ella tenia17 o 18 anys, i Roger de Flor ja té uns 30 i escaig. Òbviament, no sé com va ser aquell moment, però ell era un tipus dur que no devia tractar les dones amb gaire subtilesa. En canvi, en la novel·la és un moment que l'amoreixo i el faig delicat. El capítol es titula De com Roger de Flor va deslligar la camisola de Maria de Bulgària. El meu marit diu que les meves escenes sexuals l'exciten. I això vol dir que sóc capaç de posar-me a la pell d'un home rude en un moment d'excitació sexual. I això m'agrada, perquè crec que és el que ha de fer un escriptor. Vaja, no seria el tipus de sexualitat que jo tindria, però, tanmateix, me la puc imaginar.

Sempre hi ha la tendència a creure que allò que explica un escriptor és autobiogràfic
En absolut, en aquesta novel·la no hi ha res meu. Hi ha meva la mirada, però no hi ha res meu. No m'identifico amb cap personatge, tot i que per a mi, el Cornelius ja existeix.

T'hi has capficat tant en aquests personatges masculins, que els membres del jurat del Premi Prudenci Bertrana pensaven que Cornèlius, l'amogàver era una novel·la escrita per un home.
La Gemma Lienas, membre del jurat, ho va explicar durant l'entrega del premi. Primer va dir que hi va haver unanimitat en la tria de la meva novel·la com a guanyadora. I la segona que es van sorprendre molt, perquè quan van obrir la plica tothom s'imaginava que l'autor seria un escriptor i no un escriptora. 

No sempre hem estat perdedors. D'aquella època va sorgir una identitat molt forta que va fer que finalment fóssim un poble resistent, fins i tot després d'haver-ho perdut tot

Et vas presentar amb pseudònim?
Sí, la vaig entregar en pseudònim, perquè el meu nom pesa molt. El problema de les persones que tenim una vida pública prèvia a la literatura, és que portem moltes pedres a la motxilla i les pedres et poden condicionar a l'hora de llegir, per bo i per dolent Hi pot haver gent que t'adora molt i que segurament et llegirà i gent que no et pot veure, que no ho farà. Per tant, millor que no sàpiguen qui ets i que no hi hagi prejudicis. A vegades tinc enveja de l'Elena Ferrante, perquè ningú sap qui és (Elena Ferrante és el pseudònim d'una escriptora o escriptor italiana o escriptor de gran èxit de la qual es desconeix la seva identitat). El New York Times va coronar la seva novela L'amiga genial com la millor del segle XXI. Ha publicat ja un munt de llibres, però encara ningú ha aconseguit saber qui és. I, de fet, ha amenaçat que si s'investiga més el seu nom deixarà d'escriure. Per tant, ella o ell, és d'una radicalitat en l'anonimat molt profunda.

T'agradaria gaudir d'aquest anonimat?
Puntualment. No sempre, perquè jo tinc una opinió pròpia i forta. Però a la literatura em resultaria útil, perquè aleshores la gent em llegiria sense prejudicis. Quan tu no saps qui s'amaga rere el nom d'un autor, el llegeixes absolutament verge de contingut.

Encara que és un tòpic, hem de saber d'on venim per decodificar qui som?
He de dir que estic molt convençuda, i això ho dic amb una mica d'autoritat, que els lectors del Cornèlius descobriran els almogàvers. Quedaran molt sorpresos. Jo, que pensava que ho sabia, que era una etapa de la història que tenia molt llegida i molt estudiada, m'he quedat de pedra. Ara que m'he ficat de cap durant dos anys descobrint, llegint, sabent, m'he quedat impressionada de la seva grandesa. Si tinguéssim sobirania pròpia, si fóssim un país de parla anglesa, hi hauria 50 pel·lícules dels almogàvers, perquè van protagonitzar un dels moments més èpics de la història europea. Ho estem passant tan malament en aquest moment, que anem a gaudir d'un gran moment històric i a passar-nos-ho molt bé i a recordar que tenim èpica. I que aquella èpica segurament ha construït la resiliència posterior. No sempre hem estat perdedors. D'aquella època va sorgir una identitat molt forta que va fer que finalment fóssim un poble resistent, fins i tot després d'haver-ho perdut tot. Ho hem perdut tot moltes vegades. Ho vam perdre tot el 1714. Ho vam perdre tot durant el segle XIX, que és un segle terrorífic. Ho vam perdre tot quan construïm la Mancomunitat i arriba Primo de Rivera. Ho perdem tot novament amb Franco. D'alguna manera, amb el 155 ho hem perdut tot de nou, però aquí estem, ferits, coixos, envenats, però som un poble molt resilient. Els almogàvers eren ferotges, tenien un esperit de victòria indòmit. Alguna cosa dels almogàvers tenim.